Quan comento a la gent que treballo com a mestre d’adults dins d’una presó, la primera reacció sempre és de sorpresa. Tot seguit em diuen alguna frase o comentari compadint-me del tràngol que dec estar passant o creient que és un tràmit per acabar sent mestre a una escola “normal”. Res més lluny de la realitat. Treballo com a mestre d’adults a la presó per pura convicció i voluntat.
El segon comentari, no de tothom però també majoritari, és de l’estil “quina sort que tenen que a sobre els ensenyen!” o “però si estan millor que molta gent del carrer”. Són uns comentaris totalment aïllats de la realitat i fruit d’una concepció social de la delinqüència, com si fos una tria, un modus vivendi voluntari sobre el que la resta de persones no tenim cap tipus de responsabilitat.
Un cop més, res més lluny de la realitat. A la presó no es viu millor que al carrer, per moltes piscines, cursets i tallers que es facin. Tot i que és més fàcil no pensar-hi, com a societat també som responsables que les nostres presons es trobin desbordades o que pensin a fer-ne de noves.
Les persones que treballem a presons som les primeres que hauríem de ser conscients que el sistema penal i penitenciari no té res a veure amb la dicotomia bons/dolents. Hem d'aprofitar els nostres espais d’intervenció per trencar la institucionalització a la qual molts dels nostres alumnes/usuaris/interns (els eufemismes són varis) han estat condemnats de fa temps. Això suposa, val a dir-ho, donar la volta a un sistema que viu molt còmodament traient personalitat a les persones preses, des d’una posició totalment vertical. Els diem què és el que els convé, com s’han de comportar, què poden o no consumir, etcètera.
Treballo amb l’objectiu d’empoderar les persones, brindant-los eines que utilitzin si volen, i no des d’una obligació infantilitzant. Han de poder conèixer altres maneres de fer, que rebin l’atenció i, fins i tot, l’estima, la complicitat o l’apreci que no han adquirit. Vetllar que persones que fa temps que se senten merament objectes polítics, passin a ser subjectes amb capacitat de decisió, amb igualtat d’oportunitats, amb un suport social que actualment és inexistent.
“Abrid escuelas para cerrar prisiones” exclamava l'escriptora Concepción Arenal ja al segle XIX. Segurament tot és tan senzill, i alhora tan complex, com garantir una igualtat plena i real entre les persones. Si més no, aquesta hauria de ser la funció d’un Estat on em senti representat i no pas la de castigar i aixecar murs.
El sociòleg britànic Owen Jones, en el seu llibre 'Chavs. La demonización de la clase obrera', explica com, des dels anys 80, el liberalisme econòmic argumenta que l’Estat del benestar és insostenible mentre aconsegueix legitimar accions que van totalment en contra de la majoria de la població. En canvi però, ha aconseguit penetrar en l’ideari col·lectiu i amb les ambicions de totes nosaltres d’escalar posicions socials. Volem allunyar-nos del què fa pudor de classe baixa, a marginació. Això és el què trobem a les presons.
Anem pensant si ens decantem pel càstig, amb una sentència eterna; o si amb intentar entendre, escoltar i empatitzar donem una altra sortida a tot plegat. Que si ens fiquem en la pell de l’altre, ens imaginem haver nascut en altres contextos. I entenguem que no hauríem gaudit les opcions que hem tingut. I siguem conscients, sense judicis als qui han anat perdent la partida. Perquè, segurament, al seu taulell ja li faltaven fitxes.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
