La sorprenent negativa als Acords de Pau a Colòmbia

Qui ho havia de dir. Després de 52 anys de guerra i violència insuportable entre les FARC, l'ELN, l'Estat colombià i els paramilitars, amb les FARC disposades a deixar les armes i la selva, i el Govern a oferir-los garanties a Colòmbia... Com pot ser que tanta població no votés (un 61% del cens)? I del 39% que sí que ho va fer, el 50,5% va votar en contra dels acords. Impensable hores abans.

Medellín ha estat la 'capital del no'. Per què el no? Justament aquells dies érem Medellín en missió tècnica en representació de l'Ajuntament de Barcelona, per actualitzar els diversos projectes de cooperació entre ambdues ciutats, basades en l'acompanyament tècnic entre ajuntaments i el suport via ONG. És una de les metròpolis de món amb la qual Barcelona manté una relació més estreta. Medellín és la capital més dinàmica de Colòmbia, alhora que una de les urbs més desiguals i més violentes d'Amèrica Llatina. Medellín són tres medellins, tres planetes diferents d'un mateix sistema, cadascun amb la seva òrbita: els rics i molt rics, els molt pobres, i la classe mitjana. La violència, segurament fruit d'aquesta insuportable desigualtat però també òbviament del martell corromput de la droga, i de la violència armada, causava als anys 90 prop de 7.000 morts violentes a l'any en una ciutat de la mida de Barcelona. Aquest any la violència ha disminuït, i ha dissipat la sensació de guerra. Però així i tot es mantenia espantosa en òptica europea, amb 1.700 homicidis durant 2015: prop de 5 assassinats o desapareguts al dia.

La guerra va començar amb la repressió del govern colombià d'uns primers “camperols comunistes” que es van aixecar davant l'extorsió latifundista i davant un Estat dominat pel bipartidisme liberal-conservador. El que anomenaríem resistir a l'elit extractiva. Les FARC van néixer d'aquesta revolta i de la repressió que van patir aquells camperols. Buscaven una reforma agrària. El moviment militar i el conflicte van escalar al llarg dels anys i es va expandir pel territori colombià. Les FARC actuals tenen poc a veure amb aquell aixecament armat, tot i que la propietat de la terra es manté tot just intacta, dominada per latifundistes com l'expresident Uribe i la seva dona. Mentre guerrejava contra paramilitars i exèrcit, amb el suport dels EUA, sota una missió revolucionària, aquesta guerrilla matava, atemoria gent, principalment la de petites comunitats rurals, produïa i traficava amb droga, i segrestava rics i pobres per aconseguir divises i reforçar-se militarment.

La guerra, les FARC, les Autodefenses, la repressió il·legítima de l'Estat amb actuacions com la dels falsos positius (durant el mandat d'Uribe i mentre Santos era el seu ministre de defensa), s'havien d'aturar; havien acabar pel bé de tot el país. Després de diversos intents durant els 52 anys de guerra esgarrifosa (amb més de 250 mil persones assassinades/desaparegudes), semblava que les FARC i l'Estat accedien a signar la pau. Per fi. Ho feien a través d'una llarga negociació liderada pel president Santos i pel líder de les FARC, àlies Timoixenko, i amb la mediació internacional de Cuba i Noruega principalment. Les enquestes apuntaven a un triomf del sí per una majoria de dos terços. Els principals mitjans desplegaven tota la seva potència per aquesta opció. Timoixenko havia demanat perdó a les víctimes de les FARC. Tot indicava que la gent votaria sí per donar pas a una nova Colòmbia en pau, pròspera i segura. Per què els colombians van votar finalment poc, i en contra d'aquells acords?

Hi ha explicacions que sorgeixen tot i la poca perspectiva. Algunes les vaig poder contrastar personalment estant al país durant aquells dies. Els sis milions i escaig de votants del no representaven principalment un vot urbà, de més edat, afí al partit d'Uribe (Centre Democràtic) i al Partit Conservador, i concentrat a Antioquia i a la seva capital Medellín (feu de l'uribisme). Em trobava, doncs, enmig del 'no'.

Les primeres dues possibles causes: primer, molts votants es van prendre el plebiscit com una capitulació injusta en la qual es bonificava als membres de les FARC. I segon, a aquests votants el 'sí' els semblava una ratificació de Santos, un personatge amb una acceptació decadent, i impopular entre el 20-30% de l'opinió pública colombiana (excepte al Carib). Els acords de pau implicaven la derrota dels objectius de les FARC, però evitaven la seva humiliació. Tractaven de dissuadir la por dels guerrillers a començar una vida “civil” a la ciutat, en un ambient hostil i sense recursos. Els acords postulaven per exemple l'amnistia per als combatents rasos, els assignaven una renda de 300 dòlars, els garantien seguretat, i reservaven cinc escons al parlament per al partit que naixés de les FARC. Tot això mentre les víctimes no estan rebent quasi cap suport econòmic en concepte de reparació de les seves vides, ni restitució de terres, ni suport a la identificació dels seus desapareguts. Les víctimes de classe urbana, moltes d'elles dels estrats socioeconòmics més baixos, també van votar 'no', com vaig comprovar a la Comuna 13, on la col·laboració de Medellín i Barcelona ha contribuït a donar a llum un nou barri d'uns 40.000 habitants, Moràvia, on abans hi va haver un abocador fumejant ple de barraques. Les víctimes del conflicte colombià (més de 8 milions) són molt diverses, i certament han votat diferent segons l'eix camp/ciutat.

Per tant, en clau territorial convé assenyalar la divergència al voltant d'aquest eix. Les FARC van néixer del conflicte per la terra fèrtil, no per l'asfalt. I és en les poblacions rurals on estan més implantades, i sobre les quals ha caigut el gran pes de la guerra. Són les mateixes comunitats que paradoxalment van votar més pel sí. Possiblement per posar fi a més dolor i manca de futur. Serveixi com a il·lustració: la icona d'una de les massacres més cruentes escomeses per les FARC, la comunitat afrodescendent de Bojayá, va votar en un 96% del seu cens pel sí. Mentrestant, a la gran ciutat de Bogotà, guanyava lleugerament el sí, i a Medellín hi va arrasar el no amb una proporció de dos a un. És a dir, la gent més afectada per la guerra, la del món rural, es va inclinar majoritàriament pel sí, mentre la població urbana (amb la pau instal·lada de facto a les ciutats durant els últims anys) va votar dividida inclinant-se pel no, amb una postura més propera a aixafar les FARC sense perdó, en lloc de fer taula rasa i pensar en el futur.

Un cop assimilat el fiasco del referèndum i la derrota de Santos, el que també sembla clar és que la desmobilització de les FARC ha vingut per quedar-se, com anunciava poc després el propi Timoixenko. El que ha quedat pertorbada és la correlació de forces entre l'expresident Uribe i el seu successor Santos. Malgrat el suport extern que ha suposat per a aquest últim el premi Nobel de la Pau. Polèmic si es vol. Un premi que en processos de pau similars solia atorgar-se en tàndem (en aquest cas tocaria Santos-Timoixenko), però que l'acadèmia sueca ha preferit concedir només a Santos, davant d'una opinió pública que rebutjaria un reconeixement a les FARC. Les institucions com la Unió Europea aniran sortint de l'estat de xoc i resituant-se. També actors colombians com Uribe, que tampoc s'ho esperaven. És probable que políticament s'imposin condicions més dures cap a les FARC, fins al límit que es cregui que aquestes poden suportar. Que hi hagi moments tensos de violència en un sentit i en un altre, passos endavant i enrere. Que el procés s'allargui més del necessari. Caldrà donar-li suport, i des de la ciutat de Barcelona ho farem, i segur que des de moltes altres ciutats europees. Sobretot intentant dirigir els esforços cap a les arrels de la violència, que en bona part són les desigualtats. Lliurarem aquests esforços des de la convicció que el millor per als nostres germans i germanes colombianes és la pau i un escenari progressiu de justícia transicional. Esperem que s'aconsegueixi.