Trencar una llança i el que calgui a favor del francès

S’acaba de posar a la venda als quioscos un curs multimèdia de francès en vint fascicles setmanals. Potser indica que la caiguda en picat del coneixement del francès al nostre país ha tocat fons i que es comença a entendre la contradicció d’ignorar la llengua del veí geogràfic i primer client econòmic. El lideratge de l’anglès tampoc no ha garantit un domini gaire brillant de l’idioma imprescindible, però no per això excloent.

La conselleria d’Ensenyament de la Generalitat reconeix que el 23,7 % dels alumnes que acaben l’ESO a Catalunya no assoleixen les competències mínimes previstes en anglès i que aquest percentatge puja fins al 46,3 % a les escoles d’entorn socioeconòmic baix, dintre d’un fracàs escolar consolidat. Dels països de la Unió Europea, Espanya és el quart per la cua en coneixement de l'anglès, per davant només de la República Txeca, Hongria i Bulgària.

La cosmopolita i oberta Catalunya no millora l'estadística espanyola. El 70 % dels barcelonins declaren pietosament no dominar l'anglès, tot i que la realitat potser és encara pitjor.

El fracàs escolar en aquesta assignatura, que molts estudien des del parvulari sense arribar a parlar-la còmodament quan acaben el batxillerat o la universitat, és un dels més estrepitosos del continent. Els esforços extraescolars d'algunes famílies per pagar cursos o estades a l'estranger dels seus fills revela una fallida del sistema d'ensenyament reglat.

Catalunya no només ha de fomentar l'ús social del català i el coneixement integral del castellà, sinó el domini de l'anglès i d’una quarta llengua en proporcions una mica més europees. El bilingüisme natural ha de servir per facilitar l'aprenentatge del tercer i el quart idiomes. Sense l'anglès o només amb l'anglès del taxista no anirem enlloc. Si s’arriba a guanyar la batalla del bilingüisme català-castellà i es continua perdent la de l'anglès i el francès, el provincianisme quedarà servit per una via internacional encara tan poderosa o més que el centralisme espanyol.

Segons les últimes xifres de l’Eurostat, l’organisme estadístic europeu, només el 45% dels alumnes d’ESO d’arreu d’Espanya estudien dues o més llengües estrangeres, mentre que la mitjana europea és del 60% i arriba al 80% a països com Grècia o Portugal, Itàlia o Finlàndia.

Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos. Una part del territori català es troba a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. França continua sent el segon país més poblat d’Europa occidental (66,3 milions d’habitants), només per darrere de l’Alemanya reunificada (81,2 milions). París és una de les ciutats més visitades del món.

L’any 2005 el president Maragall va anunciar que sol.licitaria l’ingrés de Catalunya a l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF), amb la proposta de potenciar des de la Generalitat el francès com a segona llengua estrangera a la xarxa escolar de Catalunya si el govern francès feia costat al reconeixement del català com una de les llengües oficials de la Unió Europea.

L’organisme aplega 53 Estats membres i 10 més com a observadors que tenen el francès com a llengua habitual o que formen part de l’àrea d’influència francòfona per raons històriques. El president Maragall es va entrevistar a París amb el ministre d’Afers Exteriors, Michel Barnier. La seva petició no feia la més mínima gràcia al govern espanyol i va quedar adormida a un calaix.

El president Artur Mas la va reiterar el 2014. L’admissió continuava necessitant el vist-i-plau del govern espanyol i aquest va denegar-lo. El francès a la xarxa escolar catalana continua sota mínims i el català als organismes europeus també.