La violenta propietat dels mitjans tampoc és neutra

Els fets arran del desallotjament del Banc Expropiat han posat damunt la taula debat i qüestions que són latents en el dia a dia però que, en context d'enfrontament, esdevenen manifestos. El conflicte hi és sempre, però quan s'aguditza, és més visible. Els necis miren el dit que els assenyala la lluna, per molt plena i lluent que il·lumini la fosca nit del capitalisme.

Moltes han estat les persones i mitjans que s'han apressat a criticar la resposta contundent de manifestants contra el desallotjament del Banc Expropiat. Parlem de gent que, potser, ni sabia que existia aquest projecte que ja feia cinc anys que acumulava suport social i creava teixit veïnal. Només pel fet que se n'hagi parlat, i a tants llocs, ja la resposta ha tingut sentit.

I és que és això, el crit de les sense veu, el que ens duu a moltes a trencar la legalitat i les normes establertes per poder-nos fer sentir, per poder fer aquell crit estripat que diu “existim”. I en aquest cas, acompanyat d'un “tornarem al banc”. S'han trencat vidres per trencar el silenci, s'han cremat contenidors per cremar les censures. Hem trencat la vostra pau social per demostrar-vos que era una guerra vital, del capital contra la vida.

No és èpica revolucionària, és la pura materialitat dels fets. Quan amb certes accions ets invisible i amb certes altres obres portades dels mitjans, no és èpica, són fets. Quan amb certes manifestacions amb prou feines si algú sap que existeixes i amb d'altres recuperes Can Vies, per exemple, no és èpica, són fets. La revolució és adonar-se en cada moment dels mitjans a fer servir i saber-los emprar, sense apriorismes que en descartin sempre uns ni en lloïn sempre d'altres. Per tots els mitjans, amb totes les anàlisis.

La part revolucionària s'esdevé quan trenquem tabús, quan es tenen debats i posicionaments en certs espais on, fins ara, tot plegat era inqüestionable. I esdevenen fets materials. Algú s'imaginava Xavier Trias, portaveu del partit de la burgesia catalana per excel·lència, qüestionant el desús d'una propietat privada que no es fa servir? No ha estat l'èpica revolucionària qui l'hagi fet canviar d'opinió, sinó la certesa dels nostres plantejaments defensats a capa i espasa, és a dir, amb propaganda i manifestacions, amb consignes i vidres trencats, els que han posat damunt la taula que alguna cosa no va bé. Aquests dies he vist persones i espais polítics afrontar debats sobre la situació post-desallotjament del Banc Expropiat amb paràmetres que no imaginava: la valoració de la tasca social i el qüestionament de la violència extrema dels Mossos han prevalgut a la crítica cunyada de barra de bar contra “els violents antisistema d'aquí i de fora que només busquen trencar coses” que intenten imposar els mitjans.

El Quixot en deia la ploma i l'espasa. Avui, podríem parafrasejar-lo dient que ho hem aconseguit amb el cartell i amb el martell. I sens dubte, una de les peces claus ha estat poder disposar dels nostres propis mitjans. Des de les xarxes socials fins a les publicacions periòdiques, digitals i en paper, aquells mitjans que no se sotmeten al dictat del capital, que és qui els paga.

Més d'un ciutadà indignat pel preu dels contenidors cremats hauria de deixar de “pensar” el que li diuen que li ha de preocupar i veure quants contenidors costa mantenir la propietat privada d'un particular. Aquests dies, hi ha hagut centenars de Mossos -BriMo i de paisà- mobilitzats durant hores i hores. Quant val, tot això? Per no parlar de l'helicòpter, que costa uns 3.000€ l'hora. Això no els preocupa a les seves butxaques benpensants?

Diran que els preocupa la convivència, però qui l'ha trencat ha estat la BriMo efectuant el desallotjament d'un espai que durant cinc anys no havia dut cap problema de convivència, ans al contrari. És més, parlar de convivència amb la violenta situació de crisi sistèmica que vivim és de ceguesa, de cinisme o de privilegi. Que parli de convivència qui ni s'immuti davant dels milers de persones desnonades cada any als Països Catalans i arreu. Que parli de convivència qui ni s'immuti davant del frau fiscal de les grans fortunes. Que parli de convivència qui ni mou un dit pels milers de famílies sense ingressos o amb uns que no els permeten sortir del llindar de la pobresa. Que parli de convivència qui se li en fot un atur estructural endèmic que condemna gran part de la població a la misèria. Que parli de convivència qui s'enfada més per un tall de carrer que pel feminicidi que s'està denunciant. Que parli de convivència qui ignora les desenes de suïcidis provocats per la crisi econòmica.

Voleu de parlar de violència a les manifestacions? Parlem-ne. Parlem de violència contra les persones, que reben cops de porra al cap -il·legals- per part de Mossos d'Esquadra que saben que sortiran impunes de fer perdre un ull o amb una condemna ridícula per reconèixer haver assassinat una persona. Això és la convivència que tant us preocupa. I per què ens peguen, a les manifestants? Doncs per manifestar-nos i estar denunciant tot això. No cal ni que trenquem res, en tenen l'ordre.

Els Mossos són allà per protegir l'ordre establert, que no és altre que el de la propietat privada. I els mitjans de comunicació oficials, privats o públics, són allà per encobrir-los, defensar-los o justificar-los, mentre criminalitzen la protesta. Però a valtros us preocuparan més els contenidors -que també paguem les manifestants- i els vidres -que paguen les asseguradores- que no pas les nostres vides, que no pas les vides de les miserables i les desposseïdes, que no pas les vides de les sense veu -i sovint, ni sostre, ni menjar, ni futur-, les vides de les que duem un món nou al nostre cor i intentem construir-lo a pesar de la legalitat. Perquè amb la desobediència hem après que té molt més pes la legitimitat que la legalitat.

Els mitjans es deuen al seu amo i a fe que s'hi esmercen. La policia té el monopoli exclusiu de la violència física i a fe que l'exerceix. Estat, mitjans i policia encobreixen la violència material, simbòlica i cultural que aconsegueix que tu et preocupis més pels danys materials que ni t'afecten que pels danys personals d'algú que podria ser la teva veïna o la teva companya de feina. O tu mateixa, el dia de demà.

Naltros no tenim propietats ni mitjans i per això vivim la violència quotidiana. Hem trencat la violència sistèmica amb els mitjans que hem tingut a l'abast, de prestats, no en propietat. I és això el que violentament defensen -el seu món- i combaten -el nostre-. No els preocupa tant la propietat privada del seu món, com la construcció d'un món alternatiu i antagònic on la propietat està supeditada a la vida digna, impossible dins del seu sistema.