Dia de dol per als cinèfils espanyols pels tancaments de prop de 200 cinemes Renoir: tota una vida d'aprenentatge, d'emocions i de talent. També tanca la distribuïdora que ens portava peces úniques, Alta Films. Quines pel·lícules veurem ara?
Les pel·lícules, també les dolentes, ens han ajudat a créixer, a entendre i a viure coneixent millor el món, els mons, en els quals estem i també els que ens van precedir i els que ens esperen. El cinema, per la meva generació de 'maleïts' del maig del 68, ha estat el mestre més fidel, fiable, embogit i plural: el cinema que hem vist ens ha donat moltíssim i ha marcat costums, estils, gustos i models de vida. Ni més ni menys.
Als espanyolets que anàvem a França per veure cinema ens va obrir els ulls en moltes coses, li devem tant com el poc que hi entenem de democràcia i de política. També això. I molt més, com l'amor pel cosmopolitisme.
El cinema ha estat, òbviament, part principal del 'poder tou' nord-americà, però la seva força ha estat, precisament, en la seva proliferació per tot arreu. El cinema ha estat i és el més universal que existeix: un dels millors invents de tots els temps que ha ajuntat l'art amb la indústria. El segle XX no s'entén sense el cinema i la seva enorme influència i atractiu.
Només cal veure com a Espanya han proliferat vocacions de cineastes especialment en els últims temps, quan el cinema, la cultura i l'art en general estaven ja amenaçats per la tirania del mercantilisme salvatge.
Quan l'art es transforma en producte pot ser cultura només si els continguts responen a la llibertat creativa més absoluta i solvent: no tot s'hi val, això el cinema ho ha demostrat amb escreix. I l'èxit comercial és una altra cosa molt diferent, encara que moltes pel·lícules purament industrials són mereixedores d'un gran respecte per part dels amants del cinema. No donaré exemples perquè en cinema tot és discutible (excepte les males pel·lícules que avui representen tants actors/polítics).
Aquesta llibertat, aquesta pluralitat, és precisament el que l'ofec econòmic vol eliminar. Dirigit per la ideologia que ja ha transformat el gran invent de la televisió en pura brossa, als polítics neocon i els seus ministres obedients no els agrada la llibertat del cinema ni la pluralitat de la societat. Potser estan gelosos, ells creuen viure una pel·lícula de fantasies ideològiques.
Potser tenen l'art i el cinema com un producte tan sospitós com la generació contestatària a la qual s'enfronten amb les generacions digitals, presumptament 'penjades' de Facebook i els videojocs. Les mal anomenades xarxes socials i les consoles, així com aquesta televisió escombraries, s'han plegat al que es percep com un desert cultural insuportable.
Menys sales per veure cinema d'autor a Espanya, i ja eren poques! Expulsem els joves amb talent i els artistes són uns proscrits.
Aquest és el designi: una societat encantada, homogènia i sense esperit crític. Sens dubte és el moment de cridar fort a favor que la creativitat recuperi en l'art i la cultura al lloc que li ha robat el màrqueting i les escoles de negocis.
Sense cultura és possible que no valgui la pena viure. Sense cinema, tampoc.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
