A voltes amb la immersió lingüística

El pacte d’investidura entre el Partit Popular i Ciutadans ha tornat a situar la immersió lingüística com a model educatiu a Catalunya al centre de l’agenda política, i com a eina de desgast per part del nacionalisme espanyol.

La immersió lingüística a Catalunya s’ha evidenciat com el millor model educatiu possible, tenint en compte la realitat lingüística del nostre país, en termes de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats. Lluny de defensar la immersió com a element identitari, de joc de banderes o de posicionaments nacionalistes, una importantíssima majoria social de Catalunya ha defensat aquest model com a element fonamental d’igualtat d’oportunitats. Avui, gràcies a la immersió lingüística, un fill de classe treballadora pot arribar a tenir la mateixa igualtat d’oportunitats que el fill de la burgesia catalana. I aquest és un dels passos de futur més transcendental que pot fer un país tan plural com el nostre.

La primera experiència educativa en immersió lingüística es va donar al Canadà l’any 1965, concretament a l’escola Saint Lambert. Les famílies francòfones d’aquesta escola van detectar que els seus fills, sortint de les etapes d’educació obligatòria, no tenien les competències lingüístiques necessàries i això era un impediment a l’hora de trobar feina. Més enllà dels motius, la metodologia emprada i els objectius aconseguits, que han donat per moltes i variades tesis en pedagogia comparada, l’experiència de Saint Lambert va demostrar una cosa que el model educatiu català d’immersió lingüística també ha deixat palès: l’escolaritat en una segona llengua no representa cap impediment per a aquests alumnes en relació al seu èxit acadèmic. Ho dic, precisament, pel mantra que fan servir tant PP com C’s quan afirmen, rotundament i sense posar-se vermells, que un castellanoparlant té pitjors resultats acadèmics en matèries com, per exemple, matemàtiques. Aquesta és una de les grans mentides desmuntades empíricament. Hi ha només dues proves d’avaluació objectives i objectivables que desmunten aquesta fal·làcia. Tant  les proves PISA (molt criticables en quant a l’ús neoliberal que en fa la UE) com les PAAU (Proves d’Accés a la Universitat) demostren que el nivell competencial en llengua castellana d’un alumne de Sabadell, Girona o Montbrió del Camp és el mateix, o està en els mateixos paràmetres, que el d’un alumne de Madrid, Burgos o Cabra del Santo Cristo.

L’element positiu de la immersió lingüística a Catalunya és que es tracta d’un model pedagògic, defensat per la comunitat educativa en tota la seva transversalitat (institucions, personal educatiu, associacions de famílies i sindicats), que té per objectiu adquirir competència comunicativa en dues llengües (en el nostre cas, castellà i català) sense que l’aprenentatge d’una de les dues comporti la pèrdua de capacitat comunicativa en l’altra. I aquest objectiu ha estat parcialment aconseguit pel model educatiu català. Per què dic parcialment? La meva experiència docent -sóc professor de llengua castellana en excedència- m’ha fet veure que, tot i la immersió lingüística, hi ha bastants casos -cada vegada menys significatius, és cert- d’alumnes que surten sense la competència comunicativa adquirida en llengua catalana. En canvi, són molts pocs els casos -jo no n’he trobat mai cap- d’alumnes que surtin de l’etapa educativa sense la competència comunicativa assolida en llengua castellana. Segurament això té molt a veure amb què l’escola no és la única ‘institució’ (entesa des del punt de vista sociolingüístic) que aporta coneixement a l’alumnat en el seu procés d’ensenyament-aprenentatge.

L’èxit del nostre model és la immersió lingüística, però també la flexibilitat que aquesta té. Sempre dic que el gran tresor que té l’escola pública catalana és el personal docent. Gent compromesa amb el sistema educatiu i amb el sentit comú com a eix vertebrador de la seva acció pedagògica (tot i les retallades en formació que, per desgràcia, s’estan notant a les nostres escoles). La flexibilitat de la immersió lingüística l’atorga el Projecte Curricular de Centre i el Pla Lingüístic de cadascuna de les nostres escoles. En aquest sentit hi ha un marge d’adaptació, en el marc de l’autonomia de cada centre, per a què l’escola detecti les dificultats lingüístiques de l’alumnat i en determini un Pla propi de l’escola. Això fa que, en funció de la realitat sociolingüística de cada territori, es puguin fer adaptacions curriculars i ampliar l’oferta pedagògica en castellà, en català o en anglès sempre amb l’objectiu abans esmentat: aconseguir l’aprenentatge d’una llengua sense perdre capacitat comunicativa en l’altra.

Val a dir que el model català d’immersió lingüística desenvolupat a partir dels anys vuitanta ha esdevingut un referent internacional de l’ensenyament de les llengües. La Llei 7/1983 de normalització lingüística va ser aprovada pel Parlament de Catalunya amb només dos vots en contra. La primera aplicació d’aquest sistema pedagògic es va dur a terme durant el curs 1983-1984 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet (com no, amb un alcalde del PSUC, molt conscient de la realitat de la seva localitat). Van ser precisament les famílies castellanoparlants les que més van reivindicar la immersió lingüística, per exemple les de l’escola Rosselló-Porcel, sabent que el futur dels seus fills i filles i la igualtat d’oportunitats respecte d’altres alumnes passava per un model d’aquest tipus. Anys més tard, i després d’una anàlisi rigorosa de l’experiència, la immersió lingüística va ser adoptada com a model d’ensenyament universal en tot el sistema el curs 1992-1993. Avui, la necessitat continua sent la mateixa. Els principals reivindicadors del model d’immersió lingüística hauríem de ser, precisament, les persones castellanoparlants.

Més enllà de la voluntat política irresponsable per part del PP i de C’s, la immersió lingüística catalana demostra que és una eina potent de cohesió del país. Si analitzem la realitat plurilingüe de l’estat espanyol, veiem com en els territoris de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears), el nivell de coneixement de les llengües oficials, castellà i català, és molt més equilibrat i, per tant, cohesionador a Catalunya que no pas al País Valencià o a les Illes Balears. El model educatiu imposat pel PP als territoris de parla catalana quan ha governat ha deixat clar que el seu objectiu no és fomentar l’ús de les dues llengües, que seria plenament legítim, sinó retornar a una situació de diglòssia lingüística on hi hagi una llengua principal i una altra de secundària, per qüestions i interessos polítics. I, a la vegada, el model educatiu del País Basc, també una comunitat bilingüe, ha suposat la segregació de l’alumnat per qüestions lingüístiques que no hauria de ser desitjable. Així doncs, el millor sistema és el que hem fet servir fins ara a Catalunya.

Per tant, els problemes que existeixen al nostre país en l’àmbit educatiu no són mai per qüestions de llengua. La convivència lingüística al carrer i als patis de les nostres escoles és un tresor que hauríem de saber preservar. Els problemes de les nostres escoles són: la subsidiarietat amb què governs del PP i de CDC volen convertir l’escola pública respecte de la privada, les retallades ideològiques de les polítiques neoliberals i la precarització del personal docent. Aquests sí que són problemes greus al nostre sistema educatiu que el PP promou amb les seves polítiques i que C’s no dedica ni cinc minuts a combatre’ls.

Està clar, perquè així ho hem viscut al Parlament de Catalunya, que tant PP com C’s intenten fer de la llengua una arma de lluita i desgast polític. Aquesta és una de les actituds més irresponsables que es pot esperar d’un representant polític. L’acord PP-C’s utilitza de forma fal·laç la proposta d’educació trilingüe com a argument superador de la immersió lingüística. PP i C’s amaguen, o per desconeixement o per mala fe, que en educació una cosa és que existeixi una llengua vehicular de comunicació de la comunitat educativa (en el nostre cas el català) i una altra que es pugui educar en més d’una llengua. És a dir, el fet que el català sigui la llengua vehicular del nostre sistema educatiu no és contradictori amb què l’alumnat de Catalunya surti de la seva etapa d’escolarització obligatòria amb competència comunicativa en tres llengües: català, castellà i anglès. Objectiu que, per suposat, compartim àmpliament les persones que defensem la immersió lingüística. La part positiva és que l’acord PP-C’s no podrà eliminar el sistema d’immersió lingüística, perquè no només aquest model té un suport majoritari al Parlament de Catalunya, la seu de la sobirania del nostre país, i el personal educatiu de les nostres escoles hi està compromès, sinó sobretot perquè hi ha un suport social massiu a tot el país en la defensa del model d’immersió lingüístic. I aquest suport massiu no respon a qüestions nacionalistes, identitàries ni de banderes, sinó a què les famílies són conscients que aquesta és l’eina fonamental per igualar en drets els i les filles del nostre país. Així doncs, demano a PP i C’s que deixin de fer política amb lletra petita amb la immersió lingüística, perquè no ens podem permetre un país més desigual encara del que les polítiques neoliberals ens estan imposant.