El poder absolut que el PSC va mantenir en el món municipal català durant diverses dècades va semblar tocar la seva fi amb la crisi de la formació, en acabar el tripartit. Entre 2007 i 2011 els socialistes van caure set punts en les eleccions municipals, i van perdre places tan importants com Barcelona, Badalona, Mataró o Girona. Quatre anys després, el retrocés electoral va ser més acusat encara, perdent més de mig milió de vots en dues legislatures i, amb ells, la majoria absoluta a la majoria de grans ciutats.
Però als resultats municipals més pobres de la història del partit els socialistes han respost amb un talismà: el pacte. Gràcies als acords post-electorals, el PSC aspira a estar al govern de les quatre capitals de província i de set de les deu ciutats més poblades de Catalunya. Pactes totalment heterogenis que els han portat a subscriure aliances amb tot l'espectre polític, d'esquerra a dreta i d'independentistes a espanyolistes. D'Unió a ICV i de Ciutadans al PP, depenent de la ciutat, sense que faltin clàssics governs sociovergents.
Aquest divendres Barcelona en Comú va presentar un acord amb PSC i ERC per tirar endavant uns pressupostos municipals que se'ls resistien. Era el primer escull a resoldre abans d'emprendre una aliança major de legislatura, mitjançant el qual els socialistes tornarien al govern municipal. El retorn del PSC al govern de la capital, aquesta vegada de la mà de Jaume Collboni, és l'últim esglaó dels socialistes en la reconquesta del seu tradicional poder municipal. Unes setmanes abans havien oficialitzat la seva tornada a l'executiu gironí després de la dimissió rècord d'Albert Ballesta. El nou pacte subscrit amb CiU a l'ajuntament de Girona els permet accedir a una tinença d'alcaldia en una ciutat governada durant 32 anys pel PSC.
CiU a Terrassa, Ciutadans a Lleida i PP a Tarragona
La fórmula sociovergent s'ha repetit en aquesta última legislatura municipal més enllà de Girona. A Mataró els socialistes van tornar a guanyar a CiU, després de 4 anys a l'oposició, i entre els dos van subscriure un pacte que va portar a l'alcaldia a David Bote, del PSC, i a la primera tinença a Joaquim Fernandez, de Convergència. Similar aliança de govern va succeir a Terrassa, on CiU va accedir al govern municipal gràcies a un pacte amb l'alcalde del PSC Jordi Ballart.
El flotador de la política de pactar en totes direccions no només ha permès als de Miquel Iceta recuperar ajuntaments perduts sinó també mantenir-se en aquells on no compten amb majoria absoluta. El cas més polèmic és el de L'Hospitalet, on l'alcaldessa Núria Marín va introduir en el seu govern a dos regidors trànsfugues que havien accedit al càrrec amb la candidatura de “Guanyem L'Hospitalet”, nom que feia servir Colau primer però que ells van poder usar per tenir-lo registrat. Gràcies a aquests dos edils, el PSC va sumar 13 regidors que li permeten aprovar en el ple la seva acció de govern.
No menys sonat va ser el pacte a Lleida, on el veterà alcalde socialista, Àngel Ros, va optar per Ciutadans després de perdre gairebé la meitat de la seva representació. L'alcalde, que fins llavors era comunament circumscrit a l'ala catalanista del seu partit, va acceptar la petició de la formació taronja per la qual el català va deixar de ser llengua prioritària a la Paeria. Mesos més tard, per aprovar les ordenances fiscals l'equip de govern de Lleida va aconseguir un doble amb tirabuixó en aconseguir posar d'acord també a la CUP, un dels acords de composició més inusual de la política catalana.
A Tarragona, l'alcalde socialista Fèlix Ballesteros va optar per mirar a la dreta en presentar al febrer un pacte amb el PP i Unió. Als nou regidors del PSC es van unir els quatre del PP i un altre democristià per formar un Govern amb majoria absoluta al ple, que garanteixen una legislatura tranquil·la. Almenys dins de la institució, perquè aquell pacte amb la dreta va ser rebutjat per importants sectors de l'agrupació local, com el número u al Parlament per Tarragona, Carles Castillo.