“L'agafen així, d'un costat, com amb fàstic”. Així descriu Luis Lázaro, mentre sosté un foli per una de les puntes i el fa brandar, el tracte que rep la majoria de vegades que ensenya la seva targeta d'asil. “La gent li té repulsió”. En Luis forma part dels plans d'acollida estatals per a demandants d'asil a Barcelona. Aquest dijous, en Luis i altres participants del programa d'asil estatal a la capital catalana, majoritàriament residents de la Casa Bloc, han denunciat les “mancances del sistema d'acollida” a Espanya.
La pitjor experiència la va tenir -prossegueix en Luis- en un banc, on el personal de la sucursal fins i tot va pensar que “el document d'identificació per a refugiats [de color vermell sang] era fals”.
“És el súmmum que calgui convèncer que aquesta no és una targeta falsa. La targeta vermella m'exclou. Durant els primers sis mesos no vaig rebre permís de treball, em dificultava llogar un pis, o fins i tot aconseguir una línia de telèfon!”, criticava en la mateixa roda de premsa Alejandra Guillén.
L'Alejandra també ha argumentat que la discriminació per la targeta és intrínseca: arriba per part d'administracions i persones que desconeixen dels drets que proporciona, però també del mateix Estat, que manté els refugiats en la “total incertesa” per la seva renovació (cada sis mesos).
L'Alejandra també forma part d'un grup de persones sol·licitants d'asil –majoritàriament d'origen veneçolà, ucraïnès i indi, i residents a la Casa Bloc de Sant Andreu, espai que acull 90 sol·licitants d'asil que ja eren al territori– que, davant “la passivitat” de les administracions i les entitats, han decidit denunciar els problemes derivats de la “manca de previsió” del programa estatal d'acollida.
“No volem ser una càrrega social, i volem que la situació millori per a tots”, ha afirmat l'Alejandra, de 40 anys i enginyera industrial, aquest dijous. Els refugiats han destacat que aquesta no és “una crítica” a les entitats que els atenen (Creu Roja, CCAR i Accem, a la Casa Bloc), sinó un “toc d'atenció” perquè les coses canviïn per a ells i per als “que vindran darrere”.
“Trencar el procés d'integració”
Segons expliquen els mateixos participants del programa d'asil estatal, com a conseqüència de les dificultats derivades de la targeta vermella, els refugiats no poden trobar feina o un lloguer a la ciutat d'acollida a la primera fase del programa; a partir de la segona, passats sis mesos des de l'entrada en els plans d'acollida, ja no reben recurs residencial.
Com a solució, les ONG que els atenen els proposen continuar la seva acollida en altres poblacions on sí que hi ha pisos d'asil. Per als refugiats, la “deslocalització” suposa un “tornar a començar etern”.
A l'Alejandra, que ja ha sobrepassat la quota temporal a la Casa Bloc, li han proposat marxar a Cardedeu, a 30 quilòmetres de Barcelona (prop d'una hora en transport públic). Ella, que té fills a càrrec, ha proposat que, com a mínim, s'esperi a la finalització de l'actual curs escolar per al trasllat.
Per solucionar aquest i altres problemes derivats de les fases dels plans d'acollida, els refugiats han elaborat un document amb les seves exigències “mínimes”. Per començar, han sol·licitat que el permís de treball sigui administrat en primera fase; a més que les tres fases dels plans siguin en una mateixa localització, i que a les persones se'ls permeti escollir segons l'arrelament al territori. També s'ha demanat una borsa de treball i que hi hagi traductors en tots els idiomes. Finalment, els refugiats han exigit una figura externa observadora independent –amb decisions vinculants– que “vigili davant possibles irregularitats” de l'administració o les entitats.
Sense suport per al col·lectiu LGTBI
Luis Lázaro, amb més de deu mesos a Barcelona i que va tramitar l'asil al costat de la seva mare, ha criticat que el programa no contempli “ajudes per a l'adaptació” de persones amb “altres identitats sexuals”.
“La meva integritat i estat d'ànim s'han vist afectats per certs tractes discriminatoris”, ha afirmat en Luis, que ha demanat un espai per a la comunitat LGTBI en els plans d'acollida a administracions i entitats.
Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona ha explicat a aquest mitjà que les reivindicacions dels refugiats “són les seves” i que en aquesta línia treballen mesures concretes per millorar els plans d'acollida: el programa Nausica, presentat aquesta mateixa setmana, pretén ampliar la capacitat de la ciutat durant el 2017 amb fins a un centenar de places.
“Un increment substancial”, segons el consistori, que va informar que el programa està dotat amb un pressupost de 950.000 euros. Ara mateix Barcelona disposa d'unes 200 places fixes per a 2.300 refugiats atesos l'any 2016. Una mesura que els refugiats aplaudeixen, encara que amb escepticisme. “Ara no som més de 100 a la Casa Bloc, i mira els problemes que tenim... Què passarà quan siguem 4.500?”, es pregunta una altra de les persones en condició d'asil a la capital catalana sobre el número de refugiats que el Govern de Catalunya s'ha proposat acollir.