La sortida del sector de Gordó del PDECat esquitxa el llegat dels governs d'Artur Mas
L'escàndol polític generat per Germà Gordó, arran de la imputació del diputat de JxSí i la seva posterior resistència a abandonar l'escó, augmenta de dimensió dia rere dia. Aquest dimecres ha estat Teresa Pitarch, actual presidenta de l'Institut Català de les Dones (ICD) i mà dreta de l'exconseller de Justícia, qui ha trencat el carnet del partit per seguir a Gordó. Mentrestant, el seu corrent intern, Nova Convergència, s'emplaça a una reunió el dia 17 de juny per decidir si s'escindeix en un nou partit.
Al costat de la del mateix Gordó, la sortida de Teresa Pitarch i l'amenaça d'escissió representa un veritable desastre per a la Convergència que va formar govern sota el comandament d'Artur Mas entre els anys 2010 i 2016. Per molt que el partit hagi intentat formar un cinturó de seguretat al voltant de l'expresident i que des del PDECat hagin intentat aïllar la crisi, desvinculant-se de l'antiga Convergència, la caiguda de Gordó és un cop que entela irremeiablement el llegat dels últims governs.
Ascendent en diverses conselleries
L'apartat de nomenaments del Butlletí Oficial de la Generalitat és testimoni de com el sector de Gordó va controlar alguns dels llocs claus en l'administració de la Generalitat en els anys de masisme. Alguns tan sensibles com la Direcció General de Contractació Pública, adscrita al departament de la Presidència dirigit per Francesc Homs, i que la mateixa Pitarch va dirigir des del 2011 fins al final de la segona legislatura.
L'ascendent de les persones reunides al voltant de la plataforma Nova Convergència en els governs de Mas no s'acaba aquí. Gordó va dirigir el departament de Justícia a partir del 2013, amb directors generals de la seva confiança, com Pere Soler al capdavant de Serveis Penitenciaris des del mateix any. Abans que això, des del 2011, Gordó havia estat secretari del Govern, és a dir, mà dreta del president Mas.
Des d'aquell lloc d'enorme rellevància en la fontaneria del Palau, el democristià va col·locar a persones de la seva confiança en llocs clau, com Jordi Miró, encarregat de l'Entitat Autònoma del Diari Oficial de Publicacions i ara una de les persones emmarcades en Nova Convergència, a més de director general al departament d'Ensenyament.
Gordó, capaç de canviar la llista de JxSí
El poder del sector de Gordó queda patent en la forma en com es va incorporar a la llista de JxSí per la demarcació de Barcelona. Durant el procés de confecció de la candidatura, la majoria dels consellers de Convergència es donaven per descartats. De fet en un primer moment es va anunciar que només anirien a la llista la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i la vicepresidenta Neus Munté. En el cas de la primera, s'entenia com una mostra de suport davant la querella interposada contra ella per la consulta del 9-N, que va acabar convertint-se en condemna. Sobre la segona, es subratllava l'ascendent que Mas volia atorgar-li al partit, com també es va demostrar després.
No obstant això, el 30 de juliol del 2015, dia en què Convergència havia de ratificar els noms proposats per ser inclosos en la llista de JxSí, el nom de Gordó va tornar a sonar. Va ocórrer després d'una conversa mantinguda entre tots dos, en termes que les fonts no esmenten. A la nit, després del Consell Nacional del partit, Convergència havia col·locat de forma inesperada l'exconseller en un lloc de sortida a la candidatura, com a número 20 per Barcelona.
L'anècdota il·lustra el poder que Gordó ha exercit, a més de sobre el Govern, sobre els òrgans de direcció del partit i sobre el mateix Artur Mas, a qui va acompanyar en els seus anys d'oposició com a gerent de Convergència. És a dir, una de les poques figures a qui responen els tresorers d'un partit, a més del màxim dirigent, que en aquest cas era el mateix Mas. Per aquesta raó no grinyola que l'expresident posés el març passat “la mà al foc” per l'ara imputat. Des que es va conèixer la investigació, en canvi, Mas no ha obert la boca.
Objectiu: mantenir l'escó
El nom de Gordó no només ha ressonat a les parets governamentals pel seu conegut -i de vegades temut- poder. També ha estat una de les persones assenyalades recurrentment en els diversos casos de corrupció amb què Convergència ha hagut de bregar. Una de les últimes ocasions va ser en la declaració de Jordi Montull, saquejador confés del Palau de la Música, que va assegurar haver-se reunit amb el llavors gerent de Convergència, encara que no per parlar de diners sinó de “política i futbol”.
Els fets que ara es jutgen relatius al Palau haurien ocorregut mentre Gordó era gerent i Artur Mas secretari general. No obstant això, la imputació del titular de la cartera de Justícia ve per un altre cas: el del 3%. Els investigadors de la Guàrdia Civil col·loquen a Gordó directament al cim de la presumpta trama. Segons sostenen, seria ell al costat del tresorer Andreu Viloca les persones que tancarien o obririen l'aixeta dels contractes públics, en funció de si les empreses privades accedien a pagar donacions.
Davant la imputació, Gordó va accedir des del primer moment a apartar-se de la presidència de la comissió de Justícia al Parlament, però no així de l'escó, provocant una batalla campal entre sectors del PDECat. Mantenint l'acta de diputat aconseguida el llunyà 30 de juliol de 2015 gràcies a la intercessió de Mas, Gordó conservaria el seu aforament, aconseguint que sigui el TSJC qui instrueixi la seva peça. Però, a més, es blinda d'una eventual detenció, com les que ja els van ocórrer a Viloca i d'altres membres de Convergència, ja que als diputats només se'ls pot detenir en flagrant delicte.
