Ferran Monegal s’acomiada de la televisió, almenys de moment. Després d’una dècada en antena amb Telemonegal a Barcelona Televisió (BTV), un programa d’anàlisi televisiva, diu que és el moment just de plegar veles. Amb una columna a El Periódico des de fa uns 20 anys i una col·laboració diària amb Julia Otero a Onda Cero, Monegal diu en aquesta entrevista que en set mesos els responsables de TVE han destrossat Informe semanal, opina que una televisió pública no pot dependre d’un govern i defensa la introducció d’un cànon per a finançar els mitjans públics.
El 28 de juny s’emet el darrer programa de Telemonegal a Barcelona Televisió (BTV). Per què plega?Telemonegal
Ja porto 10 temporades. Crec que ha durat el temps just. M’agrada controlar els meus temps televisius i, en general, els meus temps professionals. Vaig decidir quan començava el programa i decideixo quan acaba.
Acaba en un moment en què Telemonegal té un alt índex de popularitat.Telemonegal
Sí. Continuem sent el vaixell insígnia de BTV i la meva gratitud a la cadena és immensa i infinita. Aquest programa s’ha pogut fer perquè BTV va fer una aposta per ell quan Joan Tapia n’era el director. Me’l va demanar la cadena i s’ha pogut desenvolupar amb una llibertat absoluta. Aquesta ha estat una de les claus del programa, juntament amb una resposta extraordinària per part de l’audiència.
Què ha aportat el programa, quin balanç fa d’aquests 10 anys?
Ha estat el primer i, de moment, únic programa de anàlisi televisiu del tot l’Estat. És un programa incòmode per la gent del mitjà. El nostre és un mitjà endogàmic, que accepta i impulsa que ens fiquem amb tothom menys amb nosaltres mateixos. Però la incomoditat que ha provocat en els professionals de televisió, a les productores i a la gent del món de la televisió s’ha compensat amb la gran audiència que ha tingut.
Aquesta incomoditat, l’ha viscut d’alguna manera?
Les queixes no es fan directament al director o responsable d’un programa, van sempre més amunt, als responsables de la cadena. I a BTV tots els directors s’han portat bé i m’han parat els cops. És un programa que no agrada a la gent de la televisió. El lema de la nostra professió és que entre bombers no ens trepitgem la mànega.
Com veu la televisió actualment?
La televisió continua sent una escala que sempre baixa, no puja mai, sempre baixa. Però encara no ha tocat fons.
El principal problema de la televisió és la teleescombreria?teleescombreria?
La teleescombreria és un terme molt ampli. És un terme que infecta i afecta no només als programes típics de reality i demés, sinó també als informatius i els programes d’opinió i de debat, falsos programes d’opinió i de debat.
Per què són falsos?
Perquè es ven la idea que posant dos trinxeres, una a la dreta i una a l’esquerra, això és pluralitat. Però no és així. Tothom va teledirigit... pels seus corresponents amos. Aquest és el problema de la professió periodística. Es va cap a una professió de relacions públiques. Ens estem transformant en tambors o portaveus de l’estructura mediàtica, del grup multimèdia al que pertanyem.
Això passa tant a la televisió privada com a la pública?
Passa a la televisió privada, i ara comença també amb molta força a la pública. Només cal veure la deriva que ha tingut i està tenint TVE.
Estem davant d’una situació mol greu, amb manipulacions de les informacions, peces molt parcials...
Sí, sí, i en algunes informacions d’altres cadenes també passa: Telemadrid, Canal 9 de València. A TV3, afortunadament, és menys, però també es produeix puntualment una determinada manera d’informar en què es veu el llautó. Aquest és el problema de la nostra professió, una professió que està en perill d’extinció.
Com hauria de ser una televisió pública amb cara i ulls?
Una televisió que no depengui d’un govern. Això s’ha vist molt clar darrerament amb el cas de Grècia. L’altra dia, la corresponsal a Espanya de la televisió pública grega, Dora Macri, va dir una cosa molt sensata. Opinava que un govern no pot tancar una televisió pública perquè la televisió no és del govern. És de la gent. No és del govern. En tot cas hauria de ser el Parlament grec, és a dir els representants del poble grec qui decidissin tancar la televisió pública. Això no ho pot decidir una govern. Per què tanca la televisió el govern grec? Perquè, com els governs de tots els països, quan ha arribat al poder s’ha cregut que la televisió pública és seva.
I hauria de ser un servei públic?
Hauria de ser un servei públic estructurat, amb uns ingressos econòmics clars i transparents. S’hauria d’anar cap a la via del cànon. El que passa és que avui en dia parlar d’un cànon en una societat, com l’actual, empobrida i on s’està desnonant a la gent, pot semblar que es tracti d’una reflexió maquiavèl·lica. S’hauria hagut d’introduir un cànon en època de bonança econòmica i que la gent pagués, com un tribut més, per tenir una estructura televisiva. Llavors s’hauria pogut exigir a la televisió pública una equanimitat i que fos un lloc on s’emetessin també programes que no són rentables per la televisió privada.
Què és el pitjor què veu en els informatius de TVE?
El programa emblemàtic que s’ha destrossat, a més, amb una rapidesa extraordinària, ha estat Informe semanal. Tenia un prestigi. Probablement, és el programa més antic de la televisió a Espanya i un dels més antics d’Europa. I en set mesos se l’han carregat. Ara mateix no té cap fiabilitat. Després hi ha maniobres de maquillatge i de suport de determinades institucions. Hi ha per exemple un programa, Audiencia abierta, que és el no-do de la monarquia. Es va haver de muntar corrents i de pressa per intentar apuntalar la malmesa monarquia espanyola després de tres o quatre anys horribles. Els problemes de la Casa Reial van començar amb la cacera de l’ós Mitrofan, després va venir l’elefant, Urdangarín, Corinna... Llavors és va muntar a TVE una mena de crosses en forma de programa, però que no és res més que un no-do, que és el que tenia Franco.
Ha empitjorat molt TVE amb el canvi de govern, amb la majoria absoluta del PP?
La marxa de Fran Llorente [va ser el director d’informatius entre 2004 i 2012] va ser una pèrdua. Era un professional amb una gran pluralitat encara que des de el PP es digués que era proper al PSOE. Després també hi ha hagut l’escombrada d’una sèrie de professionals: Rosa Maria Calaf, Vicente Romero... És el mateix que està passant amb grans metges, investigadors, catedràtics, gent amb molta experiència que han de marxar perquè han arribat als 55 o 60 anys. On s’ha vist? Si l’Einstein fos espanyol i estigués viu, l’actual administració de l’Estat seria capaç de jubilar-lo. Això ha passat a TVE. Els casos més clamorosos són Calaf i Romero. Han visitat quasi tots els països del món. És gent que la col·loquis on la col·loquis té una gran capacitat de relacionar els temes. Això no es pot improvisar. És necessiten anys de feina i talent. Però se’ls tira per la borda. Això a Estats Units no passa. Tots els grans mestres de la comunicació passen dels 65 anys. Són molt fiables. Seria com que aquí algú digues que s’ha de jubilar a Iñaki Gabilondo.
Quedem-nos a casa nostra. S’acaba d’anunciar un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio que afectarà a 300 persones, quina opinió li mereix?
Un cop vistes les xifres a TV3 s’havia de prendre alguna decisió, el que no sé si la decisió que s’havia de prendre era aquesta. Em remeto a la sortida de Mònica Terribas de la direcció. A ella li van proposar un pla i ella no el va acceptar. És el mateix pla que s’està portant a terme ara. Ella m’ha dit, i ho ha dit públicament, que estava d’acord amb que calia replantejar tota l’estructura de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, però creu que no s’havia de fer d’aquesta manera.
Mònica Terribas ha estat la millor directora de TV3?
Hi ha hagut dos grans directors a TV3, Mònica Terribas i Francesc Escribano. Han sigut dos directors que han donat molt la talla.
I si no ho tinc mal entès són dos directors que li van oferir portar Telemonegal a TV3?Telemonegal
A partir del segon any, quan Telemonegal es transforma en un fenomen televisiu nou, sempre ha tingut ofertes sobre de la taula. El problema és que és molt difícil fer un programa com el meu amb una plataforma gran, perquè a mida que augmenta la plataforma, augmenta la dimensió i, conseqüentment, augmenten els problemes.
Vol dir que augmenta la censura?
Augmenta la ingerència, i que això no passi és un dels aspectes bàsics perquè el meu programa pugui surar i funcionar. És quelcom que el públic agraeix. Des de BTV mai se m’ha demanat conèixer prèviament els continguts dels programes. Això és molt difícil d’acceptar, tractant-se d’un programa d’anàlisi de televisió, per part dels directius de les cadenes que se m’han apropat per tractar de fer el programa en una altra cadena.
Tampoc ha tingut ingerències quan tractava en el seu programa continguts de BTV?
Aquesta és una de les coses que van quedar clares amb el primer director de BTV i s’ha respectat sempre. No es passa a veure si ens accepten aquest tema o aquest altre. Tampoc sóc un kamikaze. Porto 35 anys de professió i penso que faig una anàlisi responsable. Durant 10 anys he intentat evitar la mossegada unidireccional, que és el que s’està produint en altres programes que van en un línia determinada. Nosaltres fem el paper del gos del pastor. No mosseguem sempre a la mateixa ovella, sinó acabem carregant-nos l’ovella. S’ha d’anar mossegant sense trencar cames i sense fer excessiva sang, s’ha d’anar mossegant a tot el ramat per espavilar-lo.
Com veu BTV?
BTV està en un punt d’inflexió. Ha de trobar la seva pròpia definició. Crec que això en el proper any o any i mig s’haurà de decidir. BTV haurà de decidir cap a on vol anar, entesa com a televisió municipal.
Com veu l’audiència a Espanya? Està preparada?
Hi havia dos àrees perfectament delimitades, però cada cop s’estan esborrant més, lo públic i lo privat. En l’àmbit privat no hi ha ètica ni estètica. Hi ha volum de negoci. Els mesuradors d’audiència són un estri totalment imperfecte que van néixer per acontentar la publicitat. Van sobretot a sorprendre, a l’impacte. Aquesta és la tònica general de les cadenes privades. Les cadenes públiques, a vegades, s’empelten una mica de l’estil de les privades, buscant l’espectacularitat. Em pregunta si l’audiència està preparada? Amb l’audiència sempre s’ha de baixar a terra, no es pot filosofar. La gent arriba a les vuit de la tarda a casa cansada i pren un botó... A l’audiència mai l’he responsabilitat de res. Si la ratomaquía de la Merceditas [en referència al programa Gran hermano, que presenta Mercedes Milà] fa quatre milions d’espectadors cada vegada que ella surt a fer el número jo no en responsabilitzo a la gent.
Ha entrevistat vostè a Telemonegal a 420 persones. Amb quina es queda?Telemonegal
N’hi ha hagut moltes d’interessants. Començant pel cardenal de Barcelona, Lluís Martínez-Sistach, que va estar assegut amb mi, vestit de cardenal, amb la seva creu i el seu anell, mirant la televisió. Això és insòlit. A Telemonegal hi ha dos tipus d’entrevistes, persones que es dediquen a la televisió, és a dir que viuen a la gàbia i que fan a dins les seves postures, i persones que s’han acostat a la televisió o són espectadors de televisió i tenen alguna cosa a dir. Vaig convidar a Martínez-Sistach quan hi van haver tota aquella allau de programes satírics sobre els talibans, per tractar com tocaven el tema del naixement de Jesús, la Verge Maria i Sant Josep els de Polònia i com ho vivia el personatge del Papa Ratzinger, excel·lentment interpretat pel Toni Albà. Em va semblar interessant que un cardenal s’assegués al costat d’un analista de televisió, tots dos es posessin davant de la pantalla i el cardenal reflexionés sobre el que veia. Altres entrevistes interessants han estat les de Juan Luis Cebrián, José Manuel Lara, Jordi González i Xavier Sardà.
Recuperant la conversa que va tenir amb Xavier Sardà dona la sensació que ell va desplegar totes les seves armes televisives i va portar l’entrevista al seu terreny.
Així va ser. L’entrevista la va portar ell. No vaig saber donar-li la volta, ni frenar-lo. És una bèstia de la televisió de primera magnitud i la seva saviesa en un plató és colossal. Dominava més els temps que jo, i va ser ell qui va decidir quan s’acabava l’entrevista. Es va aixecar, em va fer un petó a la closca i va dir que el tornés a trucar d’aquí a 10 anys. No he tornat a parlar amb ell. Vaig acabar el programa i quan vaig sortir ja no hi era.
El darrer programa serà el dia 28 de juny. Prepara alguna cosa especial?
No puc avançar res. Al programa del divendres 21 tinc a Mònica Terribas, i el del dia 28 l’estem preparant. Estic intentant convèncer la persona que vull portar.
Què farà quan acabi Telemonegal?Telemonegal
Sóc una persona que he arribat a la televisió de vell. Hi vaig arribar després de 35 anys de professió periodística. Ara tinc una columna d’opinió des de fa uns 20 anys a El Periódico i treballo amb la Julia Otero. Quan acabi Telemonegal, continuaré amb la meva professió. Els periodistes tenim tres pistes per actuar: la radio, la premsa i la televisió. El circ de la televisió he decidit aturar-lo i pensar una mica que faré a partir del setembre o l’octubre. Tinc ofertes, propostes de televisió.
No és pot descartar, doncs, que pugui fer alguna altra cosa a la televisió?
Una altra cosa, no. No sóc un home orquestra. A les tres pistes del periodisme sempre he fet el mateix número. Sempre he fet un solo de saxofon. No toco la flauta amb un, amb un altre el tambor i amb un altre el piano. En totes les pistes que he anat sempre he fet el mateix: anàlisi de televisió a la premsa, a la radio i a la televisió. No em veig ara presentant Pasapalabra, La isla de los famosos o Supervivientes. En aquest rol, amb tots els respectes, no m’hi veig. No és el meu camí. Ni serveixo per fer això.
Hi haurà algun llibre d’aquests 10 anys de Telemonegal?Telemonegal?
He fet dos llibres i ara m’han proposat fer un llibre sobre l’experiència d’aquests 10 anys de programa de televisió. Però bé, ara arriba l’estiu, al mes d’agost deixo de treballar i me’n vaig de viatge, normalment al nord d’Europa, on fa més fresqueta.
S’ha sentit algun moment durant aquests 10 anys com un presentador estrella per l’audiència que tenia? Ha tingut la sensació de passar a l’altre costat?
Mentiria si digués que no ha estat així. En el moment en què un periodista que està acostumat a treballar en la foscor d’un diari, de sobte, entra a treballar en un plató amb els llums, el maquillatge, el micròfon, les càmeres... Tot això provoca un impostura existencial. Has de procurar domar-la, però sempre hi és. També hi ha la reacció de la gent. Estic enormement agraït pel fet de passejar pel carrer i que la gent m’aturi. I no m’atura per insultar-me. Amb aquest programa hem aconseguit un públic transversal, és a dir ens veuen els fills, els nets i els pares. Però he procurat que això no em pugi al cap, perquè al cap i a la fi només he fet un programa de televisió, encara que per a nosaltres ha estat més que un programa de televisió.
Porta bé la paròdia que li fan a Polònia? A alguns polítics no els hi agrada massa.Polònia
Sí, i tant. A vegades em surten els colors de veure les tonteries que em fa fer l’actor Jordi Ríos, però a casa riu tothom, fins i tot el canari flauta que és el que sempre surt pitjor parat de les paròdies. Sempre el llenço. Tot això és positiu, et dona popularitat. Ara bé, en un moment donat, vaig fer una catarsi amb el meu equip per plantejar què fèiem després de 10 anys de programa. I tots vam arribar a la conclusió que era el moment de deixar-ho. Aquesta popularitat i aquesta estima que he trobat en l’audiència no em fa perdre el nord.
BTV no li ha demanat que continuï?
No hem entrat en aquesta fase. El que vull ara és deixar-ho i desconnectar almenys fins al setembre o l’octubre i veure, llavors, si es pot fer alguna cosa interessant.
Llavors, l’opció de continuar a BTV queda descartada?
El que faig ara és tancar un programa. Si d’aquí a cinc mesos o al 2014 surt la possibilitat de fer una cosa que pensi que pot funcionar, ja es veurà. No sóc una persona a la que es pugui contractar i dir-li, ara presentaràs això. Estic acostumat a funcionar d’una altra manera. Sóc un heterodox dins de la televisió. No sóc un presentador. No tinc una edat que m’obligui a treballar-me un futur, fer-me una trajectòria al món de la televisió. El que he de procurar és que no se’m emporti una ambulància d’un plató. Amb això és amb el que he d’anar alerta.
Li faig la darrera pregunta. És Intereconomia la televisió més sectària?
No, recordo alguns reportatges de Telemadrid sobre Catalunya d’un sectarisme inenarrable. No, Intereconomia no és la que té una postura més sectària. N’hi ha tot un repertori.