Últims dies de nostàlgia als Encants Vells
Els Encants Vells són a prop del seu final. El mercat més antic de Barcelona i un dels que té més anys a Europa -més de set segles d'història ho acrediten- està a punt de tancar les seves portes en el seu actual emplaçament de la plaça de les Glòries per traslladar-se un centenar de metres més enllà, a la mateixa plaça, però ara sota un pal.li espectacular. A partir de mitjans de juny el mercat entra en una nova fase, després d'uns anys en què ha anat perdent aquell caràcter únic que el va convertir en un senyal d'identitat de la ciutat. Avui, els Encants són un mercat en el qual abunden les andròmines, en què l'accent dels venedors gitanos ha estat substituït per les veus de l'altre costat de l'Estret i on hi segueix imperant un caos que només és tal en aparença.
Els Encants van ser l'Ikea de la transició. Els immigrants dels seixanta, els universitaris dels setanta, els joves que s'independitzaven (sols o en companyia) als vuitanta o els nous immigrants dels noranta trobaven allà els mobles “funcionals” més barats i objectes de segona mà a molt bon preu. Abundava la fòrmica blanca, la fusta de pi i les cadires de boga. Però el disseny suec va acabar amb tot això i les botigues dels Encants van deixar de ser una referència. Avui els encants són, més que mai, un mercat d'al.luvió, que fins i tot ha vist créixer al seu voltant un submercat d'objectes que ha estat anomenat “mercat de la misèria”.
En els carrerons que formen les botigues s'hi pot trobar a un costat una parada amb quadres, figuretes de verges, “geypermans”, collarets i capsetes, i en l'altre, just davant, sostenidors i calces de colors cridaners (vermell, groc, violeta ...) que es venen a un euro. En una llibreria fundada el 1964 el Quixot il.lustrat per Gustave Doré conviu amb 'El nou llibre de la vida sexual'. Hi ha una botiga que ven anells i penjolls d'Esvaroski, sense cap ànim d'enganyar ningú, i no com aquell vermut que es deia Martínez i que tenia una etiqueta clavadeta al Martini. S'escolten castanyoles i quan un es gira apareix una botiga plena de vestits de ‘faralaes’ davant la qual hi ha un senyor que procedeix del sud del sud. I encara se sent, però poc, l'inconfusible crit de “¡Guapa, te lo regalo!”. Sota un teuladell, en un dels costats del recinte, hi ha una sèrie de botigues de mobles vells i, al final del passadís, una llibreria on a jutjar per la pols acumulada i pels preus encara escrits en pessetes, ningú no ha mogut un llibre des de, si més no, l'entrada en vigor de l'euro. Sota el reclam “Felicite con arte” apareix una llista de 'Carpetas con grabados firmados y numerados’ que permeten endur-se a casa per 2.000 pessetes un traç de Borja de Pedro acompanyat de la ploma de Carlos Barral, o una obra de Joan Hernández P. ( per Pijuan, se suposa) al costat d'un text de M. Alzueta. I per sobre dels caps de venedors i compradors (uns cent mil passen cada setmana per aquest recinte) l'olor peculiar que emana de casetes de menjars com ‘La Palmera’. No és una olor a refregit, ni tan sols desagradable. És una olor molt particular, inconfusible, que forma part ja de l'ambient del mercat.
¿Què passarà amb tot això quan la Fira de Bellcaire es traslladi a la nova ubicació, sota la pèrgola projectada per 47 milions d'euros per l'equip d'arquitectes B720? Alguns es quedaran pel camí, això segur, perquè els nous Encants tindran menys parades (ara n'hi ha més de 500 i en quedaran 479). Es vol, en tot cas, reproduir la gran plaça central on se celebren les subhastes dels lots, un cas únic a Europa, que es repeteix cada dilluns, dimecres i divendres a partir de les 7.15 del matí.
Estava previst que el trasllat es realitzés a finals de l’any passat, però ha patit un nou retard. Res és ara tan urgent perquè també hi ha hagut una frenada en la remodelació urbanística de tota la plaça de les Glòries, aquest punt que Ildefons Cerdà va planificar com el centre de Barcelona i que ha quedat com una mena de terra de ningú, amb un anell viari condemnat a desaparèixer i un parc tancat al públic.
L'única cosa segura és que el trasllat dels Encants generarà un nou exercici de nostàlgia, com va passar fa vint anys amb un altre signe d'identitat de Barcelona que també havia entrat en una entranyable decadència: els xiringuitos de la Barceloneta. Ja ens podem preparar.
