“Volem que Podem sigui sobirà i això significa registrar-lo com a partit”

Óscar Guardingo va ser, tant en les passades eleccions com en les del desembre, el candidat al Senat més votat de Catalunya. Abans de senador per En Comú Podem, Guardingo ha estat sindicalista de CCOO, ha militat a EUiA i, després, ha format part de la primera executiva de Podem, liderada per Gemma Ubasart. Ara es postula a la secretaria general de la formació, després de no haver arribat a una entesa en el si de la candidatura de Raimundo Viejo. La proposta que més el diferencia és la de convertir a Podem en un partit vinculat però diferent a Podemos, a l'estil de la relació mantinguda pel PSUC històric amb els comunistes espanyols o del PSC amb el PSOE actualment.

En el moment en que dóna el pas hi ha quatre candidatures més. Què pot aportar nou la seva candidatura, o què trobava a faltar en les altres? hi ha quatre candidatures més

La nostra candidatura té un projecte polític. Altres candidatures estan parlant de quin color s'han de pintar les parets i nosaltres ens preguntem en quina casa volem viure. Fem una aposta pel catalanisme popular, creiem que Podem a Catalunya interpel·la un sector a Catalunya i a unes classes socials que, sumant Barcelona en Comú i sumant Iniciativa, reconstrueix un catalanisme popular que pot disputar l'hegemonia al catalanisme conservador. I a més la nostra candidatura és coherent amb aquest projecte, amb un perfil de classes treballadores i populars molt marcat.

Un dels grans temes d'aquestes primàries és la relació amb Podemos a l'Estat. Segons vostè quina hauria de ser?

Nosaltres volem un subjecte sobirà. Això vol dir registrar Podem com a partit, i fer un protocol de relacions amb Podemos estatal, que contempli, primer, que compartim projecte polític amb Podemos; segon, que les decisions de Catalunya es prenen a Catalunya; i tercer, que els inscrits de Podem a Catalunya puguin participar en igualtat de condicions en els processos electorals de Podemos, per triar secretari general, Consell Ciutadà, o votar decisions com l'última, sobre donar suport a l'acord entre Rivera i Sánchez. Per mi l'important és establir un protocol clar.

Per què és important que Podem sigui un subjecte polític diferenciat? Quins avantatges té?

Podemos està pensat per a les eleccions generals, que ja han passat. Toca repensar Podemos, adaptar-lo a un moviment popular. Nosaltres ho fem des de Catalunya per Catalunya, no sé si altres nacions d'Espanya estan pensant en el mateix. Però en el cas català és important que sigui així perquè té un sistema de partits propi, i és una nació que costa molt d'entendre des de Madrid i operar des de Madrid.

Quin paper hauria de tenir Podem a la confluència del nou partit que impulsa Ada Colau?

En Comú Podem ha funcionat molt bé. Ha guanyat dues generals a Catalunya en sis mesos i el lideratge d'Ada Colau és molt fort. Però cal recalcar que és el lideratge de tots, no d'una part. En Comú Podem funciona perquè és una suma d'interpel·lacions: Iniciativa interpel·la sectors progressistes, funcionaris. Barcelona en Comú a sectors urbans, de Barcelona i joves. I Podem ha interpel·lat classes populars, del sector litoral català i àrea metropolitana de Barcelona. Jo crec que si ens dissolem en el mateix partit aquesta suma deixa de funcionar. Si mantenim totes aquestes interpel·lacions construïm alguna cosa molt més gran que les seves parts.

La proposta, és per tant, que el partit sigui Podem, no En Comú.

Estem en un moment on és molt difícil descriure què passa amb termes de la política anterior. Partit, federació, coalició... El que em sembla important és que ens ho inventem sobre la marxa però sense dissoldre cap dels actors que hi participen. Si mirem l'estudi del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) posterior a les eleccions del desembre, una gran part de votants d'En Comú Podem tenien com a referència a Podem i a Pablo Iglesias, i va ser el que van votar.

¿Parlen de catalanisme popular com a clau per articular l'espai de Podem?

No, ho diem com un projecte polític ampli. Xavi Domènech també parla de catalanisme popular. L'enllacem amb experiències de l'ERC de la segona república, o el PSUC de l'antifranquisme. És un projecte polític amb el qual s'identifiquen àmplies capes catalanes per fer país. Jo crec que el nacionalisme conservador i el procés sobiranista ho ha trencat, s'han referenciat només amb el 48% i hem arribat a una situació de bloqueig. El catalanisme popular ha d'apel·lar al 80% que està a favor del dret a decidir.

Té sentit quan el catalanisme sembla haver-se convertit en bona mesura sobiranisme, quan no directament en independentisme?

Jo crec que el debat sobiranista a Catalunya ve d'un qüestionament de la sobirania en el marc europeu. Quan els centres decisoris són a Londres, Frankfurt o Brussel·les apareix la qüestió de què és la sobirania. A Catalunya es dóna en els marcs que es poden donar i en un debat territorial mal resolt des de la Constitució espanyola. En altres països com a Grècia es dóna d'una altra manera, malauradament a França o Alemanya es donen amb un caràcter reaccionari. Però hi ha un qüestionament de què és la sobirania a tot Europa: cau l'aigua i es cola per les fissures que existeixen. El que passa és que aquest sobiranisme a Catalunya ha derivat en un independentisme que no resol el problema, està encallat, i a més és bastant voluble en xifres. Jo crec que cal buscar un projecte de país capaç de sumar al 80%. Un dels problemes del procés sobiranista és quan parteix en dos als que apostaven pel referèndum.

De les diverses teories que s'han estudiat sobre els mals resultats del 26-J, ¿amb quin es queda?

Segurament és multifactorial. És possible que la por tingués pes, però a mi no m'agrada tirar-li la culpa a la gent, és un error nostre. Enteníem l'assalt al poder de forma molt ràpida i no ha passat així. Segurament hi hagi qüestions generacionals, Veneçuela, calç viva... jo crec que és un error que no ens posem tots a buscar coses per fer valer els nostres posicionaments de partida. Toca repensar Podemos i passar de la màquina electoral a arrelar al territori.

Quin és el seu diagnòstic sobre l'estat de Podem Catalunya al territori?

A les municipals hi va haver la consigna de no presentar-se, encara que alguns van fer agrupacions i candidatures. Vist ara, crec que els municipis on hi ha regidors són els que més funcionen. Han tingut diners, poden llogar una seu, són una referència pels moviments socials d'aquestes ciutats... és on hi ha Podem. Crec que la força de Podem a Catalunya és tenir cercles, gent i regidors en una extensió molt àmplia. El que necessiten els cercles és un projecte polític clar, perquè quan no hi ha política hi ha burocràcia, i algunes candidatures estan caient en el procedimentalisme sense centrar-se a proposar un projecte.

Quina organització proposen per Podem?

Parlem d'una secretaria general coral, de tres persones: Sandra Daza, que és regidora al Prat; Ana Aroca, regidora a Molins de Rei; i jo. Com veus, el Prat, Molins de Rei i l'Hospitalet, una candidatura molt del Baix Llobregat i de classes populars. Aquí no tenim grup de la Complutense. A més proposem una secretaria de municipalisme que comenci a vertebrar el territori, agafar aquests regidors de mil marques electorals i posar-los en comú, donar-los de formació i assessoria jurídica, i fer una política de quadres per crear-los, formar-los i ajudar-los en general.

Abans de dedicar-se a la política, vostè treballava a la SEAT.

Treballo a la SEAT. Quan acabi tot això tornaré a la SEAT, on guanyava més diners que com a senador.

Sorprèn que un senador guanyi menys diners que un treballador de la SEAT. Trenca amb la imatge clàssica del proletariat.

Bé, més que un senador low cost de Podemos, i depèn de quan porti. Jo quan vaig entrar cobrava menys. Les condicions de treball més no són una bicoca, treballar a torns, canviar cada tres setmanes... però el salari d'algú que porta 13 anys com jo segurament sigui més gran que el d'un periodista, per exemple. Jo crec que la qüestió de classes ha canviat. Hi ha un marxisme mal entès que diu que si no tens mitjans de producció ets proletari i si els tens no. Això ens donaria que un taxista és un burgès i un directiu de Coca-Cola sense accions és un proletari. Això és un absurd. Les classes es construeixen en el conflicte econòmic i polític, i ara estem construint una categoria que abans es deia classe treballadora, durant el 15-M es va dir “99%”, i ara la podem anomenar poble. A mi m'és igual el nom, és fer un subjecte que s'oposa a les polítiques d'austeritat i que va des dels grans perdedors de la globalització, que pot ser la gent que neteja els hotels, un sector productiu que per cert ara mateix és principal en aquest país, a funcionaris com un professor d'institut.

La seva candidatura està oberta a pactes?

La composició del Consell Ciutadà l'han de donar els inscrits. A diàleg sí, amb tothom, a mi m'agradaria comptar amb la Jéssica Albiach, que està fent una gran feina al Parlament, o amb en Raimundo Viejo, que és un politòleg de referència. Però una setmana abans, jo no vull fer tripijocs. Què decideixin els inscrits.

Ha dit que vol comptar amb Albiach i amb Vell. No amb Fachin.

Albano-Dante Fachin és una persona que ve de l'activisme anticorrupció i en aquesta faceta ha fet un gran treball. Però no m'han agradat aquestes baralles al grup de CSQEP, aquestes baralles internes amb Iniciativa, jo crec que és temps de superar aquestes divisions. Amb Albano, és parlamentari i s'hi haurà de comptar, però no m'han agradat les seves formes, crec que ha jugat massa al corrent intern.

Creu que aquest cicle llarg que ve s'ha d'afrontar des de les postures que s'han anomenat “transversals” o més aviat des de les d'esquerres?

El problema és polaritzar entre aquestes dues coses. Quan transversal significa per molts dels seus defensors no entrar en temes polèmics, adaptar-se al mainstream. Jo crec que allò transversal no és això sinó trencar esquemes. Un exemple, la qüestió de pàtria, que ha estat posada en dubte. Jo crec que és important parlar de pàtria, perquè quan ho fem canvia el significat de la paraula. Quan nosaltres ho diem, patriotes són els ciutadans com els funcionaris, policies, bombers, o aquell cirurgià que, malgrat les retallades o quedar-se sense paga extra, en comptes d'anar-se'n a un altre lloc ha seguit a la sanitat pública. Jo crec que això és un comportament patriota. El que no és patriota és que quan a Europa es debat la qüestió del deute, el ministre de finances espanyol s'alineï amb l'alemany i defensi els interessos dels països creditors. Això és un traïdor a la pàtria. I això ho pot entendre un senyor de classe mitjana de Sant Antoni i un aturat de Nou Barris.

De la seva candidatura s'ha dit que és la de Pablo Iglesias. És cert?

A mi no m'agrada dir que és oficialista, m'agrada dir que és una candidatura que intenta ser de majories.

És un sí?

No, Iglesias i els portaveus estatals seran neutres en aquesta campanya, hi ha el compromís que no es posicionin a favor de ningú. Des que Pablo Echenique és a la secretaria d'organització s'han acabat formes d'intervenir als territoris que sí que es tenien en l'anterior.

Sembla clar quela disputa entre sectors a nivell estatal, entre Iglesias i Errejón, tindrà ressons en aquestes primàries, sobretot sent Catalunya les primeres després del 26J.

El problema que tenim és que jo no sé si som la primera pedra del nou Podemos o l'última del vell Podemos. Això ho definirem en els propers mesos. Si jo sóc el secretari general de Catalunya, a mi m'agradaria intervenir en els debats del Consell Ciutadà de l'Estat. El marc a Catalunya és una mica diferent. En el debat entre transversalitat o esquerres, aquí ser transversal és ser més d'esquerres que a la resta d'Espanya. Però jo de veritat crec que hem de superar això dels sectors, ha arribat un moment a Podemos de no escoltar-se i hem de superar-ho.