Nou d'Octubre: Un nou any de reivindicació

Un any més arriba l’aniversari del poble valencià, set-cents setanta-vuit anys des que s’inicià al territori valencià una nova etapa històrica que va configurar una entitat politicoadministrativa que, a grans trets, coincideix amb el territori actual de la Comunitat Valenciana i, sobretot, que els valencians d’ara identifiquem amb les nostres arrels.

Una efemèride que es compleix també després de trenta-tres anys d’haver recuperat la identitat col·lectiva que, pel que fa a l’aspecte administratiu, es va perdre el 1707 i, pel que fa a altres aspectes, havia patit deterioraments molt seriosos.

La recuperació de la nostra identitat politicoadministrativa dins del marc de l’Estat de les autonomies de l’Espanya democràtica ens va permetre recuperar la nostra trajectòria històrica de poble amb capacitat d’autogovern dins de marcs més amplis on poder desenvolupar amb més força les nostres potencialitats: primerament, la Corona d’Aragó –dins la qual va nàixer el nostre Regne–; després, l’Espanya projectada sobre quatre continents, des d’Amèrica del Nord fins a les Filipines, passant per Europa i Àfrica.

Tanmateix, no sempre va ser fàcil afermar els interessos valencians –i fins i tot la identitat valenciana– en aquests marcs polítics més amplis. Les tendències autoritàries –i al mateix temps centralistes i uniformitzadores– han estat quasi sempre dominants i també hem de dir que les elits socials i econòmiques valencianes també quasi sempre han estat solidàries d’aqueixes tendències, ja que han buscat la seua pròpia prosperitat de classe i, en el millor dels casos, han mantingut el seu valencianisme reduït a l’àmbit domèstic i li han atorgat una dimensió secundària.

L’arribada de la democràcia a Espanya va permetre revifar la identitat valenciana, però restituir la dignitat pública als maltractats elements identitaris dels valencians –la llengua en primer lloc– ha estat molt més difícil. També ho ha estat afermar una posició política dels valencians al conjunt de l’Estat per a defensar els interessos que tenim com a comunitat: un, aconseguir un finançament equiparable a la mitjana de les comunitats autònomes per a prestar els serveis bàsics que necessiten els ciutadans i desenvolupar les polítiques que corresponen a la Generalitat perquè la Comunitat Valenciana puga desenvolupar una economia competitiva en condicions que permeten el benestar dels valencians.

A l’Estat de les autonomies que és Espanya, correspon a les comunitats autònomes proporcionar tres dels quatre puntals principals de l’estat del benestar: la sanitat, l’educació i l’assistència social. Per tant, el fet que les comunitats autònomes no disposen dels mateixos mitjans a càrrec del sistema de finançament comú de l’Estat per a poder prestar-los implica que no tots els espanyols som iguals a l’hora de rebre aquests serveis bàsics. I que hàgem de dedicar recursos propis per a igualar la prestació d’aquests serveis implica que hem de renunciar a una part de les altres polítiques, per a les quals altres comunitats poden reservar-los: inversions en infraestructures, recerca i desenvolupament, suport a la internacionalització de les empreses, cuidar el nostre medi ambient, potenciar la nostra cultura i els nostres recursos turístics, etc. En tot això ens cal fer uns estalvis que altres comunitats autònomes no han de fer en la mateixa mesura o ens hem d’endeutar més que aquella, o una mica de les dues coses.

Sens dubte, visquem una situació d’emergència greu: 41.953 milions d’euros de deute acumulat a la fi del 2015 amb creixements del 15,1% i del 12,2% el 2014 i el 2015 i dèficits pressupostaris no financers de 3.608 i 3.511 milions en aquests mateixos anys que suposaven més d’un terç dels ingressos no eren ni són suportables. Des del 2016, el primer any per al qual l’actual Consell ha elaborat els pressupostos de la Generalitat, hem encetat, forçats per una complaença menor del Govern d’Espanya de la que havia mostrat fins ara –també ho hem de dir–, un camí de consolidació per a reduir les despeses, dins del molt poc marge que hi ha, i per a incrementar els ingressos demanant una mica més de solidaritat als valencians que tenen millor situació econòmica. Amb aquesta combinació el Programa Econòmic Financer de la Comunitat Valenciana per al 2016-2017 preveu tancar l’any 2016 amb un dèficit pressupostari no financer de 948 milions i que el 2017 abaixe a 704 milions d’euros. Així i tot, el deute continuaria augmentant fins a situar-se en 45.266 milions.

Estem davant d’un problema que els valencians no podem resoldre a soles perquè és un endeutament que tenim majoritàriament amb l’Administració central de l’Estat i la responsabilitat és, en bona mesura, de l’infrafinançament que crònicament ha patit la Comunitat Valenciana dins del sistema de finançament autonòmic. No podem resoldre el problema a soles, però el que és clar és que hem de reivindicar-ne la solució els valencians tots junts i en diàleg raonat amb les altres comunitats autònomes de l’Estat, perquè és l’Estat qui incompleix quan no garanteix de facto el mateix nivell de serveis a tots els ciutadans perquè dóna menys recursos a l’Administració que els ha de prestar.

Els valencians hem aconseguit el consens per a reivindicar la fi d’aquesta injustícia. Totes les forces polítiques representades a les Corts i tots els representants de les institucions i entitats representatives de la societat valenciana hi han donat suport explícit. D’altra banda, el Consell ha encetat el diàleg amb altres comunitats autònomes i ha aconseguit que l’òrgan tècnic que supervisa, per encàrrec de la Unió Europea, el dèficit de les administracions públiques a Espanya haja pres consciència de la nostra situació.

Ara només ens resta que el nou govern que es forme a Espanya tinga en compte els interessos justos –en aquest cas veritablement hauríem de dir-ne necessitats– dels valencians. D’uns valencians que no volem renunciar a formar part d’un marc de convivència més ampli, però on també hem de poder sentir-nos i fer valdre la nostra identitat i interessos propis.