Una cosa és l'asimetria i una altra la injustícia o la falta d'equitat. El conseller d'Hisenda valencià, Vicent Soler, remena en el Consell de Política Fiscal i Financera, que ha représ les seues convocatòries, la possibilitat d'un objectiu de dèficit asimètric que permeta a la Comunitat Valenciana un marge d'endeutament del 1,2%, un punt superior al d'altres autonomies, precisament perquè és la pitjor finançada de totes a causa de la injustícia i la falta d'equitat d'un sistema (caducat fa ja un lustre) que resulta peremptori reformar.
Tot aquell sector de l'opinió pública i la política que clama al cel davant qualsevol proposta d'asimetria en l'organització territorial de l'Estat no se l'ha sentit indignar-se per les injustícies i la falta d'equitat en el finançament que pateixen certes comunitats autònomes, potser perquè no totes però sí algunes d'elles (com Catalunya, però també el País Valencià) tenen característiques culturals, lingüístiques i, en definitiva, històriques que avalen la proposta d'un federalisme asimètric a Espanya.
Si repesquem una vella recepta de la transició, i exceptuem la singularitat del concert econòmic previst en el règim foral del País Basc i Navarra, el règim comú fins ara s'ha basat en la mentalitat del “café per a tots”, però amb uns que contribueixen a pagar el café dels altres mentre deixen a deure el seu per falta de diners. A la Comunitat Valenciana, que és contribuent neta en la seua balança fiscal malgrat que està per davall de la mitjana en renda, li falten més de 1.300 milions d'euros anuals, que es converteixen en excés de dèficit i s'acumulen exercici rere exercici en un deute històric de més de 20.000 milions d'euros. Els problemes del model autonòmic parteixen d'aqueixa desigualtat de fons tant o més que de l'existència de nacions, o “nacionalitats històriques”, amb dificultats evidents d'encaix polític i reconeixement simbòlic.
De què parlem quan parlem d'un finançament autonòmic just? Parlem de suficiència i equitat en el repartiment de recursos destinats als serveis públics fonamentals, d'un finançament similar per a competències bàsiques equivalents. Unes condicions que actualment no existeixen, fet que provoca que entre la comunitat millor finançada i la pitjor hi haja una diferència de més de 700 euros per habitant l'any, una bretxa inacceptable.
La reforma del sistema de finançament autonòmic, que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, s'ha compromés a posar en marxa, ha de basar-se en aquest nou plantejament: aconseguir la provisió adequada dels serveis que vertebren l'Estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials), evitar que cap comunitat retrocedisca econòmicament en termes absoluts i, a partir d'ací, articular la solidaritat territorial i compensar les diferències demogràfiques, socials i econòmiques d'Espanya.
I què és aleshores el federalisme asimètric? Es tracta d'un sistema d'organització territorial que permet acomodar realitats nacionals diverses, la qual cosa es tradueix en què uns governs exerceixen competències diferents a uns altres, bé perquè es refereixen a la seua llengua o cultura específiques, bé perquè la voluntat d'autogovern de les seues societats és major. No és casual que Euskadi o Catalunya tinguen cossos policials propis, mentre que per a la Generalitat Valenciana basta, per exemple, amb una unitat adscrita de la Policia Nacional que exerceix com a policia autonòmica. O que la Generalitat de Catalunya gestione la política penitenciària. O que uns governs reclamen gestionar els trens de rodalia o siguen més partidaris que uns altres de la corresponsabilitat fiscal.
Però l'asimetria del federalisme plurinacional no té a veure amb la desigualtat sinó amb una diversitat que la distinció constitucional entre regions i nacionalitats apunta des del principi, encara que ho faça de manera vaga. El fet és que aqueix model, inspirador d'algunes de les propostes de reforma de la Constitució que s'han manejat, ha de basar-se necessàriament en la igualtat de tracte de tots els ciutadans, visquen on visquen, i en la provisió eficient dels serveis fonamentals mitjançant un sistema de finançament autonòmic just. Això avui no ocorre, i les causes són precisament les contràries d'aquelles que esgrimeixen els nous apòstols del centralisme.