Semblants, però no iguals: tres dubtes i deu ‘spoilers’ sobre el 26J

La nova Espanya que semblava deslliurar-se unes setmanes abans de les eleccions generals del desembre del 2015 no acaba de nàixer. L’onada d’entusiasme i d’esperança de canvi que va precedir les eleccions anteriors s’ha transformat ràpidament en una sensació de dejà vu, desconcert o frustració sobre el nostre futur col·lectiu. Si res no ho evita, tot sembla indicar que anem a unes altres eleccions generals el pròxim 26 de juny. Els sospitosos habituals de tot açò són els partits polítics pel seu tacticisme tan descarat i la seua incapacitat d’arribar a acords de govern. A més, siga pels casos de corrupció que han aflorat aquestes últimes setmanes i/o pels inevitables jocs de poder al seu interior, el poc crèdit col·lectiu que tenien sembla que està una altra vegada en els mínims. Si abans de les eleccions semblava que s’esbossava una diferenciació entre nous i vells partits, ara aquesta distinció sembla que ha perdut una mica de rellevància. Més enllà dels percentatges de vot que obtinguen el 26J, tot això hauria de ser motiu de preocupació general de les nostres elits polítiques: no fóra cas que les lluites per controlar el timó del vaixell (partidista) acaben desvelant que el navili no va a la deriva sinó que va afonant-se en una mar embravida per la desafecció.

Per als que no hagen saltat per la finestra al final del paràgraf anterior, em sembla oportú reflexionar sobre alguns aspectes d’aquestes eleccions, que tenen molts trets de continuïtat amb les del 20D passat, però no tants com sembla. N’assenyalaré primerament alguns dels principals interrogants i després em centraré en allò que ja podem donar per descomptat.

Dubtes

1. El repartiment de la culpa és el tema que ara mateix sembla obsessionar els spin doctors que dirigeixen la comunicació dels partits. Qui consideraran culpables de la repetició electoral els ciutadans? Encara que el que interessa als partits és el repartiment desigual d’aquesta culpa entre cada un d’ells, per a molts ciutadans la resposta òbvia és la culpa col·lectiva i, potser per això, l’abstenció.

Més enllà de les preteses obvietats i del recurs tan gastat al tacticisme dels partits, la resposta a aquest problema és més complicada del que sembla. Lapuente ja ha apuntat, per exemple, que el problema de fons rau en les pautes de continuïtat d’una cultura política que ha afavorit la bipolarització, però no l’acord. El problema de les anàlisis culturalistes és que difícilment poden donar compte del canvi en el sistema de partits que, en el fons, precedeix i explica les dificultats actuals per al pacte. Per això, jo suggeriria que les raons de fons cal buscar-les en la interacció entre l’actuació dels partits i els canvis (no la continuïtat) en la cultura política. En aquest sentit, em sembla rellevant portar una vegada més a col·lació el dilema ja expressat per Peter Mair entre responsabilitat i responsivitat a què la crisi econòmica ha sotmés els partits del sud d’Europa. És el canvi produït aquests anys en la cultura política dels ciutadans i les exigències creixents envers partits més atents (més responsius) a les necessitats dels ciutadans el que sembla haver deixat en un segon pla el sentit d’estat tan necessari o l’adopció de mesures responsables (com ara, control del dèficit), però impopulars. Vam demanar partits que ens representaren millor… però ara aquests partits sembla que no saben com conjugar el seu mandat amb l’adopció de mesures o d’acords que necessàriament impliquen renúncies a qüestions de principi.

2. La segona pregunta de fons és, òbviament, quins partits sabran trobar una eixida satisfactòria a aquest dilema i, doncs, formar govern. Els partits esperen que les petites variacions en els suports electorals entre el 20D i el 26J donen una solució més clara o automàtica a aquest problema. És possible que siga així, però la meua impressió, potser fatalista, és que tornarem a estar molt prop de la casella d’eixida i que la decisió sobre el color polític del govern correspondrà quasi exclusivament a les direccions dels partits polítics o als seus membres, però no als votants. En aquest cas, els que primer sàpien, puguen o els deixen eixir d’aquest laberint entre responsivitat i responsabilitat guanyaran el capítol.

3. La tercera gran pregunta incumbeix a la part substantiva dels acords que es puguen produir. És clar que això dependrà de quins partits arriben a formar aquests pactes. No obstant això, el dilema al voltant de les polítiques públiques no canviarà fonamentalment respecte dels resultats del 20D. La disjuntiva continuarà sent, com ja va assenyalar Joan Romero, entre alguna cosa semblant a les polítiques promogudes per la via valenciana, però sense reforma constitucional, l’ortodòxia d’un gran acord PP-PSOE amb el suport més o menys instrumental de Ciutadans o, finalment, un altre bloqueig institucional. Ara que això és cada vegada més clar, faran bé els ciutadans de demanar als partits que s’hi definisquen en la campanya.

Certeses

En política parlar de certeses pot semblar un tant presumptuós. No obstant això, si ens oblidem dels aspectes més vinculats al curt termini, que, sens dubte, són morbosos, però menys rellevants del que pot semblar, sí que és possible fer un primer recompte d’allò que ja podem donar per sabut.

1. Sabem, per exemple, que en sis mesos no cal esperar grans canvis en les orientacions ideològiques ni dels espanyols ni dels partits respecte de la seua posició en l’eix esquerra-dreta. Una altra cosa és el que pot passar en la naixent dimensió de competició que dividia nous partits i vells. Encara que aquesta distinció continuarà estructurant la competència electoral, la seua rellevància serà segurament més baixa del que ho va ser en el 20D. De totes maneres, el protagonisme renovat de l’eix esquerra-dreta no ha de fer-nos oblidar que els espais electorals continuaran segmentats per tots dos eixos de competició (Gràfic 1). Òbviament, en la perifèria haurà d’afegir-se, a més, la distinció centre/perifèria, que encara complicarà més les coses.

2. La permanència d’aquests eixos de competició electoral ajuda a entendre per què continuarà vigent la fragmentació del sistema de partits. Com ja va assenyalar Jaime Miquel, el pes demogràfic diferenciat dels diferents espais electorals (més poblats al centre que als extrems, i a l’àrea dels vells partits una mica més que en els nous), juntament amb els efectes del sistema electoral, ens dóna pistes del desigual balanç electoral en vots i escons dels uns i dels altres. El canvi més important entre el 20D i el 26J té a veure amb la “institucionalització” dels nous partits polítics (punts blaus i negres del Gràfic 1) i, doncs, amb la recomposició dels espais de competència.

3. Els canvis de situació dels distints actors i també la formació d’aliances estan obligant a recompondre els espais de competència. Dues fites destaquen en aquest apartat: d’una banda, la més que probable aliança electoral de Podem amb IU; de l’altra, els acords entre el PSOE i Ciutadans. La recomposició de l’oferta hauria de tenir conseqüències importants en les estratègies de campanya. En aquest sentit, es podria esperar (Gràfic 1): a) Una certa disputa entre Podem i Ciutadans pels electors indecisos entre els votants de la nova política. Una mica d’això ja ho hem vist les setmanes passades en les Corts Generals; b) Una confrontació bastant agra entre Podem i el PSOE per una bossa d’indecisos important en el centre esquerra que decantarà qui liderarà l’espai de l’esquerra després de les eleccions; c) Una batalla també molt dura entre el PP i Ciutadans a compte de la corrupció, els vetos a Rajoy i el pacte amb els socialistes per l’altra bossa de votants indecisos en el centre dreta; d) Un pacte de no-agressió entre el PSOE i Ciutadans; e) Finalment, una ja rebaixada disputa entre PP i PSOE per l’espai polític de la vella política, que ara ja no tindrà la rellevància que tenia abans del 20D.

4. Un dels perdedors principals del 26J ja té nom: la democràcia dins dels partits. Les dificultats per a tancar noves aliances electorals o l’aparent continuïtat de les llistes seran dos de les excuses preferides per a evitar les primàries allà on calga convocar-ne. No obstant això, no s’hauria de descartar que, en compte de primàries, s’instauren consultes en bloc per a referendar les avinences de les direccions respectives. Allà on passe això, els grans perdedors no seran els afiliats de base sinó els barons i altres estructures intermèdies dels partits. Els ajustos de comptes interns vindran, òbviament, després de les eleccions.

5. En termes de resultats electorals, si ens oblidem dels percentatges específics de vot per a cada partit, sí que hi ha algunes coses que sembla més que probable que tornen a ocórrer. En primer lloc, és molt probable que el PP obtinga més de 117 escons en el Congrés. Aquesta xifra és molt rellevant, perquè, de facto, implica la capacitat per a bloquejar qualsevol reforma constitucional que no tinga el seu suport. De la mateixa manera, també cal esperar que el PP obtinga una majoria àmplia en el Senat que, fins i tot perdent la capacitat de veto en el Congrés, posaria molt difícil aprovar qualsevol reforma que l’excloga. En la pràctica, això significa que no hi haurà reforma constitucional sense un acord molt ampli entre partits, la qual cosa en si mateixa és bona, però, lògicament, limita substancialment els temes en què els partits es podran posar d’acord.

6. Continuant amb els resultats, el més probable és que la suma de vots o d’escons de PP i PSOE difícilment supere el 65% del total (el 2011 va ser del 84%). Si algú somia que la repetició electoral ens torne al bipartidisme ho té complicat. El canvi en el sistema de partits és ja un fet amb què haurem de conviure durant anys. D’un sistema amb dos grans partits i altres actors menors (sobretot els PANE), passarem a un altre amb quatre grans partits més altres actors menors. Això implica, de fet, la fi de la política d’adversaris (i les majories absolutes), el retorn de la política de pactes (i, segurament, de coalicions de govern). És curiós notar que a qui més li costa de fer aquest ajust mental siga a les nostres elits partidistes.

7. Una de les principals derivades dels resultats electorals té a veure amb Catalunya. Una de les possibles eixides a la política d’outbidding dels partits catalans passava per forçar un canvi constitucional a Espanya. Les dificultats per a encarar una reforma constitucional probablement enquiste encara més el problema, perquè no podrà donar-hi una resposta a curt o mitjà termini. Caldrà veure quina serà la reacció del moviment sobiranista davant d’aquesta renovada sensació de bloqueig.

8. També se sentiran defraudats els que confien que el 26J portarà canvis importants en el model territorial o serà l’inici d’un nou procés constituent. La necessitat de comptar amb el PP per a tota reforma constitucional de calat fa presagiar que, si hi ha reforma, serà purament incremental. Sí, les províncies i les diputacions sembla que romandran.

9. La dicotomia entre la continuïtat de Pedro Sánchez i de Mariano Rajoy seguirà en peu després del 26J. Aquell dels dos que no aconseguisca estar en el govern (encara que no el presidisca) haurà de renunciar al seu lideratge en el partit i serà pres com el gran perdedor dels comicis.

10. Per acabar, el procés de reconfiguració dels partits a l’esquerra del PSOE continuarà. Aquesta metamorfosi és una de les notícies més importants dels últims anys a Espanya. Podem serà el nucli que articule aquest projecte, però estan molt equivocats els que pensen que seguirà la ruta assenyalada per l’Assemblea de Vista Alegre. Aquesta nova esquerra només podrà consolidar-se sobre la base de complexes aliances multinivell. Si com ha mostrat amb les marees i els comuns, Podem és capaç d’articular aquesta transformació respectant les seues diferències i la seua pluralitat d’identitats, el que cal esperar és que altres partits de l’esquerra regional se sumen al projecte i, per tant, continue creixent en suports.

*Oscar Barberà es professor de Ciència Política y de l'Administració Pública en la Universitat de València.

Doctor en Ciència Política per la Universitat Autònoma de Barcelona ha impartit docència i realitzat investigació en Barcelona, Londres, Edimburg, Florència y Lovaina. El seu camp d'especialització són els actors polítics.