Comencem a fer passos per acabar amb la prostitució

Segurament, hi ha persones que encara imaginen que les dones en prostitució són com l’alegre Julia Roberts de Pretty Woman, o les somrients «putillas» d’Antonio Recio de La que se avecina, o l’autònoma Paz d’Aida. Són tres estereotips que no tenen res a vore amb la realitat. La realitat és que les xiques que estan en la prostitució hui, captades en països empobrits per criminals de xarxes organitzades, quan les porten a un club, un pis, o les deixen en un polígon o una rotonda, es converteixen en una màquina de fer diners per als proxenetes. En el documental El proxeneta, el protagonista, un proxeneta penedit, ho explica molt bé: «El primer any són molt actives, però quan veuen que no poden saldar el deute, que comença a passar a partir del segon any, i saben que no podran eixir d’ahi i tindre una vida normal, es desesperen i ja no poden estar en la primera categoria, per això les hem de traslladar a bordells de segona o de tercera categoria». Els proxenetes disposen de les seues vides; els «clients», dels seus cossos, i elles entren en un procés de desesperació i d'angoixa, de deteriorament emocional i físic: cada vegada tenen més malalties: infeccions, drogodependències, dissociació extrema, estrés posttraumàtic, etc. Les supervivents de la prostitució ho expliquen, encara que molta gent vol mirar cap a un altre costat i prefereix tragar-se les mentides que amaga esta explotació que tenim ací tan prop.

És irrellevant el fet que una dona importada sàpiga que ve a prostituir-se o li diguen que ve a treballar netejant o en un bar i després la porten a un bordell. A les que saben que van a prostituir-se mai els expliquen què faran, que hauran d’estar amb 20 o 25 homes al dia, que dormiran cinc hores, que les multaran per arribar tard, que la possibilitat de saldar el deute estarà cada vegada més lluny, que amenaçaran la seua família si volen denunciar... Així enganyen unes xiques molt joves que només volen una vida millor. Perquè sempre s’aprofiten de la seua vulnerabilitat -les busquen amb fills menuts perquè aguanten més-, de la seua pobresa i de la seua falta d’alternatives. És una indústria on tot està pensat i programat, és un engranatge organitzat per a traure diners del cos de les dones.

És curiós que quan es parla de prostitució es passe de puntetes pel tercer actor que és necessari en esta indústria, i són els usuaris, els clients, els puteros. El 40% dels homes espanyols han usat la prostitució. I això que estem en el segle XXI, en què hi ha multitud de possibilitats de contactar amb dones per les xarxes socials, en el treball, en grups d’amics, etc. Tot i això, hi ha homes que prefereixen pagar per estar amb dones amb qui no tenen cap vincle afectiu i que saben que estan amb ells per pura supervivència. Hi ha homes que no volen relacions igualitàries, tampoc en el llit, i saben que pagant tenen patent de cors per a fer el que vullguen. Com a societat ens hauríem de preguntar quin tipus d’educació emocional i afectiva estem donant als homes. I com a societat ens hauríem de preguntar també si considerem èticament lícit permetre que homes s’aprofiten de l’estat de necessitat de dones i per pocs diners puguen accedir als seus cossos.

Per això, cal deixar de mirar cap a un altre costat i plantejar-nos què fer amb la prostitució de dones per a homes. Hi ha persones que, amb la millor intenció, pensen que tal vegada regulant la prostitució com un treball, la vida de les dones prostituïdes milloraria: Seguretat Social, horaris menys llargs, etc. Però això ja s’ha fet i sabem els resultats: a Holanda, Alemanya o Nova Zelanda, la demanda s’ha disparat al ser una activitat legal, i, per tant, les dones importades són moltes més, i les condicions en els clubs, pisos, etc., s’han tornat molt més precàries. Precisament el que volen els proxenetes és que la prostitució es regule, i convertir-se en empresaris respectables del que ells anomenen «sector de l’oci». Que, com passa a Alemanya, els homes puguen accedir, per uns pocs euros, a l’immens harem que tenen a la seua disposició, i que qualsevol activitat d’homes (despedides de solter, celebració de victòries d’equips de futbol, acords comercials, aniversaris, etc.) puga acabar en el prostíbul. Abans de la legalització, tal vegada amb un poc de mala consciència; després, amb la legitimitat que dona ser una activitat emparada per l’estat.

Però, és realment això el que desitgem com a societat? Com podem dir que volem relacions igualitàries entre dones i homes i alhora instar l’Estat a legalitzar la prostitució? Realment la violència contra les dones i la prostitució són coses tan diferents? Tan poc confiem que els homes puguen canviar?

Hi ha un altre camí, que han començat a recórrer països com Suècia, des de fa vint anys, o recentment França, i amb uns resultats esperançadors. En la primera part de l’equació estan les dones en prostitució, que no són perseguides ni sancionades, sinó que es posa a la seua disposició recursos per a poder eixir de la prostitució. Per als clients es preveuen sancions perquè se’ls considera prostituïdors perquè s’han aprofitat d’una situació de necessitat extrema. També s’actua contra els proxenetes i amos dels locals. Amb estes i altres mesures, la prostitució ha baixat dràsticament. La consideració social cap als usuaris, juntament amb mesures punitives, és crucial per a reduir la demanda, que a Suècia va baixar un 80%. Paral·lelament, l'educació afectivosexual a les escoles i instituts també juga un paper important. La prostitució forma part del currículum en l'educació secundària, on no només s'explica que és violència cap a les dones i una mostra de misogínia, sinó que revela també una masculinitat dèbil, ja que un home amb una masculinitat ben formada mai es degradaria pagant per ejacular en la vagina d'una estranya.

Espanya és un dels estats de la Unió Europea on s’ha disparat la prostitució. Què ha passat? L’any 1995, el nou Codi Penal va eliminar l’article 452 bis d), que estava en l’anterior Codi Penal, segons el qual «Seran castigats amb les penes de presó [...]: L’amo, el gerent, l’administrador o l’encarregat del local, obert o no al públic, en què s’exercisca la prostitució o altra forma de corrupció, i tota persona que, sabent-ho, participe en el seu finançament». El vigent Codi Penal no preveu la responsabilitat penal de l’amo d’un local on s’exercisca la prostitució. Així, la policia té les mans nugades perquè no pot fer res als proxenetes que tenen pisos o clubs amb dones prostituïdes. Per això, Espanya s’ha convertit en un gran prostíbul, i cada vegada més juristes reconeixen que va ser un error eliminar esta figura, coneguda com a terceria locativa, del Codi Penal, ja que amb la seua reintroducció desapareixeria el 90 per cent de la prostitució, perquè es podrien tancar la majoria de locals i perseguir legalment els proxenetes.

La legislació espanyola també té unes limitacions per a mi escandaloses, i és que el sistema de protecció espanyol està dissenyat per a perseguir les xarxes de tracta -amb les limitacions que acabe d'anomenar-, però no per a protegir els drets humans de les víctimes. Si una dona denuncia una xarxa de tracta, quan acaba la investigació la poden deportar al seu país d'origen, perquè normalment no té permís de residència, i allí s'arrisca a represàlies de la xarxa contra ella i la seua família. Si no denuncia -normalment per por-, es queda fora del sistema de protecció i pot acabar en un CIE. Per això, cal redissenyar el sistema des de l'òptica de la protecció dels drets humans per a protegir totes les víctimes, tant les que denuncien com les que no.

És el moment d’actuar. El pròxim govern de l’estat ha de donar passos per a desmantellar el sistema prostitucional. Este gran negoci que es basa hui en l’explotació del cos de dones pobres i estrangeres. I les comunitats autònomes també han de remar en la mateixa direcció. Lula Gómez, una jove artista argentina, deia fa poc que «tot el que és bo per al patriarcat és roín per al feminisme», és a dir, per a la igualtat entre les persones. La prostitució no és l’ofici més vell del món, és una de les més antigues institucions patriarcals, i ara que com a societat estem caminant cap a la igualtat fent escoles coeducatives, superant la bretxa salarial, aprovant plans contra la violència de gènere, promovent la corresponsabilitat domèstica i també les noves masculinitats, hem d’implementar mesures per a acabar amb esta escola de desigualtat i d’explotació de dones que és la prostitució.

Cristina Domingo és psicopedagoga.