Raimon: “Passar-se la vida llegint dietaris, per què no?”

Raimon (Ramon Pelegero Sanchis), cantant i poeta conegut per tothom, nascut a Xàtiva el 1940, al peu del canó durant sis dècades, ha publicat en menys d’un any dos dietaris. El primer, Personal i transferible –que abraça 1982 i 1983– recull moltes reflexions sobre la gravació i l’edició de Raimon.Totes les cançons (1981), la seua rebuda i el seu significat i la publicació del seu primer dietari, Les hores guanyades, escrit entre 1980 i 1981.

El segon, Punxa de temps, és més extens en els anys. Comença el 1983, enllaçant amb l’anterior, i acaba el 1989. Cobreix anys i fets decisius en la vida i la trajectòria de Raimon, i també en la política i la societat catalana i valenciana. Els dos dietaris han estat publicats per Empúries.

Tot plegat, una dècada d’escriptura constant, allà on fos possible i en moments furtius. Raimon escrivia sense una intenció clara, com si aquestes notes no haguessen de ser mai un llibre, o almenys aquesta sensació arriba al lector. En realitat, però, Raimon s’ha pres l’escriptura al llarg de la vida com una cursa de llarga durada, de tornada sobre allò escrit, de maduració. El dietarisme, com a gènere, té un punt d’espontaneïtat i immediatesa, però també hi ha reescriptura, i molta. El repte i la gràcia literària estan en aconseguir que a penes s’hi note i que el lector ho llegisca com un pensament en veu alta, caçat al vol.

Aquesta dialèctica i diàleg persistent entre el Raimon lector i escriptor i el cantant i músic és, en realitat, un tot inseparable, i és també la raó d’aquesta conversa a casa de l’autor, a Barcelona, uns mesos després de la publicació de Punxa de temps.

Raimon no concedeix moltes entrevistes. “Les entrevistes, quin endimoniat invent, i per telèfon”, escrivia fa més de quaranta anys en Personal i transferible. No ha estat mai un home gaire “mediàtic”, tot i que va conduir el programa de llibres Literal a TVE-Catalunya. En tot cas, sempre ha triat amb cura on volia parlar i deixar-se veure. Per això, celebre que ens haja obert les portes de casa seua per fer aquesta entrevista un matí quasi d’estiu, amb un cel blau i un sol que s’imposa.

Arribe a la Plaça del Bon Succés, al cor del Raval, una mica abans de les onze del matí, i faig temps amb una tassa de te a les mans. Repasse les meues notes i les preguntes. Sé que després la conversa fluirà, però confesse que estic una mica nerviosa. Puge a l’àtic puntual. Tot i que hi ha porteria i portera, ja són quasi un vestigi (en queden ben poques), he tocat des de baix per prevenir Raimon de la meua arribada. Quan arribe al seu replà, m’espera al llindar de la porta, amb un somriure ample, vestit esportiu, però elegant, jersei negre de mànega curta i pantalons foscos. Els cabells ben curts, que ja comencen a voler punxar, i aquell blanc argentat de fa tants anys ja que contrasta amb la pell i la roba. Ulleres, com sempre, gest serè, una mirada entremaliada, amable i cordial alhora. Em rep amb una benvinguda càlida i elegant, no mancada d’ironies i d’algun toc d’humor. Passem dins de casa i em diu: “M’havien dit que venia una xica alemanya a entrevistar-me”. Em quede parada, però aviat m’adone que m’està prenent el pel. El delata el somriure. Riem i li dic : “Sí, alemanya de València, mediterrània total”.

Anem al saló, un espai gran, lluminós i acollidor, moblat amb elegància i modernitat, li donen calidesa també els colors, la llum i, especialment, els llibres i les obres d’art: dibuixos, pintures, escultures. Seiem al voltant d’una taula gran, just davant dels finestrons que donen a la terrassa des d’on s’albiren cúpules, edificis emblemàtics, la ciutat als peus. 

Raimon em deixa triar on seure, ell seu a la meua dreta, però  es canvia de seguida a l’altre costat perquè la llum li dona a la cara. “Molt millor així”, em diu. Li done la raó. Parlem una mica de tot, per trencar el gel, que tampoc n’hi ha, potser per riure una mica i prou. Em trobe a gust i pense que Raimon també. Aviat agafe el bolígraf i comence a prendre’n notes. Procure gaudir del moment.

Irònic, procliu als jocs de paraules i a l’autoironia, allunyat de sentències i conviccions irrevocables, i de judicis matussers, fa molts anys que Raimon escriu i reflexiona sobre l’escriptura i la vida. De fet, precisament a la recerca constant d’un equilibri i una raó de ser, Raimon escrivia el 19 d’agost de 1983: “Si en el fons encara crec que això de cantar en públic és provisional, i que jo m’hauria de dedicar a escriure. Possiblement la meva vida haurà estat provisional, com la casa d’aquells exiliats que no estava arreglada perquè estaven convençuts que l’any següent tornarien al seu país, que van viure en la provisionalitat i que moriren sense tornar al seu país”. Deu anys més tard, el 1993, amb motiu de l’edició de la gravació de la seua Integral escriuria: “Sóc d’aquelles persones que en ple caos tenen necessitat d’ordre i que quan s’ordenen enyoren el caos”.

Llegir, escriure, ordenar-se el pensament, anotar, evocar, deixar-ne constància. Tot això està present en l’escriptura d’un dietari. I així, en Personal i transferible trobem aquest apunt l’estiu de 1983 sobre els dietaris: “Des que em vaig posar a escriure el meu dietari, arran de les gravacions de Raimon. Totes les cançons, em va venir una gran curiositat per aquest tipus de literatura. Abans no m’havia preocupat. Havia llegit Il mestiere di vivere, de Pavese, en castellà, quan tenia uns vint anys. En traducció al castellà publicada a Argentina i bastant deficient. No recordo haver-ne llegit més fins passats molts anys. El quadern gris de Pla no l’havia considerat mai un dietari, malgrat que s’hi daten els escrits. El mateix em passava amb alguns escrits de Fuster, també datats, però lluny del que entenem per dietari. Fa uns anys vaig llegir, en italià, el diari de treball de Bertolt Brecht. Quan ja havia començat a escriure, em va agafar una mena de passió que encara dura. He llegit els Journals de Jules Renard, de Musil, he rellegit Brecht, Pla, Fuster, Pavese, he començat i continuo llegint els de Gide, n’he llegit un de Cioran, en fi, que em disposo a llegir tots els dietaris que m’arriben a les mans i a cercar els que no arriben. Per què? Doncs, realment, ho ho sé. El fet és que, des del 1980, la literatura de dietari exerceix una certa fascinació sobre mi. Fascinació que encara avui és molt i molt viva. Veurem quant de temps em dura. Tampoc puc passar-me la vida llegint dietaris, encara que... per què no?”

I per què no passar-se la vida llegint dietaris? Aquesta seria una bona pregunta per a arrencar una conversa que té un vessant literari. Una conversa on Raimon músic i escriptor, autor de tres dietaris de molt bon llegir, testimonis d’una època i baluard de bona prosa, desgrana records i raons amb aquest posat seriós tan seu i l’humor espontani i generós que el caracteritza.

I per què no passar-se la vida llegint dietaris?, com va escriure vostè.

Això mateix. A mi llegir i escriure dietaris em va ajudar a entrar en contacte amb la llengua, a aprofundir-hi, a conéixer-ne expressions, girs, a escriure millor. Desitjava i necessitva aquest contacte amb la llengua. Els anys 1962-63 vaig escriure les primeres columnes a Destino. M’hi va animar Néstor Luján, un gran columnista. Era un espai que es deia “La columna de Raimon”. Els anglesos tenien molt aquest hàbit d’escriure columnes. Textos breus, àgils, entretinguts, amb humor. I mira per on, el meu amic Manuel Vicent es va haver de fotre, [diu amb humor i estima], perquè era jo qui començava a escriure columnes a Destino i no ell, que era el periodista. I durant un any vaig escriure’n cinquanta, que es diu aviat, però clar, eren en castellà. Per això dic que necessitava eines per millorar el meu català escrit i les vaig trobar en els dietaris.

A vostè no li agraden molt les entrevistes, veritat?

Dona, segons com.

Ho dic per allò que va escriu a Personal i intransferible: “L’entrevista fou cordial, però les preguntes són les preguntes que jo no hagués imaginat, no tinc idea del que en sortirà publicat. Les entrevistes, quin endimoniat invent, i per telèfon”.

La nostra no és per telefon. I això ja ho canvia.

A veure si amb aquesta ho encertem [riem tots dos].

Li he dut un regal, (li acoste el llibre de Joaquim Nadal Noms d’una vida). Hi ha tres retrats breus dedicats a vostè. De part de l’editora, Carme Vidal Huguet.

No coneixia aquest llibre, moltes gràcies. Amb en Quim Nadal m’uneix una llarga amistat. Jordi Nadal, el seu oncle, ens va donar unes beques per anar a Aix en Provence, a mi i a Narcís Serra. I allò va ser una ocasió per eixir i veure món. Després el meu amic Torregrossa de Xàtiva estava a Madrid estudiant i vaig anar a veure’l. Em vaig fer amic d’Eduard, un amic d’ell, i ens va aconseguir un contracte per anar a treballar a Anglaterra, en la construcció de carreteres.

Així que va fer d’obrer també?

En realitat vigilava les eines i ferramentes que la gent necesstiva, era l’adjudant del que manava i no vaig tocar la carretera per a res. I com que sempre he estat del costat del proletariat, me’n vaig fer amic. Així que era guàrdia i còmplice i els avisava amb un xiulit o una tonada quan estaven descansant i s’hi apropava algú. Sempre he pensat que viatjar i obrir-se al món és necessari. Et dona una visió diferent, des del comenament vaig viatjar molt, des de jove i després, per sort, he pogut viatjar pel meu ofici, als Estats Units, al Japó, entre tants llocs.

Qui ha estat Raimon?

Un músic que ha tingut públic i estima. No he pensat mai molt en el que feia i he fet el que he fet i endavant. Soc així, és el meu caràcter.

Què hauria estat de Raimon si s’hagués quedat a viure a València?

Amb el professor Joan Reglà ja havia parlat del que volia estudiar i fer. Volia investigar en història i ser ajudant de Reglà. Però vaig arribar a Barcelona a finals de 1962 amb Joan Fuster i tot va fer un gir amb tres cançons: Al vent, Som i La pedra.

Fuster ho va escriure així en els anys seixanta: “Avui que tenim Raimon, sabem que sense ell seríem més muts del que ens condemnen a ser […] I tot per unes cançons: per unes cançonetes. Que el lector posi, si li plau, un dring despectiu a la forma diminutiva: no m’importa. Ara: són ‘cançonetes’, són cançons que, fins avui, han demostrat un poder de fascinació, i això obliga a pensar-hi. I més que més, quan resulta ben visible que tohom hi és porós”.

Doncs sí, vaig anar sumant “cançonetes”, més de cent cinquanta cançons al llarg de la meua vida, i allunyant-me de la idea universitària i de la investigació. A banda que lligava molt amb les xiques, la guitarra va molt bé per a això [riu] i anava fent algun bolo. En sentir-me cantar, Fuster es quedà sorprés perquè era la primera vegada que es cantava aquesta mena de cançons en català, en castellà no existien i allò feu que Edigsa demanara un disc. I vam gravar un 45 revolucions amb quatre temes: Al vent, Som i La pedra i el que faltava per completar el disc que fou A cops. En aquell moment la companyia va declarar que se n’havien venut 40.000 còpies, però crec que en realitat van ser-ne més, potser el doble.

Com vostè diu, era la primera vegada que es cantava aquesta mena de cançons en català. En paraules de Joaquim Nadal, la primera volta que “un cantant ens parlava amb cançons de temes normals […] Raimon lligava Xàtiva i València, Barcelona i Palma, els records d’infantesa ”ben agafat de la seua mà / per primera volta vaig oir el mar“, els amics, els autors estimats (Espriu, Ausiàs March, principalment), l’amor i la terra”.

Molt agraït per aquestes paraules.

De què està més satisfet, Raimon?

D’haver musicat Ausiàs March perquè fins aleshores era com si no existira. No l’havien citat mai i d’això, de ser-ne jo el primer, n’estic molt satisfet. El professor Miquel Dolç, nat a Mallorca, em va proposar l’any 1959 llegir uns versos de March al Paranimf de la Universitat de València per a celebrar els 500 anys de la mort del poeta. Jo no havia vist ni estudiat mai la literatura catalana, i em consta que ni tan sols els estudiants de literatura coneixien March. Així que vaig fondre la fonètica de Xàtiva, del meu poble, amb els versos de March. Fou una mena de fonètica llegida, de fet la meua parla anava perfecta amb els tipus de música i lletra que jo cantava. I per això em vaig llançar també amb Rois de Corella i Joan de Timoneda, perquè no els esmentava ningú i semblaven fets per a mi. Arran d’aquest cinquè centenari comencen a recuperar-se aquests poetes que fins aleshores només els coneixien els experts en la Història de la Literatura. Anys després, quan jo els recitava i els cantava la gent els entenia. A voltes crec que semblaven fets a propòsit perquè jo els cantés. Com si haguessen estat esperant Raimon durant cinc segles [i riu].

Els poetes medievals: tot esperant Raimon cinc segles! Ja podríem tenir el titular per a aquesta entrevista.

Per què no?... En aquest aspecte, en la lectura en veu alta i la recitació, jo ja havia treballat la veu i la dicció. De petit ja havia llegit i recitat en valencià en la festa de les Falles els versos de Julián J. Piera, que era l’únic de Xàtiva que sabia escriure en valencià. I allà estava jo amb sis anys, recitant en valencià davant del públic, i mon pare entre bastidors molt content. Aquell mateix dia mon pare va voler que cantara davant del públic, i allà que vaig anar jo i vaig cantar “Angelitos negros” d’Antonio Machín. Per cert, casualitats de la vida, Machín visqué un temps a Barcelona, en aquest mateix edifici, ja veus. En aquella època, els anys seixanta, Barcelona concentrava la majoria dels segells discogràfics, una tercera part de les cases de discos a Espanya estaven ací. Barcelona tenia el que no tenia Madrid.

Tornem a València: què recorda dels anys d’estudiant a València?

Els anys a València són anys importants. Estudiava Filosofia i Lletres a la Universitat, al carrer de la Nau, i teníem sort perquè podíem triar [riu de nou]. Fixa’t que a classe érem entre vint-i-cinc i trenta alumnes, sis homes i la resta dones. Així que ja et pots imaginar… Guarde molts bons records dels anys d’estudiant. Sempre m’ha agradat estar ben acompanyat [torna a dibuixar el somriure].

I de la vida de músic?

Molta exigència i prou de patiment , molt de treball i voluntat de rigor. Imagina’t quaranta concerts als Estats Units al llarg dels anys, entre tantes altres coses, el que va suposar allò. Calia assajar molt i lligar moltes coses. He estat sempre com examinant-me, volent fer-ho el millor possible. El dia que ho feia bé em donava molta satisfacció. El meu plantejament era: tinc un criteri i vull dur-lo a la pràctica, si coincidim bé, si no, jo continuava, i així respecte de tot: discos, concerts. “Soy muy mío”, que en diuen els de Madrid dels catalans, “los catalanes son muy suyos” i gent d’ací també ho diu. Ja veus...

Exigent també com a escriptor...

També. No havia escrit mai res, i quan Néstor Luján em va demanar escriure les columnes, em vaig posar a fer-ho i vaig tirar endavant, però com et deia, allò ho escrivia en castellà. Els dietaris van venir després. Desitjava apredre la meua llengua i m’hi vaig posar. Aquest va ser el motiu prinicpal. Em vaig dir: He d’aprendre a escriure en català, fins aquell moment jo era autodidacta, i com deia aquell [fa pausa i diu ].:

-És que soc autodidacta

-Ja és nota, ja

[Riem tots dos] Després —continua— la cosa va anar donant de si i vaig anar corregint-me, millorant i vaig anar ajuntant coses lligades a mi als diaris, a mena d’aclariment amb mi mateix, sense intenció de publicar ni d’aconseguir un públic lector. Amb els anys els vaig anar reescrivint i amb el temps els editors van veure que valia la pena publicar-los.

I ací estan. En ells, el sentit de l’humor és un tret característic de la seua prosa. ¿És vostè una mica punxa?

Sí, ho soc. D’ací Punxa de temps [riu].

Parlant d’humor, vostè ha estat un gran lector de Pla.

Josep Pla, l’he llegit molt i també l’he conegut. Va dormir a casa meua al Carrer Blanc, a Xàtiva. Pla feia parlar les pedres. Mirava, preguntava, indagava. Fuster era un gran admirador de la prosa de Pla, i Pla de la de Fuster, l’admirava com a personatge i com a escriptor. I mira que n’eren, de diferents!

En un moment de Personal i transferible vostè insta a què algú escriga una biografia sobre Pla. Quaranta anys després ja la tenim.

He llegit Un cor furtiu de Xavier Pla, però et diré que és molt difícil encertar una biografia de Josep Pla perquè és un personatge d’una gran complexitat i amb moltes facetes. Algú molt difícil de copsar.

Vostè té una prosa clara i eficaç, directa, llegidora, és un escriptor que no fa ús de virgueries linguístiques, amb un vocabulari ric, sonor, entenedor.

Ara en sé una miqueta, d’escriure en català. He tingut bons mestres i correctors, sobretot Espriu i Fuster.

En els seus dietaris hi ha moltes notes de lectura, sobretot d’assaig, poesia i dietaris, i molta reflexió al voltant.

Moltes lectures i viatges i això em va dur a escirue uns dietaris amb moltes variants. He estat un gran lector de dietaris i m’han interessat perquè és molt personal. M’ha agradat llegir-ne i escriure’n. No tens cap olbigació, no tens una estructura prèvia, és un riu que no saps per on anirà, el pas del temps, no tens ni idea, com una companyia forta. Una escriptura molt contínua, ho vaig fer durant un temps i després ho vaig deixar, que després tot se sap...

Una escriptura que beu també de l’assaig i de la poesia.

Per a mi l’assaig és el lloc de les idees. La poesia és una altra cosa, una invitació a un món possible, a un món que va fent-se. Als dietaris, hi esmente sobretot l’assaig. He escrit algun llibre de poemes, però ho vaig deixar córrer. Havia llegit molta poesia i en moltes llengües. Sempre he sentit un deler per aprendre llengües, des de jove. Per començar, a aprendre la meua llengua. Fora de l’escola. Pel meu compte a parlar-la millor, ja ho feia en família, però volia millorar i escriure-la bé.

I entre els poetes, vostè va triar Espriu i els clàssics medievals.

Sí, ja et dic, semblaven fets per a mi, com si m’hagueren estat esperant.

I mai no va pensar en Estellés?

Estellés és un poeta estimable, però era tota una altra cosa, potser no anava tant amb mi... Espriu era molt eixut, directe, anava al gra, un català en plenitud. La prosa d’Espriu és una de les millors proses del segle passat. Era un savi.

Per què escriure?

En principi era un treball per a mi, sense ànim de publicar-lo, però la lectura que en van fer Espriu i Fuster em va empentar, perquè, de fet, no em fiava de mi mateix. Convé gairebé sempre no fiar-se massa d’un mateix. Estar sempre d’acord amb un mateix és perillós. Així, quan comence a escriure per a aprendre català i hi veig possibilitats, pense: “un altra mirada em dirà si val la pena o no”. Una altra cosa és un públic lector, que sap llegir, públic de la meua música o no. Hi ha de tot, del meu públic com a músic hi ha qui els ha llegit i m’acompanya, i qui no, però sempre he sentit un públic atent. El fet d’haver tingut sempre un públic t’influeix en la percepció que en tens, de tu, unit a com t’agafa la gent. Algunes cançons meues podrien ser simplement llegides i alguns poemes no musicats, podrien ser cançons.

Tornem als dietaris: per què li han atret tant?

El que més m’atrau és alllò que tenen d’espontani, ara sí, ara no, avui escric, demà no i no passa res. No necessites una estructura prefabricada. Apuntes el que vas llegint, el que vas vivint. Hi ha dietaris que naixen des de la literatura: Pla Fuster, Miquel Pairolí —amb qui vaig treballar al programa de llibres Literal—, Kafka, Pavese, Stendhal. La lectura d’aquests dietaris és com una conversa, sempre a punt de trencar la monotonia de la pregunta-resposta. Els dietaris li donen un ritme a la quotidianitat, posen música de la quotidianita.

L’amistat ha estat sempre molt important en la seua vida. Prova en són totes les anotacions i reflexions que li dedica en els dietaris. Les paraules que escriu sobre Espriu són esbalaïdores.

Amb Salvador Espriu em va unir una amistat grandíssima. Admirava d’ell, entre tants altres aspectes, el seu sentit de l’humor. Quan el vaig telefonar per primera vegada em va dir “l’admiro profundament”. Era una persona propera, a favor de la llengua i del país.

I a ell li va confiar el seu primer dietari, Les hores guanyades, de 1981.

Sí, totalment. La seua mirada i la seua lectura foren clau per a mi. Les seues correccions i comentaris em van ajudar moltíssim. Em va motivar a continuar.

Així que d’historiador a músic i escriptor.

La vida, un cúmul de coincidències. Res era previsible. Jo hauria d’haver estat historiador i aquell primer disc i aquelles vendes ho van canviar tot. Després vindrien Espinàs i Els Setze Jutges, i Brassens arribava en català a casa nostra. Era un moment amb molt de moviment musical.

El seu pas per l’emissora de Xàtiva fou també decisiu.

Sí, l’emissora estava dins de REMO, Red de Emisoras del Movimiento, i allà vaig treballar la veu davant dels micròfons i vaig entrar en contacte amb molta música perquè seleccionava els discos que sonaven en el programa. La Casa Amèrica ens enviava els èxits de les cançons del moment, i allà és quan entre en contacte amb la música nord-americana, el moviment de músics americà i la cançó d’allà, que aquí no arribava pràcticament.

Punxa de temps és el títol del seu dietari i d’una cançó on parla de moments compartits amb sa mare cada Primer de maig.

Vaig tenir una relació molt propera amb ma mare. Fou una dona que treballà molt tota la vida i va morir treballant. Mon pare estava molt present en la vida pública de Xàtiva, el feien president de tot: de la banda, de la falla, de tot. No tenia un duro i mai no guanyava res de tot això. Vaig ser el darrer fill i ja no m’esperava ningú quan vaig nàixer perquè ma mare ja tenia certa edat, 47 anys i mon pare 48. Mon pare havia estat secretari de la CNT, el van delatar i estava a la presó. Segurament en una de les eixides van fer festival i jo vaig vindre pel goig i l’alegria de sortir de la presó. Els meus germans eren prou més grans que jo. Així que eren unes circumstàncies molt particulars.

En els seus dietaris parla molt d’Annalisa, la seua dona. En parla amb amor, tendresa i admiració, sense amagar els sentiments, però sense exhibicions gratuïtes.

Mai m’ha agradat estar sol i quan la vaig conéixer vaig anar a per ella com un llamp. Me’n vaig enamorar i encara avui. Ella ha format part de mi, i també del meu treball i les meues decisions. Sense ella res seria igual.

Més que satisfet, per tant.

He viscut moments molts diferents i m’he guanyat la vida molt bé, a tot arreu he tingut sempre públic. André Malraux parla de la massa de cultura i jo l’he sentida. He cantat en una trentena de pobles i ciutats franceses, a més dels concerts a l’Olympia, a París. Per descomptat que he sentit contradiccions: fer caçons, cantar, escriure, buscar temps per a tot, si faig una cosa no faig l’altra, però finalment he fet el que he volgut i no tinc queixa.

Com escriu Joaquim Nadal: “Raimon, poc amb la guitarra dels incis, i més amb les noves músiques que va anar incorporant, va desgranar una tria que combinava i alternava el vell i el nou, les arrels més remotes i la fina ironia més recent”.

L’ofici de cantant ha estat la columna vertebral de la meua vida i en aquesta cursa tan llarga hi ha hagut de tot. Amb la premsa i amb els mitjants de comunicació ha estat un estira i arronsa. De vegades et fan preguntes que tu no t’has fet mai i aleshores no saps com respondre i et sents incòmode. I després penses que hauries d’haver-hi estat més amable, que sempre ho espatlles (la cagues)...

Ha trobat l’equilibri a la vida entre tantes anades i vingudes?

L’equilibri no el tens mai si ets viu, perquè pots caure. Ni l’equilibri ni la independència, són dues quimeres [i riu].

Què és el que més enyora?

Els amics que se n’han anat. L’amistat ha estat fonamental, molt present en la meua vida. El que més notes és l’absència dels amics que se’n van, vas quedant-te en solitari. M’enyore d’algunes amistats de València i Xàtiva. Però fou un encert venir a viure a Barcelona. Aquesta ciutat em donava una projecció que València no em donava i fer un disc a València era impensable, impossible. A Barcelona sí, i tant!

No va pensar mai en tornar a València?

No m’ho vaig plantejar mai. En tot cas, hauria viscut a Xàtiva. A València vaig fer els estudis i van ser anys magnífics, però no volia viure en aquella València. Tenia ganes de veure món.

Veure món, cantar al vent, escriure i viure. Sí, Raimon ha vist molt de món i ens l’ha fet sentir. Les seues cançons han explicat un passat que ens ha de servir per mirar el futur i construir-lo.

Abans de marxar em convida a fer una ullada des de la terrassa. Impressiona tenir el coret de Barcelona a un colp d’ull. M’explica alguns dels quadres que hi ha penjats a la paret: Tàpies, Miró, Alfaro, entre altres. Formen part del llegat que ell i Annalisa cediran a la fundació de Xàtiva que du els seus nom. Finalment arriba l’hora d’anar-me’n. Espere l’ascensor des del replà, Raimon s’està dempeus a la porta mig entreoberta, fa un somriure i s’acomiada amb un “tanque que fa fred”. En realitat fa un sol radiant, però és quasi l’hora de dinar i conversar durant dues hores cansa. A més, Raimon es molt diplomàtic i juga molt bé amb les paraules.

Avui, com sempre, té aquest posat seriós i penetrant, però conserva el riure generós i un sentit de l’humor que ha anat mimant i atresorant. Raimon és passat, present i futur. Ja ho va dir Fuster “En una situació com la nostra, de silenci forçat, d’impotència rabiosa, d’inermitat, la seva veu i la seva guitarra supleixen moltes coses”.

Raimon (Ramon Pelegero Sanchis), cantant i poeta conegut per tothom, nascut a Xàtiva el 1940, al peu del canó durant sis dècades, ha publicat en menys d’un any dos dietaris. El primer, Personal i transferible –que abraça 1982 i 1983– recull moltes reflexions sobre la gravació i l’edició de Raimon.Totes les cançons (1981), la seua rebuda i el seu significat i la publicació del seu primer dietari, Les hores guanyades, escrit entre 1980 i 1981.

El segon, Punxa de temps, és més extens en els anys. Comença el 1983, enllaçant amb l’anterior, i acaba el 1989. Cobreix anys i fets decisius en la vida i la trajectòria de Raimon, i també en la política i la societat catalana i valenciana. Els dos dietaris han estat publicats per Empúries.