El subconscient està ple d’algues: Joaquim Sorolla vist per Manuel Vicent

La relació de Manuel Vicent amb la mar Mediterrània va començar des de ben menut, tant que l’escriptor creu que el porta dins. “L’estiu del 1936 els meus pares havien llogat una casa de pescadors situada en primera línia de mar, a la platja de Moncofa. Jo tenia a penes tres mesos d’edat i pot ser que el meu cervell fora una espècie d’esponja que anava absorbint de manera inconscient totes les sensacions primàries: la resplendor ofuscant del sol en l’arena, l’olor d’algues i de calafat de les barques de pesca encallades, l’ala de la brisa carregada de sal, el so de l’onatge trencant dia i nit seguit per la succió de la ressaca, que deixava els cudols coberts d’espuma”, conta l’autor, que afirma que de xiquet confonia l’horitzó marí amb el dels seus pensaments.

En la mar Vicent va ser conscient de la vida i va ser conscient de la mort, de la infinitud i la concreció, dels antagonismes socials: en la mateixa platja de pescadors i dones fortes començava a brollar la burgesia local; a la mateixa València assetjada per la guerra i la dictadura, la llibertat era agafar un tramvia i posar-se un vestit de bany en el Balneari de les Arenes.

La mar de la infància de Manuel Vicent és la mar dels llenços de Joaquim Sorolla. El de la Malva-rosa i el de Xàbia. I aquesta mar compartida és la síntesi de l’exposició que l’escriptor condueix en la Fundació Bancaixa, com a colofó al centenari del pintor que va fer de la llum de la Mediterrània una imatge universal. En la mar de Sorolla amb Manuel Vicent és un repàs per l’obra de tots dos, els seus nexes d’unió, que arranca amb la infància i l’exploració de la “mar interior”, apuntava l’autor en la presentació. “El subconscient està ple d’algues”, afirma l’artífex de Son de Mar o Tramvia a la Malva-rosa que, com Sorolla, només es reconeix valencià quan està fora de la seua terra.

L’ambivalència, diu l’escriptor, està present des de l’origen dels temps fins a la data: “Aquesta Mediterrània, on ha sorgit el més gloriós de la nostra cultura, és també un sarcòfag de gent que hi mor cada dia”, denúncia, mentre recalca: aquesta llum tan característica, aquesta bellesa, conviu amb un món que “està ple de blasfèmies, de misèries i de dolor”.

La mostra, una ampliació que dobla la del Museu Sorolla a Madrid, amb més de cent obres, trasllada el visitant per quatre recorreguts com una mena de biografia de l’autor: des d’aquest món interior ple d’algues fins a “una jornada de pesca d’arrossegament”. El comissariat literari ve de la mà d’un relat amb què l’autor guia la mostra, que pot llegir-se en el catàleg, encapçalat per les mateixes línies que aquest article.

“Aquell estiu enmig de la innocència unida a aquesta de la mar va començar la guerra. L’odi fratricida s’havia unit a la calor asfixiant de la canícula. Potser en el meu inconscient es va produir la contradicció entre la bellesa i l’horror com a parts d’un únic predicat. De la mateixa manera que davall de la felicitat nia la tragèdia, en el fons d’una llum blanca enlluernadora hi ha una llum negra que t’encega i t’obliga a ajustar les parpelles. Aquesta dialèctica estètica entre contraris m’ha acompanyat sempre i, arribat el cas, m’ha servit per a penetrar en el significat profund que conté aquesta lluita contra la mar que estableix la pintura lluminosa de Sorolla. Diu Paul Valéry que el més profund del cos humà és la pell. Sorolla va acceptar pintar la contradicció de la llum com un desafiament”, sentencia l’autor.