Trobar-nos amb nosaltres mateixos

Hi ha llibres d’un centenar de pàgines que valen per mil. És el cas d’alguns dels llibres de Theodor Kallifatides, com ara Una altra vida, encara i Un nou país més enllà de la finestra, dos llibres de reflexió, de retrobament, escrits en grec després de molts anys d’escriure en suec, llibres d’anada i tornada entre dos països tan diferents i tots dos viscuts a fons, la Grècia dels seus orígens, de la infantesa i primera joventut, i Suècia, el país on ha fet una vida i on es va convertir en un escriptor reputat de novel·la negra en suec. Canvi de país i canvi de llengua, una empresa arriscada!

“He iniciat aquest text amb la intenció de veure qui he esdevingut al cap de trenta-vuit anys de vida com a estranger. Sé que no és possible tornar, tinc la meva Ítaca, però ningú no m’hi espera, excepte la mare i els germans”. Així acaben aquest centenar de pàgines que transcorren entre anades i vingudes per diferents indrets de Suècia i alguna visita a Grècia, viatges on de vegades –per a la seua sorpresa– algú el reconeix com el fill del mestre, o potser el confonen amb el seu germà, perquè han passat molts anys des què ell va marxar de casa.

Kallifatides és un escriptor savi, de paraula justa, escriu amb pausa. En la seua literatura testimonial, plena de records i retrobaments, amb ell mateix i amb els éssers estimats, hi ha una cadència, la del pensament i la de la conversa. El lector té la sensació que l’autor conversa amb ella: «La pluja queia lenta com si passés per un colador, les gotes eren grosses i espaiades. Me n’anava cap al meu despatx». Mentre camina algú l’increpa pel carrer, li diu “turc de merda”, l’insulta. La gent reacciona davant aquestes agressions brutals, però Kallifatides no perd la calma (la processó va per dins)... Du molts anys vivint a Suècia, sentint-s’hi estranger, tot i que arrelat, amb dona i fills del país, però també se sent estranger quan posa els peus a Grècia i li parlen en anglès. Ja no sap molt bé qui és ni on pertany, i en el dia a dia sorgeixen reflexions i preguntes sàvies, algunes responen a decisions arriscades, criticades per amics i coneguts, com el fet de no haver transmès la llengua grega als fills, just quan a Suècia s’establien programes i polítiques perquè els fills dels immigrants, dels estrangers, estudiaren les seues llengües d’origen i no les perderen. Kallifatides pren una decisió gens fàcil: “no ensenyar grec als seus fills”. Rebia comentaris des de fora, però ell ho tenia molt clar, els seus fills havien nascut a Suècia, de mare sueca, eren suecs, “no els faria estrangers a casa seua”. L’immigrant era ell, no els seus fills... Una decisió que embolcalla  molts matisos i sentiments... I que enllaça amb aquesta reflexió: “Segons les convencions habituals, els pares són les arrels dels fills. Però quan ets estranger, els teus fills esdevenen les teves arrels. Per això són tan difícils les relacions dels immigrants amb els nostres fills. En depenem. Són la connexió amb la nostra vida”.

Decisions difícils de prendre, i que en el fons obeeixen, potser, un instint de supervivència, el d’una persona que sap què vol dir sentir-se estrany a tot arreu... Per això, no saltarà a les provocacions d’aquell episodi de l’insult que “servia per recordar-me abruptament la meva condició”, ni es deixarà convèncer per mirades políticament correctes, simplement buscarà respostes a moltes preguntes sorgides al llarg dels anys: “La pregunta és quina mena de Suècia construïm quan cada cop hi ha més gent que no té res més excepte la idea que tot els pertany”.

I mentre les troba o no, recorda i ens recorda que el risc més gran, allò que sempre va témer és: “fer-me estrany de mi mateix. No ho volia, perquè sabia què vol dir. Perds l’alegria de la vida, és com si algú altre visqués la teva vida i torbes aquella amargor profunda que t’enverina, la incapacita existencial que fa que el dia sigui nit i la nit dia”.

Kallifatides passeja, pensa, evoca, i reflexiona, sovint durant els viatges, a voltes després d’encontres previstos o inesperats, i tothora desgrana anècdotes amb humor, com aquella vegada que es trobà tres bicicletes i intentà lliurar-les a la policia. Davant de la seua insistència, l’agent empipat i li digué: “és una bicicleta, no un avió”.

Tot allò que viu el du a situar-se en el temps i en la geografia, i de vegades té records que tots li asseguren que no és possible que recorde, de tant petit com era, o que potser simplement ho ha escoltat. I així, cada capítol breu, alguns molt breus, en total, una trentena, evoquen moments concrets que es despleguen en un més enllà, com quan els alemanys van fer presoner el seu pare al soterrani de la llibreria del poble, on el petit Kallifatides va anar a veure’l i donar-li menjar: “El vaig trobar descalç, ple de sang, el llavi superior li tremolava i no em va dir ni una paraula. Com ho recordo, això, amb tanta intensitat, fins al punt que l’any passat, gairebé seixanta anys més tard, assegut al cafè del poble amb la meva dona, mirava les escales que duien al soterrani de la llibreria i tremolava de cap a peus, no pas el meu cos, sinó el meu interior, com si em cresqués un salze a dintre del cor”.

Hi ha converses que el duen a buscar en el passat i, sobretot, a fer-se preguntes: “Què en sé, d’aquell jove que va marxar fa trenta-vuit anys? És segur que de petit caminava adormit, mentre que ara camino amb els ulls ben oberts i cal reconèixer que en ocasions no hi trobo cap gran diferència. De vegades la gent és un somni al nostre cervell i de vegades som nosaltres un somni al cervell d’un altre”.

De vegades els records són molt confusos, i es mesclen amb allò que li van contar o que va escoltat dir i contar moltes vegades: “Com ho recordo, si potser no ho vaig viure, em diuen tots. Ho vaig sentit explicar a d’altres? Llavors la nostra vida esdevé una història que ens conta algú altre. Ho vaig somiar? I si vaig somiar això, com puc estar segur que no he somiat tota la resta?” Il·lusió o frenesí, com escrigué Calderón de la Barca: “Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”.

Kallifatides reflexiona en tot moment sobre el preu que paga per la seua estrangeria: la inseguretat que a ell li provoca i la que li ha provocat a la seua dona, en alguns moments de la vida. Aquesta estrangeria que et preserva com en “una llauna de conserves” i que, passats els anys, quan tornes al país d’origen, sembla que tots han envellit, excepte tu. “Estàs igual que sempre!”

El gran tema de l’emigració està sempre present al seu pensament, quan surt de casa de matí cap a l’oficina, mentre camina, quan viatja i espera a l’aeroport, o quan escriu unes ratlles des de l’hotel. El perill de viure una vida que el cervell no reconeix, i d’esdevenir estranger per a ell mateix. “Només pots tirar endavant per sort. I dic sort, perquè no conec cap tàctica apropiada per a encertar la identificació amb tu mateix”. De fet, insisteix: “no tenim cap raó per a creure que a dintre nostre hi ha alguna cosa que és genuïna”, i la psicoanàlisi, escriu Kallifatides, on moltes persones hi troben ajut, “planteja preguntes científiques que només pot contestar l’ètica” perquè “no puc ser responsable de les meves emocions. Soc responsable de les meves perspectives. L’anàlisi pretén el contrari. Que sigui responsable d’allò que sento, mentre que l’analista és responsable d‘allò que convé que pensi”.

“Ens coneixem, a nosaltres mateixos? I si accepto la hipòtesi que no, què ocorre, actuaria o viuria diferent?” Són moltes les preguntes i dubtes que llança l’autor, i sovint, moltes les respostes agudes, intel·ligents i sensibles que dona, com ara: “No vivim ni actuem d’acord amb la visió que tenim de nosaltres mateixos, sinó d’acord amb les regles de la societat i la nostra posició al seu si. Cada graó en la carrera social comporta canvis, per això molts dels que tenen èxit tenen dificultats per convèncer-se a si mateixos i als altres que no han canviat gens”.

Els canvis fan por, i no sempre hi estem preparats, ens fa por trobar un estrany en nosaltres mateixos i en els altres, perquè trobar regles noves i nous jocs “reclama unes forces que no tenim”. I sovint “no comprenem la vida que vivim perquè intentem comprendre una vida que no vivim”.

Avancem en la lectura, en la profunditat i la bellesa d’aquestes anotacions i observacions, pensades o preses des d’un banc al carrer, a la taula, mentre esmorza en un hotel petit i agradable, al costat del Gran Llac, “les ciutats properes a grans llacs estan cobertes d’una melangia que diries que somien el mar”. I de sobte trobem Kallifatides esmorzant i mirant com un senyor extremadament prim, un artista, un mag, “organitza l’esmorzar com una batalla”, mentre ho descriu amb humor i precisió de detalls, omplint l’escena de vida i moviment. Heus aquí la gràcia, com converteix cada estampa, cada instant, anècdota o record en una fragment de vida que fa bategar, que fa nostra i universal. En certa manera, llegir Kallifatides em fa pensar en Natalia Ginzburg, probablement perquè en la senzillesa i l’honestedat de l’escriptura de tots dos està l’essència, allò que fa que la literatura de tots dos diga i transmeta tantes coses a lectors tan diversos, arreu del món.

Quins mecanismes fabriquem per fugir de la trobada amb nosaltres mateixos?  

Qui som, realment? Quina és la veritat? Quins mecanismes fabriquem per fugir de la trobada amb nosaltres mateixos?  No són preguntes senzilles, en canvi, les respostes que Kallifatides hi dona sí que ho són: “La veritat, com la llengua, no pot ser privatitzada. Això vol dir que no posseeixo la veritat sobre la meva vida, cosa que lògicament significa que els altres tampoc no la posseeixen. No posseïm la veritat sobre la nostra vida, però sí que posseïm les nostres històries”. I això és així d’alguna manera “perquè ningú no pot relatar-les com nosaltres”. Tanmateix, torna a dir-nos en el darrer moment: “finalment no ens pertanyen ni la veritat sobre la nostra vida ni la nostra història i la vida és una relació nostra amb l’altre i una conseqüència d’aquesta relació. Existim com a unitats, però vivim com a fraccions”.

I com que no hi ha cap mal que no aporte un bé,  l’emigrant, entre altres satisfaccions, aprèn noves paraules i això el fa renàixer, reviure: “l’experiència de cada poble es conserva en la seva llengua. És la lava que brolla del volcà de la seva ànima. Per això, aprendre en profunditat una altra llengua és com fer un gran viatge cap a un altre concepte i una altra perspectiva del món i de la vida”. Ara bé, hi ha el perill d’aprendre només els mots i els noms, “perquè aprendre noves paraules com a noms és senzill només demana una bona memòria. Però aprendre el pes específic que tenen, la manera i maneres de fer-los servir els diferents matisos, és una altra cosa i molt més difícil”. Per això, quedar-se en els mots comporta el perill de viure l’estrangeria com a terme o destí, en comptes de com a punt de partida.

Kallifatides és conscient que el camí és llarg i lent: “L’estrangeria em va ensenyar a viure amb humilitat per les grans forces que condueixen la societat cap a una més gran tolerància i honradesa. No és fàcil i no va de pressa, però va. És un fet que mai no s’ha aturat”.

És ben difícil no ser o no sentir-se estranger fora de casa, i d’això va aquest llibret petit, però intens, on Kallifatides, després de quaranta anys lluny del seu país d’origen, es demana qui és: “del que no era conscient era que la croada per no ser sempre estranger,  em faria encara més estranger. Aquest és el perill de totes les croades. Esdevenen allò que combats”.

Aquest llibret parla de tot això, i d’una darrera reflexió sobre els misteris  d’escriure: “Mai no aconseguiré escriure res de tan bell (escriu referint-se a un passatge llegit). El més curiós d’aquella certesa és que no fa que deixis d’escriure, ben al contrari, t’esperona a continuar. El reconeixement que el fracàs és el teu destí et deslliura de la por. Et talla les ales, però et deixa a mi aire”. 

Hi ha llibres d’un centenar de pàgines que valen per mil. És el cas d’alguns dels llibres de Theodor Kallifatides, com ara Una altra vida, encara i Un nou país més enllà de la finestra, dos llibres de reflexió, de retrobament, escrits en grec després de molts anys d’escriure en suec, llibres d’anada i tornada entre dos països tan diferents i tots dos viscuts a fons, la Grècia dels seus orígens, de la infantesa i primera joventut, i Suècia, el país on ha fet una vida i on es va convertir en un escriptor reputat de novel·la negra en suec. Canvi de país i canvi de llengua, una empresa arriscada!

“He iniciat aquest text amb la intenció de veure qui he esdevingut al cap de trenta-vuit anys de vida com a estranger. Sé que no és possible tornar, tinc la meva Ítaca, però ningú no m’hi espera, excepte la mare i els germans”. Així acaben aquest centenar de pàgines que transcorren entre anades i vingudes per diferents indrets de Suècia i alguna visita a Grècia, viatges on de vegades –per a la seua sorpresa– algú el reconeix com el fill del mestre, o potser el confonen amb el seu germà, perquè han passat molts anys des què ell va marxar de casa.