David Alexander, expert en gestió de desastres: “La protecció davant emergències hauria de ser un servei bàsic, com l’enllumenat o l’aigua”

David Alexander és expert en planificació de riscos i gestió de desastres en el University College de Londres. Coneix bé les característiques de la Mediterrània, sobre la qual va fer la tesi aquest llicenciat en Geografia, i els reptes de la protecció civil, de la qual va ser director científic a Llombardia.

Alexander aposta per prendre’s de debò la prevenció de desastres naturals des de l’escola fins a la política perquè una catàstrofe de l’escala de la de València no torne a repetir-se.

Ha escrit uns quants llibres sobre les diferents fases d’una catàstrofe i la necessitat d’una bona prevenció i gestió. Com s’explica la magnitud del desastre de València?

Un sistema d’alerta té tres components: tècnic, administratiu i social. Si en falla algun, no funciona. En el cas de les inundacions a València, la part administrativa –és a dir, la presa de decisions– i la social –és a dir, la resposta– van ser febles o van estar absents. Cal tindre en compte a més el factor dels cotxes, que provoquen la major part de les víctimes en les inundacions en països desenvolupats. Amb menys de mig metre d’aigua, un cotxe sura i els corrents el mouran lluny ràpidament. A més, els sistemes de bloqueig electrònic es curtcircuiten i poden empresonar les persones. Hi ha una tendència generalitzada a subestimar els riscos de conduir en una inundació, per la qual cosa els psicòlegs en diuen “biaix de normalitat” [la tendència a pensar que tot funcionarà com sempre, fet que porta a subestimar catàstrofes o imprevistos].

Què suposa una reacció tardana com la que hi ha hagut davant d’una de primerenca? Com diu en un article, una vegada avança l’emergència, ja és difícil improvisar o reaccionar-hi sense preparació.

En els desastres sobtats sol haver-hi una finestra d’oportunitat, el període d’or, durant el qual és possible rescatar persones i salvar vides. Aquest període varia entre les 8 i les 72 hores. Les operacions de cerca i rescat han de ser ràpides i estar ben coordinades. Per això és important que els gestors de l’emergència tinguen una imatge clara i constant de la situació. També és essencial compartir la informació amb tots els actors que participen en l’emergència.

Quins països són pioners en una bona reacció?

Per exemple, Itàlia, on hi ha un sistema de protecció civil ben organitzat i quasi 4.000 organitzacions locals de voluntariat. No obstant això, encara queda molt per fer en conscienciació pública i reacció davant els desastres. Al Japó, el voluntariat està menys desenvolupat, però el govern es pren molt de debò els desastres. La població és disciplinada i té una consciència generalitzada sobre el risc de desastres, especialment terratrémols, inundacions, tempestes i lliscaments de terra. Crec que el voluntariat és una manera útil de connectar la població amb el sistema de protecció civil i això està ben desenvolupat, per exemple, a Austràlia i l’Iran.

Què cal fer perquè una devastació com la de València no torne a esdevindre?

Requereix un enfocament basat en estratègies múltiples. Des de dragar rius, elevar dics, construir preses i eixamplar canals a aprofitar la mateixa naturalesa, a l’estil de la idea xinesa de les ciutats esponges [per exemple, recrear aiguamolls urbans que absorbeixen l’aigua d’una riuada]. Es poden millorar els sistemes de monitoratge i alerta, l’emissió de la qual ha de fer-se a temps. També és fonamental sensibilitzar els ciutadans sobre el risc i ensenyar-los què cal fer quan sone l’alarma. Això requereix una àmplia educació pública.

La protecció civil davant les emergències ha de prendre’s de debò i ser considerada com un servei bàsic, al mateix nivell que el subministrament d’aigua, l’enllumenat públic o la recollida d’escombraries. Per a fer-ho es necessita la implicació i el suport dels polítics i els ciutadans.

A més de l’alerta als mòbils, quin altre tipus de sistemes de notificació eficaç hi ha en una societat dispersa en el seu consum d’informació i envoltada de fake news?

Necessitem desesperadament canviar la cultura sobre com afrontem les emergències arreu del món, especialment en un període en què els fenòmens meteorològics van intensificant-se. És un canvi cultural i requereix immensos recursos i temps, però és possible. No hauria de ser excessivament difícil fer servir les xarxes socials i els mitjans de comunicació massiva de manera més efectiva per a transmetre missatges. La clau és construir una relació sòlida basada en la confiança mútua. Sense això, qualsevol iniciativa està destinada al fracàs.

Les primeres setmanes després de la DANA han evidenciat falta d’organització i logística: donacions que no arribaven, cotxes amuntegats, col·lapse del transport… Què es pot fer perquè la gestió siga ordenada?

Ha d’haver-hi un sistema adequat, estructurat i provat mitjançant simulacres i pràctica. La planificació d’emergències necessita ser rigorosa i sistemàtica. Tots els problemes esmentats eren perfectament previsibles. Per què no es van preveure, llavors? És hora de prendre’s de debò la preparació de les emergències.