Elefants perduts en temps de canvi

No vaig a parlar de pactes. O sí. Certament en política tot està tan lligat que un dia, per exemple, tens l’ocurrència de parlar de la necessitat de dissoldre les Diputacions per evitar dir el nom de la persona que creus més adequada per presidir la Generalitat i pot acabar resultant que per culpa de les Diputacions s’haja de repetir tot el procés electoral. No serà el cas, ja ho sé. De fet, tampoc pense parlar de les Diputacions. El que pretenc dir és que en política passa com en els cistells de cireres, que n’estires una i enganxada en segueix una altra, i una altra, i una altra.

Conten que un dia, José Rodríguez de la Borbolla, president d’Andalusia entre 1984 i 1990, després d’una esbroncada d’Alfonso Guerra, llavors totpoderós vicesecretari general del PSOE, per unes declaracions que el mandatari autonòmic havia fet, li va dir: “Bueno, Alfonso, pues dime dónde està la raya”. I Guerra li va contestar: “La raya se mueve”. Portem des de 1977 que, certament, les ratlles del que es podia dir i no dir, fer o no fer, les prioritats, les marcaven els polítics. Això és el que, jo diria que definitivament, s’ha acabat amb les eleccions autonòmiques i municipals de diumenge passat. Ara les ratlles les marquen els ciutadans.

Òbviament, els representants de la vella política no ho han entés. No em sembla casual que les tres principals ciutats de l’Estat, Madrid, Barcelona i València hagen sigut l’escenari de la derrota electoral de tres elefants polítics (Esperanza Aguire, Xavier Trías i Rita Barberá), gent caducada després de més de 30 anys encadenant càrrecs, ni que els esmentats perdedors hagen apel•lat a governs frontistes per barrar el pas de gent tan radical, perillosa i subversiva com Manuela Carmena, Ada Colau o Joan Ribó.

Més enllà dels pactes, o no, estem en una segona transició. Segona transició de veritat, no aquella que José María Aznar es va penjar del pit com si fóra una medalla, i que no va ser altra cosa que oficialitzar la presa de les institucions per una màfia que va canviar els vells tirants per camises de ratlles amb coll blanc i les copes de conyac pels “tiritos” de cocaïna.

D’una de les crisis que teníem damunt la taula n’estem eixint, em referisc a la crisi política. Ja tenim damunt del taulell els nous agents que han de canviar les institucions, els que ja les estan canviant, al País Valencià sense anar més lluny. En pocs mesos, estan guanyant condició de normalitat mesures i propostes que fa dos anys semblaven impossibles: les primàries, les limitacions de mandats, les dimissions, la descentralització, la major participació ciutadana, la transparència, la recerca de posar l’economia al servei de la política, el control dels totpoderosos bancs, les rendes bàsiques o garantides, la sostenibilitat, el final de les retallades i l'austericidi, tancar les portes giratòries, una fiscalitat més justa, la rebaixa dels privilegis dels governants... fins i tot el debat i la paraula com a centre de l’activitat política. Tot això ho han portat les forces emergents i, oh casualitat, han guanyat les eleccions, sobretot a les grans ciutats.

I això no s’ha acabat. Aquestes eleccions, com altres vegades ha passat amb les municipals, és només l’aperitiu del que ve. Preparats per a les pròximes generals! Mireu els mapes del canvi. Mireu les marees de Galícia, mireu les estratègies de pacte que estan vestint des de Garzón fins a Equo, mireu com Podemos ha rendibilitzat els seus acords municipals, mireu l’esclat de Compromís, els Més de les Illes, Navarra, Euskadi... Mireu tot això i penseu en les pròximes generals. Si la nova política troba la manera d’aconseguir escons a les províncies tipus Sòria, Lugo, Castelló, Albacete o Jaén, la trompada pot ser de consideració. El PP serà un cadàver i el PSOE haurà d’escollir entre acompanyar-los al cementeri dels elefants o posar-se a roda dels pactes amb els nous partits. No hi haurà tercera opció.

No m’estranya que Villar Mir i multimilionaris similars estiguen preocupats. Aquesta setmana és ben cert que la por ha canviat de bàndol. Quin gust que dóna.