Eliminada la ideologia de les aules, ara cal erradicar-la de la cultura

El conseller Rovira ha assegurat que “vamos a eliminar la ideología de la cultura”. 

El nou titular de Cultura ha repetit la mateixa consigna esgrimida en la presa de possessió de la Conselleria d’Educació. Sembla que la paraula “ideologia” s'ha convertit en el nou dimoni, és a dir, el significant que resumeix el mal de tots els mals (almenys en Educació i Cultura). El senyor Rovira, recordem, és el responsable d'ambdues conselleries i, per tant, el cap de l'organigrama en el qual m'inserisc jo en els llocs més baixos; soc un simple professor de secundària. 

Com podria dialogar amb un superior sobre un concepte tan capital com “ideologia”? Com podríem substraure’ns a les formes que fan veure l‘altre com a adversari? Com propiciar una interlocució fecunda més enllà del debat estèril “ideologia sí/ideologia no”? O del debat basat en consignes com  “ideologia, la teua!”/“el que adoctrines eres tu!”?

Intentem-ho! Un any i escaig després, la promesa d'eliminar la ideologia de les aules valencianes avança per bon camí, pel bon camí de les promeses que sempre són vertaderes, perquè l'antecedent o primera part de l'oració condicional és fals. Per exemple, si corres 100 metres (o la marató de València) en cinc segons, aleshores et donaré un milió d'euros. O per exemple, si em deixeu fer la faena ben feta, eliminaré la ideologia de les aules valencianes. Els antecedents són falsos, però la promesa o la implicació és vertadera.

Esta promesa justificà, per exemple, el decret que redueix el valencià en la docència dels diversos nivells educatius. En este sentit, “ideologia” indicava “imposició” o “obligació”, mentre que el nou decret educatiu imposava no imposar i reivindicava el significant “llibertat”, per exemple, per a contestar els exàmens en castellà, encara que l'assignatura s'impartisca en valencià.

Per tant, pensem si estem caent en la deixadesa, quan usem “llibertat” així, és a dir, com a manca de restriccions, desenfrenament o ganes irrefrenables de fer alguna cosa, com parlar o escriure una llengua. Les ganes es frenen gràcies a l'activitat del còrtex prefrontal que contextualitza quines accions es poden dur a terme i en quins moments. No frenar en el segle XXI és roí: ja hem assimilat la crítica dels mestres Nietzsche i Freud a la repressió dominant en la cultura europea fins al segle XX i ara caldria recuperar l'anàlisi aristotèlica del vici del desenfrenament (ἀκολασία).

L'altre mestre de la sospita, Marx, ensenyava que “ciència” s'oposava a “ideologia”. El marxisme pretenia construir una ciència unificada sobre la base empírica proporcionada per la història, la sociologia, la teoria econòmica o l’epistemologia. Tot allò que mancava de base empírica era “ideologia”. Hui en dia, el mèrit indiscutible de la ment pensant que hi ha darrere dels “argumentaris” dels partits conservadors és haver invertit la relació conceptual marxista entre “ciència” i “ideologia” i acusar, paradoxalment, els epígons de Marx de predicar “ideologia” i, en canvi, atorgar a la dreta la santa missió d’eliminar la “ideologia”.

Però, pensem junts, consellers i professors, si associar el significant “llibertat” a la dreta i “ideologia” a l'esquerra és bo, perquè estem efectuant una inversió (Umwertung) perillosa de cara a les noves generacions d'estudiants. L'associació és segurament molt beneficiosa per al Partit Popular per tal de guanyar eleccions i de vèncer una batalla cultural cada vegada més esloganitzada, però no per a adolescents que han d'aprendre a regular les ganes i els impulsos del sistema límbic amb l'exercici del còrtex prefrontal.

Abans de prometre “eliminar la ideología en el ámbito cultural”, senyor Rovira, cal utilitzar el còrtex. “La cultura tiene que ser de todos y para todos”, diu. Segurament jo, un simple professor de secundària, no forme part d’eixe “todos” que vosté pronuncia alegrement. Segurament voldrà dir “todos” per a desautoritzar a qui no combregue amb el seu significant de “llibertat”. Qui no accepte que el castellanoparlant tinga llibertat de parlar i respondre exàmens com li done la gana no formarà part d'eixe “todos” i serà hostatge d'una ideologia demoniaca.

Si de veritat creu que “la cultura es un bien común”, faça comunitat i no utilitze “ideologia” per a assenyalar a aquells que no pensen com vosté. El nou repte del segle XXI és eixe: pensar junts.

(Ingenuïtat. El senyor conseller no llegirà açò)