Els boscos de la ficció

Quan estava a punt d’enviar aquest article, vaig escoltar en la ràdio la notícia de la mort de Fidel Castro. Es tracta, per descomptat, d’un fet d’un abast simbòlic i polític molt important, però en absolut sorprenent, atesa l’edat venerable del comandant. En canvi, el traspàs de Rita Barberà sí que ens va deixar astorats, com també el de Leonard Cohen, uns dies abans. És curiós com s’escriu el guió de la història. Sobretot perquè a primeries de novembre vam ser conscients que ens esperava un gir argumental tan imprevist com la victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica.

He fet servir l’adjectiu imprevist, conscient de confondre’l amb imprevisible. El triomf del multimilionari es podia intuir des de feia temps, i la «reacció» que implica –i en la qual s’inscriu– té un abast global que no resulta nou, ni de bon tros. De fet, la ficció ens ho havia advertit sobradament: hi ha certs valors particularment febles, en particular quan la por i l’orgull passen a dominar el discurs. Pensem en els còmics escrits per Alan Moore (com ara Watchmen o V for Vendetta) o en la subtrama del Mur de Joc de Trons. No és gens estrany que molts analistes –i alguns polítics– facen servir aquesta sèrie televisiva per a explicar què ens està passant. De la mateixa manera que en el món de ficció creat per George R. R. Martin l’autèntica amenaça es troba enllà del Mur (els famosos caminants blancs), per molt que els interessos particulars d’uns i altres la negligisquen, en el nostre món els problemes més greus (com ara el canvi climàtic) queden soterrats pels egoismes particulars i col·lectius que no permeten veure a llarg termini.

Els boscos de la ficció –per dir-ho a la manera d’Umberto Eco– no són mai un amagatall contra la realitat; en tot cas, són un recer contra la seua violència, que ens dóna la tranquil·litat i la distància necessàries per a mirar-la amb ulls crítics i conscients, per a reconciliar-nos o revoltar-nos quan calga. Per això és tan important defensar totes les esferes de l’art –també aquell que no es basa en la ficció, per cert. Perquè l’art posa al descobert la manipulació del llenguatge i la feblesa de les convencions, però també les grans possibilitats expressives, imaginatives, que tenim les persones. Expressar el món –escriure’l, pintar-lo, compondre’l– és imaginar-lo i, per tant, obrir la porta a un canvi real.