Els desperfectes i el 'principium individuationis'

Irene Pujadas i Fidel Tomàs han publicat sengles reculls de contes: Els desperfectes (L’Altra editorial, 2021) i El mar y otros inconvenientes (Arena libros, 2024). Escriuen amb ritmes narratius distints, però amb motius semblants: l'irreparable per a ella, l'irrecuperable per a ell. 

En l'era de l'obsolescència programada, dos contes paral·lels d’aquests autors, Els desperfectes i Principium individuationis, trenquen qualsevol programació i ens llancen a les escombreries sense ni tan sols la possibilitat d'iniciar la nostra vida útil. Els dos contes dinamiten els ponts anímics dels manuals d'autoajuda o d’interacció social. Més ajuden les històries! “Tots coneixem el poder curatiu d'una bona història de fracassos”, conclou Pujadas. En l'era de la preocupació per la salut mental, ens indica on és la boca del pou. Sense brocal ni teràpia, la caiguda lliure. 

“Gozaremos de cada uno de nuestros fracasos, nos veremos como somos… y nos oiremos decir al unísono: «ya no le temo al mar»”. Així finalitza el primer relat del recull de Tomàs,  amb la paraula amb què aquàticament el bateja. Després vindran els inconvenients.

En canvi, el text de Pujadas que dóna títol a la seua compilació ens submergeix d'una altra manera: ens afona davall de les pàgines del llibre. Una nyespla mai obsoleta, els obsolets som els lectors. Pot ser per això que encara llegim: per a celebrar l'afonament. Encara passen poques coses! I, mentre llegim, almenys no fem i no participem del desperfecte universal. Així obeïm al raonament final del text de Pujadas sense esperar a un altre colp. Ja n'hi ha prou:  “En aquella època jo ja havia adquirit un coneixement profund de mi mateixa, però no volia decebre la meva amiga. Aquest va ser el meu error: no voler decebre la meva amiga. El pròxim cop ja l’esmenaré”. Esmenem ja, sense complaença als amics. Tenim mitjans per a defendre'ns d'allò que ens aterreix: podem permetre'ns mirar cap a un altre lloc o refugiar l'esguard davall de les tapes del llibre. 

Pujadas perfila amb precisió la  nostra impotència davant del procés cap a la desperfecció. Relata còmicament que la reacció majoritària davant de la caiguda d’un nadó és espectacle. Som espectadors, mirons. No fem res més que observar i contar-ho després, com el veí que mira una baralla de progenitors “per l’espiera i el molt covard no hi fa res”. Això explica per què mirem, jo afegiria també que aclareix per què llegim o per què veiem les notícies, per exemple, de Gaza.  

Principium individuationis, el conte paral·lel de Fidel Tomàs, ens extenua com el part que enceta el relat. Una solsida al nivell de les masses circumdants dels nadons triturats per Pujadas. Som perquè ens reconeixen, però els protocols dels hospitals i, jo apuntaria, les anàlisis genètiques, ens salven modernament de dependre únicament d’allò que projecten sobre nosaltres els que ens han criat. Els criadors ja no tenen el monopoli del reconeixement legítim o de la individuació. 

L'anamnesi o teoria del reconeixement completa així el sentit del lema del Banquet platònic amb qué s’obri el conte: ens importa la descendència, perquè del desig d'immortalitat procedeix l'amor que anima els éssers animats. Tenim cura i reconeixem perquè volem ser immortals a través dels reconeguts. Si fallem en la generació o en la cura de la progènie, si se’ns cau un xiquet a terra, l’esquincem o no l’identifiquem bé, estarem abocats al pou, a l’anorreament i la futura inacció. A la lectura. I ho celebrarem gaudint amb l'únic compromís de sostindre el llibre fort entre les mans, i sense el regalim de babes d'una becada d'estiu.

Si l'esmicolament de Pujadas és físic, el de Tomàs és metafísic: un tàndem perfecte. Recomanable, com a mínim, per a no seguir fent en període de vacances, per a detindre’s a llegir i esbocinar la pròpia existència, que no és tan pròpia, sinó el fruit del desig d'immortalitat d'uns altres que ens reconegueren o individuaren. Sense eixe desig, no seríem res. Ni hauríem existit ni hauríem començat la nostra vida útil. Ni família ni propietat privada: “los dos pilares sobre los que se alza nuestro Coloso de Rodas”, resumeix Tomàs.

Ara bé, l'inesperat trenca la teoria del reconeixement. Tomàs inaugura el primer relat del seu recull aquàtic amb un lema d'Heràclit: si no esperes l'inesperat, no el reconeixeràs quan arribarà. Reconeixem allò que esperem: família i propietat privada. En l'instant de la caiguda desapareix allò que s'espera. L'estretor d'aquestes reflexions s’amplifica amb l’eixuta claredat de les frases ajustades de Pujadas.