Sempre havíem cregut que els temps turbulents eren propicis per a l'art i el pensament, bé siga perquè en tals moments l'estructura de la vida humana trontolla i correm a apuntalar-la, bé perquè la donem per perduda i ens lliurem a compondre responsos inspirats. En el primer cas, la cultura es revela com una eina de supervivència, i en el segon posa de manifest el seu caràcter consolador. Però, seguint aquesta llei, no hauríem d'estar ara mateix vivint una de les èpoques més glorioses de les arts plàstiques, el cinema, la música o la literatura? Per què, en canvi, aquesta inanitat, aquesta falta de substància? A veure si estem equivocats i, en lloc de l'apocalipsi, el que s'acosta és la plenitud arcàdica. Alguna cosa ens ha fregit les gònades creatives, i tot indica que forma part de les singularitats que van arribar amb la Segona Guerra Mundial, que van afectar l'ordre econòmic, el sociopolític i, amb ells, l'artístic. Fins llavors havíem qüestionat metòdicament i a consciència l'art acadèmic, l'havíem esbudellat amb coneixement de causa, i el que vam començar a fer a partir d'aquell moment va ser ficar-ho tot, tradició i modernitat, classicisme i avantguardisme, en una formigonera. Per a ser això que s’anomena creador en uns temps tan divertits només calia saber on estava la palanca, no calia res més. Als estudiants de Belles Arts els van induir a fer art conceptual sense ensenyar-los abans a fer la o amb un cul de got, i així seguim. Entre moltes altres genialitats, hem estacat merda dins d'una llauna, hem exhibit un plàtan enganxat a la paret, hem submergit un Crist en pixum i un tauró en formol, i ens hem tret un pergamí del parrús davant del públic. [Respectivament, Merda d’artista (Piero Manzoni 1961), Comediante (Maurizio Cattelan, 2019), Cristo del Pis (Andrés Serrano 1987), The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living (Damien Hirst 1991), i Interior Scroll (Carolee Schneemann 1975)]. La vocació escatològica ha quedat clara. Continuem, o podem passar a una altra cosa?
De la postmodernitat, com a moviment estètic, s'ha dit, entre altres coses, que va sorgir per a revertir el divorci que s'havia produït entre el gran públic i l'art d'avantguarda, que era complex, experimental, críptic i, per totes aquestes raons, elitista. Els tripijocs de l'inframon especulatiu, marxants, crítics, galeristes i cases de subhastes no tenien res a veure. L'art postmodern va dur a terme aquesta suposada maniobra de rescat mitjançant la renúncia a tota aspiració transcendent, amb el convenciment que és impossible l'accés als fets reals, a partir d'un relativisme a ultrança, del rebuig a qualsevol autoritat intel·lectual i amb l'ús sistemàtic de la intertextualitat, és a dir, l'apropiació i el pastitx, tot executat amb una festiva irreverència. L'objectiu declarat era reparar el desfasament entre la societat i el món artístic, però del que es tractava —o almenys en això va derivar— era de canviar la percepció general de l'art, llevar-li la seua aura il·luminadora i convertir-lo en una cosa banal. A poc a poc, totes les manifestacions artístiques es van tornar insípides i inoperants més enllà d'un efímer efecte pirotècnic. Capacitat qüestionadora, zero. Així és com l'art va deixar de ser l'ariet de la modernitat i aquesta va quedar triomfalment sepultada sota tones de ximpleria. Les masses van ser atretes amb una ingent quantitat de quincalla relluent per a ampliar el mercat i, de pas, aparentant tot el contrari, desactivar l’habilitat transgressora de l'ordre burgés que l'artista modern havia desenvolupat amb un cert èxit, anul·lar el poder transformador de les idees i convertir en fum els desitjos d'emancipació que eren el motor de l'esperit modern.
Paral·lelament, hem assistit a la glorificació més o menys dissimulada de la ignorància, que és un dels trucs més bruts de l'establishment, i hem vist com la cultura s'ha vist sotmesa a la més grollera llei del comerç: «Qui paga, mana». I cal veure quines coses mana, perquè, com sempre s'ha dit, i és veritat, la ignorància, l'auge de la qual va parell al de la venalitat, és molt atrevida. Just quan més evident és el caràcter holístic de la humanitat —fet que s'expressa amb tota claredat a través de la globalització, els moviments geopolítics concatenats, la intensificació de la migració o l'amenaça del col·lapse ecològic—, més augmenta el narcisisme, el replegament de cadascú dins de la seua corfa i la seua incapacitat per a veure de quin material està fet el farciment. I més frívol, buit i inofensiu és qualsevol discurs artístic, literari o filosòfic. L'honest i generós transvasament de coneixement, amb les seues discrepàncies i debats, que era l’essència de la vida intel·lectual, ha transmutat en mercadeig. Ara el coneixement, tot ell, es ven, no se sotmet a discussió ni es comparteix. I hi ha un negoci pròsper basat en la immatriculació d'idees i el seu comerç, en el seu furt i contrabandeig. No sols d'idees; també d'intangibles insospitats. Vet ací, per exemple, el saqueig dels repositoris enciclopèdics per part dels amos de la intel·ligència artificial generativa, o els intents de la indústria de l'entreteniment d’esdevindre propietaris in aeternum de la veu, els gestos i expressions dels actors.
Llevat d’algunes excepcions, iniciatives que s’intenta proscriure de totes totes —etiquetant-les de pirateria, per exemple—, fa temps que deixà de guiar-nos la pulsió altruista. El treball creatiu ha incrementat la seua presència, però ha perdut tota la seua rellevància perquè el seu paper social ha canviat de signe. «Res humà no m'és alié» és una socorreguda frase de Terenci —d'un dels seus personatges— que val tant per a dir que ens sentim concernits per tot el que els passa als nostres semblants, com per a reivindicar el nostre dret a ficar el nas en els seus assumptes. És un pensament definitivament arcaic, perquè el primer sentiment ja no l’experimentem, i entremetre’ns en afers que no siguen els propis ja no ens està permés en nom, precisament, del respecte que suposadament li devem al proïsme, en nom d'un respecte mal entés. Han aconseguit que ens sentim estranys a allò que és humà, que equival a sentir-nos estranys a nosaltres mateixos. Per això un, amb la perspectiva que li concedeix una certa longevitat, té de vegades la sensació d'haver estat en contacte amb les últimes generacions d'artistes, literats o cineastes que es van prendre l'ésser humà seriosament, i de viure suspés en una insuportable impostura generalitzada a la qual no li veu el final. Bé, sí, li’l veu, i no és gens prometedor.
0