Està el personal perplex darrerament davant del rumb tan estrany que ha pres un grup de pensadors, escriptors, artistes i tot de gent de professió incerta que va adquirir gran rellevància durant els anys de la Transició. La nòmina és àmplia i va en augment. La integren personalitats tan notòries com Vargas Llosa (que diu que es retira), Fernando Savater (l’estrella del moment), Félix de Azúa o Albert Boadella entre altres —homes, la immensa majoria—, junt amb algun que se salva pels pèls gràcies al trellat de la seua senyora i molts que ja han passat per algun tràmit d'iniciació —manifest, declaració o article—, o que van desorientats fent funambulisme entre dues aigües. Tots, amb els seus respectius matisos, estaven fa de dos a cinc dècades arrere en l'òrbita progressista, eren percebuts com a mosques colloneres dels poders fàctics i formaven part del grup de sapadors que anava ancorant les llibertats democràtiques en el solar de l'Espanya postfranquista. Però vet ací que de sobte la seua ploma o les seues obres comencen a patinar com pallassos sobre una pell de plàtan, i ells comencen a arrimar-se a aquells poders dels quals havien abominat i a enredar-se en operacions polítiques desllavassades, reaccionàries o obertament feixistoides. Ens vam prendre amb humor l'anterior onada de conversos, la de Jiménez Losantos, César Vidal, Pío Moa i companyia, però aquesta d’ara desconcerta. El títol de la pel·lícula podria ser una cosa així com «suïcidi ritual en el geriàtric». O en el manicomi, perquè ja dic que el que impera és el desconcert.
L'explicació més estesa reformula aquell adagi tan gastat, segons el qual qui no és revolucionari (o si més no rebel, liberal o d'esquerres) als vint, és perquè no té cor, i qui no és conservador als quaranta, és perquè no té cervell. No cal esforçar-se molt per a rebatre aquest principi conservador, ni tampoc val la pena. Hi ha exemples a palades que el contradiuen. Que cada un faça la seua llista, té per a triar entre un elenc d'allò més heterogeni, des de Bertrand Russell als Rolling Stones, des de Joan Fuster a Marco Bellochio o, si es prefereix, Groucho Marx. No sols tots desmenteixen la tramposa afirmació, sinó també les explicacions de base biològica, les que al·ludeixen a la progressiva disminució de la plasticitat del cervell dels ancians, la seua falta de reactivitat emocional, el rebuig a la confrontació o la resignació de la gent provecta davant de la mort. Res d’això no explica cap canvi ideològic. N’hi ha prou de donar una ullada al que escriuen els protagonistes d'aquest últim viratge reaccionari, molts d'ells també ja amb un peu a la fossa, i veure amb quina energia ho fan, per a adonar-se que aquests arguments fan aigües.
En un article recent, Jordi Gracia ha intentat refutar aquestes i altres teories, i ho fa en el títol mateix del seu text: No es la edad, es el poder (El País, 3/12/23). Segons ell, el que ha fet que aquests personatges prenguen aquest camí és la irrellevància a què els ha anat portant el canvi generacional i el qüestionament de la Transició, de la qual ells eren punta de llança i estendard. Sens dubte és així, però qui formula el diagnòstic d'una manera més precisa és un lector del diari (Lunar Society, es fa dir) quan, en la secció de comentaris, suggereix que potser ningú d'aquests s'ha mogut tant del lloc com sembla, que tots, en diferents períodes i de vegades des de fronts distints, han sigut els intel·lectuals orgànics que donaven forma al pensament hegemònic d'aquella Espanya postfranquista tal com estava sent dissenyada per l'estructura econòmica del moment, és a dir, que no molestaven als poders fàctics tant com podia paréixer. Un paper en què ara estan sent reemplaçats per uns —i en aquest cas sí que caldria incloure «unes»— que, d'acord amb les noves circumstàncies, estan fent el mateix i estan condemnats a patir també una evolució (o involució) semblant, sense que —afig jo— res no garantisca que el judici futur, quan arribe, siga més clement amb ells que amb aquells a qui reemplacen.
El ben cert és que amb els anys els esfínters de l'esperit tendeixen a relaxar-se de la mateixa manera que els del cos, i encara que això no implica necessàriament altres transformacions, sí que fa que les nostres inhibicions i cauteles tendisquen a esvair-se. Ningú no esdevé un cabró ni un àngel pel sol fet d'envellir, ni tampoc un soca o un geni, excepte aquell que ja ho era. Si Savater i altres semblen ara uns elitistes desdenyosos, potser és perquè ja ho eren en la seua època. En aquell temps, a banda que l'entorn els servia de camuflatge, disposaven d'unes brides internes, uns imperatius racionals o morals que els permetien dominar certes pulsions i aparençar una altra cosa, i potser ara ja no poden o no volen fer-ho. Gairebé segur que si rellegim al Savater de llavors sota el prisma de la seua actual personalitat, hi trobarem rastres en tot el que va escriure i va dir quan res ens feia sospitar que acabaria sent com és.
Done fe d'aqueixa experiència reveladora. En rellegir la seua novel·la Caronte aguarda, una espècie de thriller erudit que l'editorial Càtedra li va publicar el 1981, un es troba amb aquestes paraules pronunciades per un tal Aquiles Popescu, apàtrida i feixista inusualment eloqüent: «No hi ha llibertat més que en la cúspide i per això els que volem ser lliures lluitem per pujar… […] Perquè la nostra força puga aconseguir el seu màxim, cal convertir la nostra subjectivitat en objectivitat vigent per als altres, és a dir, legislar, dominar…». Ho deia un personatge fictici, un malvat improbable d'aquells temps, però ho va escriure Savater. Potser era això el que han estat fent ell i molts de la seua generació durant anys i és el que es resisteixen a perdre, el poder de convertir la seua subjectivitat en objectivitat comunament acceptada, mentre els González i companyia legislaven per a apuntalar aquesta cosmovisió i viceversa. Difícil no sospitar que és contra la desaparició d'aquell món que els era tan propici, i la seua substitució per un altre segurament igual de trucat —ningú millor que ells per a detectar si ho està—, però on ja no pinten res, contra el que es debaten en el fang.
Està el personal perplex darrerament davant del rumb tan estrany que ha pres un grup de pensadors, escriptors, artistes i tot de gent de professió incerta que va adquirir gran rellevància durant els anys de la Transició. La nòmina és àmplia i va en augment. La integren personalitats tan notòries com Vargas Llosa (que diu que es retira), Fernando Savater (l’estrella del moment), Félix de Azúa o Albert Boadella entre altres —homes, la immensa majoria—, junt amb algun que se salva pels pèls gràcies al trellat de la seua senyora i molts que ja han passat per algun tràmit d'iniciació —manifest, declaració o article—, o que van desorientats fent funambulisme entre dues aigües. Tots, amb els seus respectius matisos, estaven fa de dos a cinc dècades arrere en l'òrbita progressista, eren percebuts com a mosques colloneres dels poders fàctics i formaven part del grup de sapadors que anava ancorant les llibertats democràtiques en el solar de l'Espanya postfranquista. Però vet ací que de sobte la seua ploma o les seues obres comencen a patinar com pallassos sobre una pell de plàtan, i ells comencen a arrimar-se a aquells poders dels quals havien abominat i a enredar-se en operacions polítiques desllavassades, reaccionàries o obertament feixistoides. Ens vam prendre amb humor l'anterior onada de conversos, la de Jiménez Losantos, César Vidal, Pío Moa i companyia, però aquesta d’ara desconcerta. El títol de la pel·lícula podria ser una cosa així com «suïcidi ritual en el geriàtric». O en el manicomi, perquè ja dic que el que impera és el desconcert.
L'explicació més estesa reformula aquell adagi tan gastat, segons el qual qui no és revolucionari (o si més no rebel, liberal o d'esquerres) als vint, és perquè no té cor, i qui no és conservador als quaranta, és perquè no té cervell. No cal esforçar-se molt per a rebatre aquest principi conservador, ni tampoc val la pena. Hi ha exemples a palades que el contradiuen. Que cada un faça la seua llista, té per a triar entre un elenc d'allò més heterogeni, des de Bertrand Russell als Rolling Stones, des de Joan Fuster a Marco Bellochio o, si es prefereix, Groucho Marx. No sols tots desmenteixen la tramposa afirmació, sinó també les explicacions de base biològica, les que al·ludeixen a la progressiva disminució de la plasticitat del cervell dels ancians, la seua falta de reactivitat emocional, el rebuig a la confrontació o la resignació de la gent provecta davant de la mort. Res d’això no explica cap canvi ideològic. N’hi ha prou de donar una ullada al que escriuen els protagonistes d'aquest últim viratge reaccionari, molts d'ells també ja amb un peu a la fossa, i veure amb quina energia ho fan, per a adonar-se que aquests arguments fan aigües.