Encara prefereix les estilogràfiques als bolígrafs, les màquines d'escriure manuals a les elèctriques, els rellotges mecànics als de quars, els encenedors de benzina als de gas, els periòdics de paper als digitals, els llibres en rústica als electrònics, i del telèfon fix li agrada el fet que, encara que se'n vaja la llum, continua funcionant. Li agrada allò que no depén del fluid elèctric, allò que no necessita piles, allò que es pot recarregar amb el que hi ha a mà i no requereix subministraments incerts o recanvis fets a mida. Prefereix qualsevol bona eina manual al més modern dels dispositius, i encara que no té més remei que utilitzar-los, ho fa amb una secreta aprensió. Li agraden les navalles suïsses; sempre en portava una en la butxaca per si calia tallar algun cordell, i també portava el cordell per si calia lligar alguna cosa. Li agrada el que funciona mitjançant unes lleis físiques elementals i intuïtives, tot el que és autònom, el que s'enduria u a una illa deserta i continuaria funcionant. Ve d'un món que es bastava a si mateix, que produïa el que era necessari per a la subsistència dels que hi vivien, en què regia la màxima autosuficiència personal i una solidaritat bàsica, de socors mutu.
Recorda la sensació de llibertat que sentia quan eixia del treball. Aquest quedava enrere i el temps li pertanyia. Ara està permanentment connectat als altres —els altres a ell, més aviat— i s'ha guanyat fama d'esquerp perquè no respon automàticament a les seues interpel·lacions constants. No entén per què tots donen per suposada la disponibilitat dels altres en tot moment. No entén per què s'ha anat perdent el respecte per la vida privada, tant la pròpia com la dels nostres semblants, i per què ja no sospesem el que diem abans de dir-ho. Suposa que és perquè pensem que, si cometem una estupidesa, podem reparar-la amb la mateixa immediatesa amb què l'hem comés, fet que suposa reconéixer implícitament que el que diem no té la menor substància. Ni vigència ni importància, per això hi ha tants que es passen el dia parlotejant sense parar, en una permanent fugida cap endavant. Li agradava la companyia, però mai va témer a la soledat, que donava lloc a una plaent intimitat, no a la malenconia. Sempre va preferir l'amabilitat continguda a l'excessiva sol·licitud, un gest còmplice a cent consells formularis, un gram de veritat a mil mentides piadoses, un colpet discret en el muscle a quaranta abraçades protocol·làries, un somriure a una riallada. No tenia sentit gregari; encara que anara en companyia, sempre anava a la seua. Preferia observar a ser observat, callar si creia que no era amo de les seues paraules, anar-se'n a ser-hi per ser-hi. Avorria la xarrameca i estimava la música quan era la forma perfecta que adoptava de vegades el silenci, no el banal soroll de fons en què s'ha convertit.
Un món com el d'ara en què ningú, ni tan sols els que el construeixen i modifiquen afanyadament, sap com va res, li pareix inhumà i perillós, i enyora sense reserves aquell altre món analògic, ja desaparegut, que tots entenien com funcionava perquè mostrava obertament el seu mecanisme, tot hi estava visiblement relacionat, tot funcionava de manera semblant, una cosa ajudava a entendre una altra, una et portava a l'altra, el coneixement perdurava i s'amalgamava amb l'experiència, el que s'aprenia un dia continuava sent vàlid l'endemà, i la vida era raonablement predicible. No entén com han acabat per anomenar era del coneixement a una que ens fa cada vegada més estúpids. Cada vegada més ignorants són desautoritzats, burlats i humiliats mentre busquen els botons adients en una varietat de màquines expenedores, caixers automàtics, parquímetres o excusats de pagament, o es veuen abocats a la pantalla de l'ordinador o del mòbil per a tractar de resoldre problemes que no resolen res que no estiguera resolt ja d'una altra manera. Ignorants que per a saber si han de cagar o donar corda al rellotge, per on han d’enfilar, quin dia és avui, quant fa dos i dos, d'on bufa el vent o si el cor els batega com cal, ho han de consultar en una polsereta connectada a un satèl·lit. Ignorants que miren fascinats com les persianes pugen soles, les llums s'encenen automàticament o un robot aspira el sòl pel seu compte. Ignorants que parlen a un conjunt cada vegada més nombrós d'artefactes electrònics convençuts d'estar dirigint-se a uns éssers que, suposadament, estan tan vius com creuen estar ells.
De vegades pensa que els grans mals que atribolen el món se solucionarien amb una cosa tan aparentment senzilla com erradicar les piles, però sap que això no succeirà, que el món ja no sap viure sense elles, i que el dia que fallen tot se n'anirà a pastar fang. Fins ara les bicicletes es deslliuraven de la maledicció, però amb l'electrificació de tot el que es mou, també això s'ha fotut. Veient el que hi ha, i intuint el que arribarà, només una cosa agraeix, i és la pèrdua de qualsevol interés per aquest futur permanentment connectat. No hauria canviat les carícies o les paraules amables d'una cuidadora —en femení, perquè cada u és com és— pel tractament més costós i sofisticat, però des que li va agafar allò li fan el seguiment per teleconferència i han posat al seu servei un robot que té un inquietant aspecte humà, li parla amb una veu monòtona, falsament amable, i va i ve per tota la casa amb els seus leds de colors i tot de bip-bips, sortejant l'aspiradora automàtica i fent cruixir un munt de relés. El vigila amb un zel implacable, li pren puntualment la tensió i li recorda quan i quines pastilles ha de prendre. Només pareix abaixar la guàrdia quan es connecta a la paret per a recarregar les piles. Està calibrant si aleshores dorm o es fa el longuis, perquè potser és el moment adequat per a abalançar-se sobre ell i clavar-li la navalleta suïssa entre les seues costelles cibernètiques.
0