Malestars

No ens trobem bé. Açò no pretén ser una exageració, ni una efusiva crida d’atenció. Simplement tenim malestars. I els tenim perquè la nostra vida no és del tot digna; no és del tot com ens agradaria; no és del tot com ens l’havien fet imaginar.

Vam créixer en un sistema educatiu modèlic d’una democràcia modèlica d’un país modèlic, en el que se’ns va dir que ens esforçàrem, que estudiàrem, perquè hi havia futur; un futur amb una feina, un cotxe, una casa i una vida; un futur, en definitiva, igual o millor que el de les nostres famílies.

Així vam créixer. No tot el món vam arribar fins al final de l’itinerari. Molta gent vam quedar pel camí, perquè no podíem esforçar-nos com en l’escola volien, perquè una oferta de feina fàcil, ràpida i mitjanament pagada apareixia com a via d’escap del sistema educatiu, o simplement perquè aquell futur promés no ens interessava en absolut. I traçàrem camins difícils, amb mil obstacles, no sempre satisfactoris...

Continuàrem estudiant, formant-nos, i aquell futur no arribava. El que sí que arribava era la realitat: una crisi duríssima, uns treballs de merda, unes condicions inacceptables, i una vida de sobreviure, d’anar ‘dia a dia’.

No ens trobem bé perquè, a pesar de tot el que ens hem esforçat, aprés i viscut, la meitat de nosaltres no treballem en allò per al que hem estudiat, i perquè vivim una vida temporal amb un contracte temporal, amb dates de caducitat. No ens trobem bé perquè no podem iniciar un projecte de vida fora de la casa familiar, o pitjor encara, si el trobem i aconseguim viure fora de la llar d’origen, potser ens toque tornar quan ens quedem sense feina, amb el xoc que suposa tornar, com a gest de fracàs del teu projecte vital.

No ens trobem bé perquè no podem sostindre les nostres vides: quasi no podem pagar una casa, comprar-nos la roba, viatjar, mantindre’ns... no ens trobem bé perquè, tot i tenint una feina, som pobres, la gent més pobre de tota la societat. Quasi la meitat de nosaltres està en risc de pobresa, i això, senyores i senyors, és molt dur.

I per tot això no ens trobem bé. Vivim en un món que no hem triat, que ens agredeix, i no sabem com defensar-nos, ni com canviar-ho, i tenim malestars. Malestars que són les ansietats, depressions i malalties mentals que no paren d’augmentar en adolescents i joves. Malestars que són les addiccions al alcohol, drogues i ludopaties, que apareixen com a fàcil refugi d’un món estrany, ràpid i que no ofereix seguretat i futur. Malestars que són els suïcidis, una de les principals causes de mort entre adolescents i joves.

Aquesta no és una reflexió simplement per dir com de mal està la joventut, i per dir que cal fer alguna cosa. Aquesta és una reflexió perquè ens adonem de les conseqüències que està tenint sobre tota una generació el sistema econòmic i social que estem sostenint entre totes i tots; un sistema que genera precarietat, indefensió i pobresa, i que conseqüentment, està generant una cultura del malestar en una generació que no veu ni viu mirant cap al futur. Perquè aquest sistema no té futur; ni per a la joventut, ni per a cap persona.

No ens trobem bé. Açò no pretén ser una exageració, ni una efusiva crida d’atenció. Simplement tenim malestars. I els tenim perquè la nostra vida no és del tot digna; no és del tot com ens agradaria; no és del tot com ens l’havien fet imaginar.

Vam créixer en un sistema educatiu modèlic d’una democràcia modèlica d’un país modèlic, en el que se’ns va dir que ens esforçàrem, que estudiàrem, perquè hi havia futur; un futur amb una feina, un cotxe, una casa i una vida; un futur, en definitiva, igual o millor que el de les nostres famílies.