Fabra, l’ànec coix

Als Estats Units es refereixen a un «ànec coix» (lame duck) per a denominar aquells polítics que es troben al final del seu mandat sense cap possibilitat de ser triats, bé perquè han esgotat el límit legal o perquè les enquestes no els dibuixen un futur molt afalagador.

Els «ànecs coixos» es veuen en una situació política molt particular. Per una banda, pateixen l’aïllament de la resta d’actors polítics que no es mostren massa disposats a col·laborar amb qui té els dies de la seua vida política comptats. Per contra, també disposen d'un marge de maniobra més gran, ja que la seguretat de la fi de la seua carrera els permet assumir decisions que poden ser impopulars en el seu entorn, però igualment necessàries.

El lector ja deu haver endevinat, i no només pel títol d’este article, que Fabra encaixa prou bé en la descripció d’un «ànec coix» a l’estil americà. Les enquestes el situen amb un peu i mig fora de la Generalitat, i ni tan sols des del seu partit s’atreveixen a confirmar-lo com a candidat a revalidar en el càrrec. Però lluny d’haver aprofitat la seua situació de llibertat per a netejar el seu partit de corrupció i plantar-se davant Madrid, afronta l’aïllament que provoca la seua feblesa política des de la resignació i el sucursalisme accentuat fins a extrems humiliants.

La necessària lluita contra la corrupció i la reivindicació política davant el govern central es queda en mera retòrica buida, repetida davant un auditori de ciutadans que, des de la més profunda indiferència, badalla esperant que arribe la fi de legislatura.

Així vivim este nou dia nacional. Aniversari, diuen, del naixement del nostre país. Des de l’avorriment i la indiferència ciutadana, amb un president que ja ha sigut amortitzat pel seu propi partit. I mentre Fabra, l’ànec coix que regna una nau a la deriva, com és la Generalitat, espera sense èxit una reunió amb el ministre d’hisenda; el poble valencià espera, sense descans, que de les urnes i d'unes Corts renovades emanen nous lideratges, noves idees i nous horitzons col·lectius. O com a mínim, un president o presidenta, i no un ànec coix. ¿És massa esperar?

Este article ha segut publicat originalment per la Fundació NexeFundació Nexe