Els llibres que serem

Entre abril i maig el món del llibre viu unes setmanes d’allò més intenses. La fira de València dóna el tret d’eixida i la de Madrid allarga l’esdeveniment fins a les portes de l’estiu, mentre que Sant Jordi, al mig de la primavera, representa el moment de màxima efervescència, en especial a Barcelona. Les editorials ens afanyem a presentar les novetats i proliferen els actes literaris, en el marc d’aquestes fites, però també en altres espais i contextos. La premsa s’interessa més que mai pel món del llibre, de manera que ací i allà editors, escriptors, il·lustradors, traductors, llibreters, etc., expressen la seua opinió sobre el tema. Jo mateix, sense anar més lluny.

Entre els diferents aspectes que solen tractar-se hi ha la idea que es publiquen més llibres del que caldria. En general, això ho diu tothom, excepte els editors. Que publiquem molt és innegable; si publiquem massa, això no ho sé. Un fet cert, i sovint frustrant, és que no publiquem tots els originals que ens arriben, ni de bon tros. Amb això vull dir que bona part de l’energia creativa que existeix no es pot canalitzar per falta de possibilitats: en algunes ocasions l’original no s’adequa a les nostres línies de treball o no té les característiques qualitatives que desitgem, però moltes altres vegades l’hem de rebutjar perquè, senzillament, no podem assumir més projectes. Només aquesta constatació ja ens hauria de fer reflexionar sobre aquest hipotètic excés. Això em recorda una afirmació de Pedro Salinas en un volum d’assaigs que sempre estic rellegint, La responsabilidad del escritor y otros ensayos: «La obra valiosa significa que en el mundo hay algo más, un nuevo organismo, poema o catedral; es un aumento de haber». Es difícil discernir quina és «la obra valiosa» de què parla Salinas, però és inqüestionable que l’editor contribueix, si és honest, a aquest «aumento de haber».

Podríem plantejar la qüestió des d’un altre punt de vista. Les persones que som lectors habituals i, per tant, compradors freqüents de llibres, comprem massa llibres? Si sumem els volums que tinc a casa i els que hi ha en altres domicilis familiars que formen una sola biblioteca, estic segur que ja tinc més llibres dels que mai podré llegir. Gosaria dir que n’hi ha tants que ni tan sols me’ls acabaria si consagrara la meua jornada laboral a la seua lectura. Potser exagere. En qualsevol cas, estic servit per a molt de temps. I, tanmateix, durant aquestes setmanes compraré llibres nous, novetats o títols de fons que em recomanaran els llibreters en qui confie. Per què ho faig? Per què ho fem? Per què pequem –si es pot dir així– per excés?

Un dia, conversant amb Josep Manuel Fenollosa, un dels meus companys a Bromera, em va plantejar la qüestió d’una manera que jo no havia sabut veure: «els llibres que tens a casa, la teua biblioteca personal, són un projecte de lectura, és a dir, un projecte vital; no saps quan els llegiràs, però els tens a l’espera de trobar el moment propici: són, potencialment, una vida que encara no has viscut». Em reconforta aquesta idea: els llibres que no hem llegit encara són, d’alguna manera, els llibres que serem.