Allò que val és l’experiència

M’ho va dir Joanjo Garcia fa uns dies, camí de Barcelona: «Segur que pots recordar, amb prou de detall, on, quan i amb qui vas anar a veure determinades pel·lícules al cinema. En canvi, et costarà molt més recordar en quines circumstàncies vas veure pel·lícules a casa». Té raó. Em ve a la memòria, per exemple, una de les primeres vegades que vaig anar al cine: la meua àvia paterna ens dugué a mi i a les meues cosines a veure Big, al cine Oeste. Recorde, amb precisió, què vaig fer abans i després d’assistir a una projecció d’El procés, d’Orson Welles, a la Filmoteca de València. Sé que el dia que vaig veure Matar al soldado Ryan al cine Serrano plovia, sé que duia un paraigua i sé que m’acompanyava un dels meus millors amics. Sé que l’última pel·lícula que vaig veure als cines Martí fou Roma, com també sé que vaig ser feliç una vesprada de gener quan la meua àvia materna i jo anàrem al Tyris a una projecció de Mejor imposible. Podria parlar de la commoció que sentírem, adolescents encara, en eixir dels Babel després de veure Bailar en la oscuridad. O de l’alegria que vaig sentir fa pocs dies quan, per fi, tornàrem al cine després d’unes setmanes convulses. Vam veure La La Land, i més enllà de si m’agrada o no la pel·li, la recordaré perquè ens va reconciliar amb el plaer que se sent davant de la gran pantalla.

Perquè té raó Joanjo Garcia: allò que val és l’experiència. Recordem els dies de cine perquè anar a les sales comercials ens proporciona una vivència més substancial que veure una pel·lícula a casa. Necessitem reivindicar aquestes experiències i els llocs que les fan possibles. De l’auditori al cinema, del teatre a la llibreria, del museu a la casa de la cultura, de l’aula a l’estadi. I necessitem tindre la capacitat de crear-les, de reinventar-les, de fer-les possibles a tota hora. I de reivindicar-les, també, contra unes altres experiències que no ens donen les mateixes oportunitats personals i col·lectives o que, senzillament, les perverteixen i les malbaraten.