Sembla que fou fa una eternitat. I realment, fa molt poc de temps. A principi de març no hi havia una percepció social del risc. La inèrcia de la normalitat s’imposava. Fins i tot observadors qualificats -amb poques excepcions- no s’esperaven el que vindria després, com una allau devastadora. La irrupció de l’inesperat, de l’atzar, de la fatalitat. La Xina semblava molt llunyana... I vet ací l’errada, de la qual se n’han derivat moltes més. La Xina és a hores d’ara molt vicina, en l’era dels viatges constants i les comunicacions permanents.
L’errada –“ací, això, no passarà”- s’ha repetit, ampliada, a tot arreu. Només cal veure dels actituds inicials dels qui governen al Regne Unit, a Rússia o als Estats Units.
Subratlle això de la percepció social: la negativa a interrompre la normalitat en funció d’esdeveniments futurs que s’interpreten com a hipòtesis que a nosaltres no ens afectaran és un mecanisme mental i de conducta sembla que bastant universal. La catàstrofe s’ha de materialitzar perquè reaccionem. L’anunci de la catàstrofe no es pren seriosament. No passa això, en el fons, amb les actituds socials davant la crisi climàtica i ecològica?
És molt fàcil fer retrets a posteriori i carregar contra una gestió que ha volgut ser proporcionada i anar pas a pas, fent ús dels mitjans a l’abast, però que ha sigut bastant ferma en algunes situacions i eficaç en el seu conjunt. L’ensenyament que cal traure és que el sistema sanitari no s’havia preparat per a una pandèmia. Molt ben adaptat davant les patologies habituals i en termes d’atenció primària, ambulatòria, i amb una bona dotació hospitalària, s’ha vist desbordat davant una situació excepcional i no prevista, alhora que en algunes zones -com la regió de Madrid- ha acusat l’afebliment provocat per les privatitzacions. La sanitat privada ha demostrat que s’esvaeix davant situacions epidèmiques. Només una forta estructura pública pot protegir la població.
Però ara cal confiar que les mesures preses d’aïllament i distanciament social faran efecte. Cal esperar que la setmana pròxima, o l’altra, el nombre de nous casos es reduirà, per bé que si s’apliquen mesures més àmplies i precises de registre és possible que, aparentment, augmentaran. I així mateix, l’esforç titànic, immens, que s’està fent en atenció primària i als hospitals i amb l’ampliació accelerada de la capacitat d’atenció (hospitals annexos, hospitals de campanya) donarà fruits i reduirà el nombre de víctimes mortals d’un virus que ataca sobretot un 20% vulnerable, per raons d’edat, sistema immunitari pertorbat, patologies prèvies o complicacions diverses. Però la dinàmica pròpia de les epidèmies tendeix a l’autolimitació. A la fi la situació tan dramàtica que es viu -i es viurà- en el pic de la infecció anirà a la baixa.
En canvi, els efectes econòmics i socials nefastos podrien prolongar-se en el temps. En termes d’un desajust traumàtic del circuit econòmic amb conseqüències que ara com ara són imprevisibles. Per exemple, tota una indústria, que aporta una fracció gens negligible del PIB, el turisme, ha quedat fora de joc. I no és cas únic, moltes més activitats van reduint el ritme o fins i tot es paralitzen. L’economia és un tot interrelacionat: el que passa en un sector afecta necessàriament la resta. Però encara podria ser pitjor. L’aïllament total i absolut que alguns propugnen com a fórmula salvadora enfonsaria, encara més, l’activitat econòmica durant molt de temps. La cascada d’impagaments i la interrupció de la percepció d’ingressos en una gran varietat de categories socials -una emergència social, en molts casos- augura situacions altament problemàtiques, si no s’actua de manera urgent i efectiva. Però la forta iniciativa que convé -la transferència massiva de renda des del sector públic a empreses i particulars- té limitacions: dispara el dèficit públic de manera inassumible si no hi ha un suport extern consistent. Pot haver-lo? Els desencontres en les institucions europees, l’actitud d’Alemanya i Holanda, no auguren res de bo. Això s’acabarà d’aclarir els pròxims dies o setmanes...
El primer ministre de Portugal, António Costa, trobava “repugnant” l’actitud dels qui negaven l’ajuda i el suport en un moment de drama social. Tendències centrífugues. Insolidaritat. Una actitud verament incomprensible que prioritza l’interès egoista a curt termini i que fa abstracció dels rèdits que trauen i han tret del mercat únic i de la moneda comuna. A la fi es dibuixa una situació en què, si s’aprofundeixen les tendències centrífugues, bé podríem veure Portugal eixir-se’n de la UE i arrenglerar-se, com ha fet històricament, mitjançant convenis de lliure comerç, amb l’economia i per consegüent amb la política de la Gran Bretanya. Una hipòtesi irreal? Ben mirat, no tant...
No és fàcil encertar en una situació tan complexa i dinàmica, en la qual les dades del problema han canviat en qüestió de dies i la percepció social ha evolucionat de manera dràstica. És molt més fàcil criticar i pensar que tens en la mà la solució salvadora i que els altres -sobretot els qui dediquen catorze o divuit hores diàries a fer front a les emergències- són uns incompetents... D’aquesta crisi en traurem moltes ensenyances. També pel que fa a actituds. D’uns i d’altres.