Les mascaretes de la vergonya

“Dit i fet”, així és com reaccionava la veïna de baix de casa en dir-li que s'havien de fer unes mascaretes per a l’hospital del poble. Un grup de cosidores de calçat -les dones que cusen la pell per a fer les sabates que tots duem- es posaren mà a l’obra, i en dos dies tenien fetes un munt de màscares. Així de ràpid i així de senzill. Un parell de setmanes després, un altre grup de dones, una altra vegada cosidores de calçat, feien el mateix al poble del costat. Són les mateixes dones que de forma invisible treballen dia i nit per fer sabates. Eixes dones són justament les que treballen en economia submergida. Ara, però, algú vol que les vegem. Passa que, quan treballen fent sabates, eixes dones són invisibles; la majoria de gent les ignora, no les veu. En canvi, ara, quan treballen fent mascaretes, tothom reconeix que són elles les que les fan. Es parla de la gran solidaritat de les cosidores cap al seu poble per fer-ne, de mascaretes. Ara són visibles, solidàries i generoses perquè no fan sabates sinó màscares. Ai, ai!!!, aquesta pandèmia està descobrint-nos més d’una invisibilitat, més d’una hipocresia, més d’una veritat que no volem vore.

Aquelles dones de la sabata que treballen quan poden, pel salari que volen pagar-los, que no tenen cap contracte perquè no els en volen fer, a les quals els neguen els mínims drets de qualsevol altre treballador, sense cap indemnització per haver treballat aquí o allà. Eixes dones, diem, són les que de manera solidària, s’han posat davant de les màquines que tenen a les seues cases, i en un parell de setmanes han fet 80.000 mascaretes per als que les necessitaven. En canvi, eixes dones quan han demanat uns mínims per a poder tindre una pensió pel seu treball, quan han anat davant de les autoritats pertinents per demanar una ajuda, una orientació, un consell, un com poder arreglar aquelles coses que tothom sap però que ningú no vol saber, de com fer per tindre un reconeixement..., la resposta ha estat la ignorància, o de vegades el menyspreu. Les treballadores submergides de la sabata, que han manifestat una solidaritat evident cap al seu poble, cap a la gent, cap als seus conciutadans, eixa mateixa solidaritat no l’han tingut en tants i tants anys com duen en situació de submergides, d’invisibles.

La rapidesa amb què els serveis socials dels ajuntaments, manats pels seus caps respectius, han actuat, ha estat espectacular. En un tres i no res aquests gestors municipals han fet que els materials necessaris arribaren a les dones per cosir-los. Les cosidores, pràcticament en un bot, han fet les mascaretes i també han cosit roba per als sanitaris. La caravana de la solidaritat s’havia posat en marxa. No necessitaven justificacions ni explicacions. Era necessari i prou. Les dones hi estaven diposades. Solidaritat de classe? Solidaritat social? Solidaritat de veïnatge? Els representats socials i polítics, tal com molts dels seus gestors, estan ben satisfets per la solidaritat que han pogut trobar en els seus conciutadans. 

No sabem què i no sabem per què. La veritat és que aquesta urgència de fer les coses, així com aquesta solidaritat, les dones mai no l'han vista per a elles mateixes. Aquestes mateixes autoritats i gestors, tots aquests individus, empresaris i no empresaris, que han donant els materials, ara estan ben satisfets. És per a estar-ho. El poble ha respost!!!

No, més ben dit, les dones submergides són les que han respost! I és vergonyós que aquestes dones, tan solidàries i generoses, no tinguen un mateix tracte quan elles demanen allò que els correspon. On està la rapidesa en atendre-les? On estan les facilitats per a moure un mínim allò que les puga dignificar i puga millorar la situació en què viuen? La resposta que reben no es tan senzilla ni tan ràpida com quan elles han assumit fer les mascaretes. Tot això ens mou a pensar que aquestes màscares de les quals estem orgullosos són una vergonya que amaga la realitat d’aquesta societat: el profit per aquells que durant tants anys s’han enriquit d’aquesta situació –tot amagant el treball que feien les cosidores-,  i el menyspreu per a les mateixes dones que treballaven. I ara per ara, les dones submergides de la sabata estan en aquest darrer grup de perdedors, encara que sols elles poden dir que la generositat és seua, ja que no han rebut a canvi res més que la ignorància i la falta de resposta. Ens haurem ensenyat alguna cosa després de la pandèmia?