Josep Sorribes: el professor de les ciutats

La ciutat, eixe lloc de trobades, ple de vida, on la gent va i torna, on tots tindríem cabuda... acaba de perdre a un dels seus majors valedors: el professor Josep Sorribes Monrabal. Un valencià sabut, honrat, íntegre, crític, generós, sense més ambició que la de fer un País millor per a tothom. 

Parlar d’un bon amic i una bona persona quan mor és sempre complicat i sabem que és massa fàcil caure en el tòpic. Malgrat el risc, Pep Sorribes es mereixedor del nostre reconeixement públic, tant per mèrits personals com per un acte de justícia cívica. El seu sant i senya sempre va ser treballar per fer espais de convivència on tinguera cabuda tothom, on el protagonista fora l’home, lluny dels interessos partidistes, allunyat de la desigualtat i de la injustícia. El Pep Sorribes que hem conegut era l’home jovial, enginyós, irònic, punxós, que estimava per damunt de tot a la ciutat de València i la seua rodalia, encara que aquesta rodalia estava més enllà del Segura pel sud i de l’Ebre pel nord. El territori ideal per a Pep Sorribes era aquell espai utòpic que Tomàs Moro havia definit com a la Ciutat on la igualtat, la tolerància, la justícia s’exerciren en bé del benestar comú. Pot ser per açò que molts del seus desitjos es quedarien en un pur somni.

Josep Sorribes Monrabal ha tingut el privilegi de ser el primer professor d’economia del fet urbà de la Universitat de València; cap abans d’ell pot dir que haja desenrotllat des de la Universitat de València, idees, conceptes, anàlisis o aportacions, per construir la ciutat com ell ho ha fet. Es cert que la ciutat la composen tants protagonistes com quasi habitants poden haver-hi. Tanmateix, Sorribes tenia una característica i era la d’unir a la gent, de posar-los en un mateix lloc per construir una ciutat per a tothom, fer la ciutat possible. També es cert que Sorribes fou un professor d’economia; en sabia de classes socials, d’interessos econòmics, de protagonistes profitosos que havien desfet aquells llocs de convivència que podien ser les ciutats. Algunes vegades, irònicament assenyalava els  protagonistes que eren al capdavant de les grans perdudes, incloses les oportunitats, que la ciutat ha patit. Però sobre tot cal posar de relleu que Josep Sorribes va desenvolupar la seua tasca acadèmica des d’una profunda vocació docent, un concepte tan poc valorat en els darrers anys, però que ell va practicar amb un gran compromís pedagògic i sense vanitat i, per això, va ser recompensat amb l’estima dels seus alumnes.

La Facultat d’Econòmiques de València es sentirà molt orgullosa d’haver vist nàixer a un dels pocs economistes urbanistes que hem tingut.. Cap com ell ha sabut ajuntar la visió de l’economista amb la de l’urbanisme i la governança del territori. Els seus treballs, especialment sobre la ciutat de València, el no cap-i-casal que deia ell, i sobre l’Àrea Metropolitana de València, són referències obligades per a qualsevol estudiós. En un article de no fa massa temps deia: “En el darrer article parlàvem de l’anomalia metropolitana i de la cridanera manca de propostes per a conformar un govern metropolità seguint la tendència europea i el sentit comú. En absència de govern supramunicipal i en presència de la ”lògica del mercat“ el resultat és, en el cas de l’Àrea Metropolitana de València, la congestió metropolitana”.

Esta passió pels coneixements econòmics de la ciutat, però també del territori, el va dur a escriure un bon grapat d’obres de caràcter acadèmic, social, tècnic i polític. Nosaltres voldríem destacar algunes de les seues publicacions més recents: La Ciudad, Economía, Espacio, Sociedad y Medio Ambiente; Valencia 1940-2014 construcción y destrucción de la ciudad; Nou viatge pel País Valencià (2 vol.); València 1808-2015; Notícia del País Valencià i; Ni Casta ni caspa.

També cal destacar el seu compromís en el món urbanístic, tant com a membre de l’Institut de Desenvolupament Local, de l’Aula de la Ciutat, o dirigint el blog La ciutat pensada, així com per haver exercit com a cap de gabinet de l’alcalde de la ciutat de València (Ricard Pérez Casado) entre els anys 1983 al 1989, moments essencials per a la construcció de la actual ciutat de Valencia (com és el llit del Túria).

És difícil destriar en la trajectòria intel·lectual i humana de Pep Sorribes el seu compromís cívic, des d’una posició crítica i alhora respectuosa amb l’antagonista. Cosa fàcil de dir i difícil de practicar quan aquests antagonistes son “els meus benvolguts promotors” o “el pensament buit de Rita Barberà”

El seu posicionament va ser clar i rotund sobre la societat, el territori, la cultura i la llengua del país. Les seues intervencions periodístiques són innombrables. Solia parlar del les ciutats del país, esquarterat per unes anacròniques províncies i abocat a la desfeta per una classe dirigent dimissionària i manifestament millorable. Com a mostra aquest paràgraf seu: “En aquest article el pacient lector no trobarà cap anàlisi acurada. Em limitaré a comunicar l’efecte que sobre el meu minvant optimisme va tenint dia rere dia l’acumulació de desficacis. Una acumulació que em fa visualitzar el Crit de Munch.”

No podem deixar de banda és la seua visó liberal i ètica de tot comportament social i polític, en el seu cas, des l’esquerra i des del seu concepte de ciutadania republicana. Pot ser que el llibre on millor quede reflectit açò és en Ni casta ni caspa: Valors, economia i territori. un llibre, altament recomanable i la millor via per accedir al pensament i actitud vital de Pep Sorribes. En paraules d’ell: “Per coherència amb el propi codi liberal, una persona d’esquerres hauria de ser profundament respectuós amb les diferències de tota mena en la mesura en que aquestes diferències son conseqüència de la llibertat individual. Les diferències de credo, raça i opcions sexuals (entre altres) no poden ser motiu de discriminació social i, el racisme, la violència de gènere, la xenofòbia, la homofòbia i, en general, la intolerància, son malalties socials que cal combatre amb fermesa”.