L'arbre, el bosc i l'economia valenciana

A mitjan mes de març es decretà l’estat d’alarma. Des d’eixe moment les coses han anat molt ràpides i, alhora, han resultat angoixants; que si calia comprar perquè no sabíem què passaria, que si no podríem anar a vore a la néta que està en casa del nostre fill al poble del costat, que si hauríem d’anar a posar-los segó a les gallines que tenim en la casa de camp, que si, que si .... Tot s'havia de fer i s'havia de fer ja, immediatament. No sabíem si l’endemà seria, ni com seria eixe demà. I de sobte ens vam veure tancats a casa, sense mascaretes, sense poder anar a treballar, i amb una enorme inseguretat, por i impotència per fer alguna cosa, però sense saber què havíem de fer.

Després d’aquells primers dies, les circumstàncies han anat desemmascarant alguns defraudadors refinats que teníem a prop, igual que un bon grapat de comentaristes malintencionats i enredadors i, també, què està generant aquesta pandèmia, primer sobre la salut i després sobre l'economia.  

Fixant-nos en l'economia, des d’aquell moment han passat algunes coses. Ja anem acomodant-nos. Encara que lentament, anem aclarint-nos. I és que, a quasi dos mesos d’aquells inquietants moments, ja tenim alguna cosa clara. En xifres redones podem dir que el 20% del teixit empresarial valencià ha sofert directament el virus ja que, totalment o parcialment, han hagut de tancar les portes empreses i negocis. També sabem que al voltant del 20% de la mà d’obra activa valenciana està sotmesa a algun tipus d’expedient de regulació d’ocupació. La causa és evident: el coronavirus. Aquesta pandèmia ha arrossegat en xifres redones uns 65.000 negocis i empreses i 400.000 empleats i autònoms. Massa gent; massa destrossa. I encara que el degoteig s'ha ralentitzat una mica, a hores d’ara, diàriament, al voltant de 100 empreses i negocis, i de 1.000 treballadors i autònoms sol·liciten ser inscrits en les llistes de l’administració amb algun expedient de regulació temporal d’ocupació. Confiem que prompte es talle tota aquesta hemorràgia. De convertir-se aquesta temporalitat en normalitat, és a dir, el fet que es puguen tornar els expedients temporals en definitius, significaria que aquests 400.000 desocupats podrien passar a les llistes d’aturats i, juntament amb els 350.000 aturats actuals, ens situarien amb 750.000 aturats, una xifra que superaria la de la crisi del 2008.

Tanmateix, deixeu-nos desbrossar una mica aquestes xifres que ens semblem realment alarmants. Parlem de 400.000 potencials nous aturats, dels quals uns 300.000 estaven ocupats al sector serveis. Més exactament, aquests 300.000 provenen de tres perfils molt clars: uns primers que són els treballadors o autònoms de petites botigues, negocis i comerços (papereries, tendes d’alimentació, ferreteries, perruqueries, etc.); un segon grup de petits propietaris de bars i restaurants (propietaris que treballen amb ajudes de la família en un petit restaurant); i un tercer bloc, que serien els realment estructurats com a sector de serveis qualificats.

De tots ells, allò que són els petits bars, comerços, botigues, negocis, restaurants, etc., representen 55.000 expedients de regulació temporals d’ocupació (del 65.000 totals presentats). A aquesta realitat hauríem d'adjuntar-li allò que està al voltant del sector de la construcció: xifres que ronden els 20.000 treballadors i 4000 empreses que són les que han sol·licitat l’expedient temporal d’ocupació. En definitiva: principalment són les activitats tradicionals relacionades amb la construcció, el comerç i els negocis de la restauració les que estan patint l’impacte de la pandèmia vírica. Per suposat que altres activitats poden estar afectades, però res semblant al que aquests sectors estan suportant. Més exactament, són els petits empresaris i els autònoms d’aquests sectors els que estan patint majoritàriament l'epidèmia. La raó es ben simple: les seues són estructures empresarials i laborals depenents excessivament de la immediatesa de la demanda, amb una mínima capacitat de resistència per a fer front a una situació crítica com la que estem travessant. Davant d'aquesta situació, tant la indústria en general com les empreses de serveis més estructurades, no han entrat en el joc dels expedients de regulació; pot ser que puntualment en alguns casos utilitzen aquests mecanismes legals per circumstàncies específiques, per l’oportunitat que la crisi els ha permès, però ha estat com una qüestió sobreposada. Els negocis d’aquests industrials i empresaris estan ahí, son capaços encara de refer-se i de tirar endavant. No parlen de tancament, sinó d’adequació davant d’una conjuntura concreta. Mentre que en parlar del petit empresari, restaurador, comercial o autònom que fa de cap de colla per a treballar en l’obra, en aquests casos, els negocis, i pot ser l’empresa, s'han evaporat sempre que s’ha esgotat la demanda. Què faran les més de 20.000 immobiliàries que hi ha al país si no hi havia mercat perquè no es podia eixir al carrer a ensenyar cap pis? I els més de 80.000 bars i petits comerços, que tenim a tot arreu, si no podien obrir? Si la demanda no existeix, aleshores, que farà l’oferta?

Ara, però, quan la demanda tracte de normalitzar-se, quan la gent isca al carrer, què passarà? I és que les coses no poden ser (ni seran) exactament iguals que dos mesos adés. Per als uns perquè hagen desaparegut; per als altres perquè s’aprofitaran de la conjuntura; per a uns altres perquè veuran una oportunitat enfront dels que ho veuran com un enfonsament. Siga com siga, el que sí que ens deixarà aquesta crisi són alguns trets que poden ensenyar-nos camins d’aprenentatge de cara al futur.

En primer lloc, queda clarament de manifest que la valenciana és una economia d’una feblesa considerable. Una economia en què la presencia dels autònoms i dels petits propietaris (més que de petits empresaris) és predominant, caracteritzada per centrar-se aquests en activitats per a les quals la demanda conjuntural és essencial, com ara la restauració, el comerç i la construcció. Un canvi en la demanda, siga per qüestions conjunturals  -com ha estat la crisi del coronavirus-  o siga per aspectes més de profunditat -com pot ser el desplaçament de la demanda a altres mercats- és un tema central que l'economia valenciana no té resolt. Depén en excés de la demanda. Aleshores, el futur no està ni en aquest tipus de demanda ni en aquests sectors, tal i com s’han estructurat fins ara.

En segon lloc, s'esvaeix la idea que estem davant d’una economia moderna, capaç de distingir-se per la seua capacitat de comunicació, digitalització, utilització de noves tecnologies, adaptabilitat, capdavantera, resolta, imaginativa, i no sé de quantes virtuts més de les quals se'n parla. El que sí que estem és davant d’una economia amb problemes que caldria anar superant. Només algunes empreses tenen aquelles característiques de modernitat, en el sentit de ser comunicatives, adaptatives, capaces d'emprar noves tecnologies i de compatibilitzar la vida laboral amb la laboral o d'utilitzar el teletreball. (Per cert, ben poques empreses han fet servir el teletreball en aquesta situació de pandèmia; segons alguns informes, sols el 5% dels ocupats han treballat mitjançant aquesta modalitat, a banda dels funcionaris). I és que resulta que la modernitat cal treballar-la, no sols anunciar-la i premiar-la una vegada a l’any.

En tercer lloc, s’ha pogut comprovar que han estat les activitats més consolidades i tradicionals les que saben i poden adaptar-se millor davant la crisi. I no sols n'estan sortint sinó que estan demostrant capacitats de canvi i millora. Estan mostrant noves oportunitats i renovació. Caldria articular millor aquestes experiències de superació de la crisi.

Aquest virus ens ha dut elements de reflexió i de debat no sols en l’àmbit de la salut i la sanitat. També en l’òrbita de la societat, l’individu, la família, la moral, l’ètica, etc. Què farem l’endemà? Què farem quan pensem que podem actuar de forma lliure i conscient? Serem mínimament conseqüents? Des de la vessant de la reconstrucció econòmica del país, serà una gran oportunitat (i una gran responsabilitat) per a molts dels empresaris i dels agents socials que tenen (i tindran) en aquests moments la possibilitat de refer negocis, d’iniciar línies de treball, d’activitats. Seria allò de refer-se econòmicament refent un país. Un país modern, compromès amb el medi i amb una societat més solidaria. És tasca i una responsabilitat de tots.        

Com a nota marginal afegiríem que, en la societat i l'economia valencianes, fins ara, hi ha sectors socials i productius que estan però no se’ls veu. Ens referim als autònoms i als petits empresaris, per una banda. I als treballadors que treballen irregularment de forma continua i constant en tantes i tantes activitats com puguem pensar (des del hostaler fins al jornaler del camp, des de les kellys fins a les aparadores de la sabata), per una altra banda. De no reconèixer aquesta invisibilitat, tant empresarial com laboral, la societat i l'economia del País Valencià estaran apostant per una fantasia irreal. Resulta ser que el món real valencià són també els autònoms en mànegues de camisa i els petits empresaris sense corbata, són també els treballadors no sindicats que treballen deu hores i en cotitzen dos, i això si ho fan. Fer un país fort enfront de les pandèmies és treballar amb tota aquesta gent també quan no hi ha pandèmies; no ho podem obviar. Cal esbrossar el que són les branques dels arbres per poder veure la frondositat del bosc.   

(Les dades utilitzades al llarg d'aquest escrit estan treballades de fonts del DIRCE i de les informacions facilitades pel SEPE i Labora-Servef).