En relació als fons europeus: cal parlar-ne

Les coses a Europa van de vegades massa ràpides i d’altres molt a espai. Fa cosa d’un mes pensàvem que ja havíem fet tard; crèiem que els fons europeus estaven repartits. Eren les noticies que ens arribaven. Ara, però, sembla que el principal aportador als Fons es qüestiona la legalitat de transferir diners al Fons comú; això frena momentàniament la possibilitat d’utilitzar aquests fons europeus. Tanmateix, les maniobres per la captació d’aquests diners estan ja suficientment desenrotllades. Es veuen grups d’interès, holdings, països, regions, empreses, diferents actors, que estan desplegant estratègies precises per captar els Fons de la UE; diners per fer front a la pandèmia, i també fons de (re)construcció de cara al futur. Són un bon grapat d’actors fent cua per obtindre aquests diners. Recordem tan sols de passada que parts d’aquests fons hauran de tornar-se. No obstant això, ara per ara sembla que hi ha consens en dir “allò que va davant, va davant”, i així la cua per parar la mà davant d’Europa cada colp és més llarga. 

Disposats en la cursa per rebre els Fons, ens preguntem: Hi ha condicions per adjudicar-los? Encara no estan definits clarament i definitivament els criteris que faran servir perquè es puguen sol·licitar els Fons. Però hi ha unes quantes qüestions que semblen clares en raó del que ens digué Nadia Calviño, la nostra ministra d’Economia (que mana en aquestes coses). Al marge del gran discurs sobre pobresa, igualtat i feminisme, algunes coses pràctiques han quedat clares. S’entén que els projectes  -i els duros que els acompanyarien-  passaran pel filtre del govern central; i entre altres requisits, els projectes haurien de complir tres condicions. La primera és desenvolupar activitats relacionades amb canvis estructurals i en profunditat per a l’economia i la societat espanyola; així, hi hauria diners per dur endavant projectes relacionats amb la modernització com son economia circular, medi ambient, comunicació, re-industrialització o digitalització. La segona condició, és que siguen projectes i actuacions on aparega la col·laboració pública-privada. I en tercer lloc, cal que les actuacions proposades tinguen efectes tractors -d’escampament- sobre la resta de l’economia.

Grups i holdings empresarials estan plantejant propostes en el marc d’aquestes coordenades concretes (la CEOE esta donant bons exemples d’aquestes propostes). La mateixa Generalitat Valenciana també s’ha animat a seleccionar un grup de projectes que segons indica podrien ser els més adients per beneficiar la resta de l’economia. 

Massa fàcil per a aquests grups d’empreses i massa difícil (per no dir impossible) per a aquells que es posen a la cua per començar la cursa i sol·licitar els Fons. Com es vol que una petita empresa o un autònom faça xarxa, tot aliant-se amb el sector públic, i que servisca d'impuls per a la resta dels seus competidors? Per molta bona voluntat i bones intencions que puga haver-hi, qui haja ideat aquelles condicions no en sap, o no compren el món real. Està pensant en altres mons, en el món dels grans holdings, de les grans empreses, dels grans sectors; juga en una altra lliga, no en la valenciana.

És cert que hi ha una oportunitat; tenim l’obligació de lluitar pels Fons, és evident, però cal convertir-los en Fons que signifiquen un benefici per a la col·lectivitat, no per a unes elits. Per això, en parlar de Fons europeus, no es tracta simplement de captar-los, utilitzar-los i gastar-los segons indiquen els postulats de la UE o el govern central. Caldrà anteposar uns altres principis que permeten beneficiar més enllà del que seria un grup limitat d’empreses i d’actors que precisament no necessiten d’aquest rescat, ja que han tingut i tenen capacitat financera per a dur endavant aquests canvis que ara, amb diners de tots, estan negociant que se’ls assignen.

Els Fons europeus poden servir per a començar a entendre una economia diferent a la que ens ha conduit la situació de crisi que ha destapat la pandèmia. Una economia que siga més col·laborativa, participativa i compromesa amb el conjunt de la societat. Una economia fonamentada en principis que ajuden a superar l’angoixa que la pandèmia ha ensenyat.

Dins d’aquest nou marc, els projectes s’ajustarien a coordenades de cooperació, modernització i participació. Per tot açò caldria parlar-ne i raonar. Així, en primer lloc, cal buscar la cooperació entre els subjectes intervinents; cooperació en un sentit estratègic per a arribar a obtenir un fi concret com és el benestar de la comunitat allà on es tracte de posar en marxa els projectes proposats. S’ha d'assenyalar que aquest principi va més enllà de la col·laboració pública-privada on la finalitat que sosté el seu fonament és purament mercantil, buscant el benefici privat, front al principi que guia la cooperació, que seria participar per obtenir beneficis comuns. 

En segon lloc parlaríem de modernització; efectivament. Però què vol dir modernitzar? Vol dir segmentar? Aquell que pot modernitzar-se, endavant, i el que no, doncs el deixem a banda? Vol dir possibilitar (o negar) a la gent l’accés a uns millors recursos sense pensar en l'edat, la localització, el gènere? Necessitem debatre en relació als efectes (o a la discriminació) que el terme modernització pot significar.

I en tercer lloc parlaríem de trobar l’efecte d’escampament que qualsevol projecte concret pot tenir sobre el conjunt. Molt s’ha parlat del fet que són les grans empreses les que han d'estirar del conjunt i que són les que han d’estar al capdavant; es pensa que a partir d’això a tot s’arriba; els seus efectes arriben a la resta. És evident que aquesta és una de les possibilitats, no es pot negar. Ara, passa que l’alternativa a aquesta forma de plantejar la solució està en creure que la cooperació (el primer dels principis que plantegem) entre les pimes (el gran exercit de pimes que tenim al País Valencià) també és una manera de fer aquesta tasca d’escampament, i fins i tot, que siga molt més efectiva i que vaja més enllà. El problema per això és, primer creure-ho, i segons dur-ho a terme. Totes dues coses estan qüestionades tal i com està veient-se. 

És així, doncs, que els Fons europeus poden ser la gran oportunitat o la gran errada per a dissenyar un món diferent. Per on anirem? Cal parlar-ne. Si ens quedem on estem, amb aqueixa precipitació en recuperar espais per demanar-los, en exigir sense més els drets que ens pertoquen, etc., estem caient en un frau important, en una contradicció perillosa. Amb aquests Fons europeus, aquells que no tenen accés real al Fons (al finançament) seran els qui, al cap i a la fi, en el temps, hauran de pagar els crèdits que s’hagen concedit a aquells que avui sí que tenen la major capacitat financera. Precisament, no passà això mateix fa uns anys amb el rescat bancari? Actualment som deutors dels Fons bancaris tots aquells que no tinguérem accés als crèdits bancaris.  

Contradicció o injustícia? Frau o incapacitat? Sembla que ara, amb els Fons europeus, anem pel mateix camí. Europa i els seus rescats seran novament un excel·lent negoci per a alguns? Caldrà tenir les coses clares.