Ara calle

I no diré res perquè sincerament crec que la paternitat ha modificat els meus humors i avui prevaldrà la salut del meu fill i la meua filla a la del meu fetge i les meues altres adorades vísceres. Perquè crec que la terra sobre la qual se sostenen els seus col·legis i gronxadors mereix i necessita d'un parèntesi que dure més de quatre anys. Per això vull que el president Puig succeïsca el president Puig, o en defecte d'això que contribuïsca amb més diputats dels que avui conformen el seu grup a un govern de progrés i dignitat. Així que no diré res. Res sobre si “el PSPV està en el seu millor moment” o si és que algú ha confós la part amb el tot. Una altra vegada.

Avui no faré memòria sobre fraternitats, lleialtats, integracions o les vergonyes que fa cinc anys vaig veure, vaig sentir i vaig llegir en l'últim congrés del PSPV. No vull teoritzar sobre la diferència entre l'esforçat art de guanyar-se la lleialtat i el vici fàcil dels qui confonen la convicció amb el sou. Deixe per a un altre dia el debat entre aquells que atenen només als “principis” i els que únicament es preocupen del “principal”.

Calle i no diré res avui. I puc fer-ho perquè el dia en què em van ordenar que callara va ser precisament el dia en què vaig cridar més fort. Així que ara puc i vull no dir res sobre la sort que espera als que encara creuen que Madrid és el punt on es pot recolzar una palanca que moga alguna cosa en aquest PSPV. Els citaré al profeta Quico Arabí que fa anys va retratar genialment aquest partit: l'únic capaç de desafiar les lleis de la física demostrant que la seua capacitat pirotècnica és de tal magnitud que fins i tot són capaços de fabricar explosius amb les cendres de l'última traca.

Avui calle. I que siga el meu silenci la meua humil contribució a un temps nou que, en el fons, sé que no vindrà. Un temps en el qual no se'ns prenga per imbècils. Un temps en el qual 23 siguen menys que 33 i quan s'admet un error es té el detall d'assenyalar com ha sigut. Calle, perquè així potser podré escoltar allò que encara no he sentit; la resta del programa dels qui no m'han dit res més que “Ximo no pot tornar a fer la llista”. Calle i espere que alguns aprenguen d'una punyetera vegada que hi ha una enorme diferència entre el lideratge i la componenda. El primer té a veure amb el compromís que no sempre acaba amb la derrota. La componenda, per contra, respira el mateix aire que l'estafa i rares vegades acaba en cosa diferent a la traïció. Però per avui... millor calle.