Els focs dels secrets

Vicent Usó. Les veus i la boira. Edicions Bromera. Alzira, 2015. 352 pàgines.

Després de diverses novel·les, com El músic del bulevard Rossini o La mà de ningú, on es centrava en l’actualitat, Vicent Usó ara, sense abandonar-la, torna a un dels temes claus de la seua obra: la guerra i la postguerra. Si amb una escriptura esborronadora travessava l’espessor de la tragèdia de tota guerra en Crònica de la devastació, en L’herència del vent ens instal·lava en el conflicte bèl·lic espanyol i els seus efectes en la inacabable postguerra, i amb tons grotescos denunciava la manipulació de la realitat que orquestrava el règim i el control i l’abús interessats que perpetrava en la vida quotidiana. En Les veus i la boira, guanyadora del premi Alfons els Magnànim de narrativa 2015, renova les problemàtiques que el caracteritzen i depura i desplega amb efectivitat la versatilitat del seu joc narratiu i l’articulació de les distintes veus.

La metxa que encén la novel·la és l’encàrrec que se li fa al periodista Mateu Sequeral en el periòdic on fa de becari. El jove és fill de periodista i nét d’un constructor i capitost del franquisme a Castelló. Havia de tirar endavant un suplement dedicat a la guerra i postguerra, centrat sobretot en el costat vivencial dels testimonis. El periodista volia fer servir com a esperó inicial uns fets ocorreguts a les illes Columbretes en temps de Guerra Civil. Un projecte finalment frustrat, però serà una enrònia que no l’abandona i quan descobreix ombres en la història familiar comença a estirar fils que el retrotrauran als anys de la guerra i el conduiran a les illes esmentades, on, com apunta el títol, la boira, que sovint les envolta, té una forta presència en l’acció, però a l’hora una irradiació simbòlica que plana sobre la trama.

La investigació durà el periodista a reconstruir no només les peripècies familiars, sinó també la història del País. I ho fa per mitjà d’entrevistes gravades, articles de diari, anotacions... per on desfilen les veus de bona part dels protagonistes de la novel·la, al costat de testimonis ocasionals que serveixen per aportar-hi informació addicional. Ens troben amb una mirada calidoscòpica dels fets i, en conseqüència, les veus matisen, contradiuen o desdiuen el que els altres aporten i, fins i tot, el que els mateixos personatges han dit en algun moment. Així, la madeixa progressivament revela el que ha passat, però també teixeix filaments de tota mena: uns, de primera magnitud, amb efecte col·laterals, altres, no tant, però que s’entreuen i col·lideixen i, al remat, tots plegats projecten una realitat complexa i pujada d’embolics.

L’escriptora nord-americana Siri Hudstvedt escriu en Elegia per un americà que “els secrets poden definir els personatges”. Efectivament. Els secrets són un motor potent de la literatura. Encara més: de la vida. Sense secrets o mentires la vida seria amb tota certesa un calvari encara més gran del que sol ser habitualment. En algunes de les obres de Vicent Usó el secret i derivats hi aporten moltes revolucions. En Les veus i la boira el seu ús arriba a uns màxims rellevants. Des d’un bon començament, Clarisse Mallo adverteix al seu fill, Mateu Sequeral, que “la veritat fa mal”, però a ell, com abans al seu pare, li cal perseguir-la; és el sentit de la professió i el seu caràcter, malgrat les possibles conseqüències, perquè, tot i les ferides que puga obrir i les conseqüències nul·les en la justícia, pot albirar clarícies i aportar petites reparacions i explicacions que, per menudes que siguen, poden esdevenir altament positives, vitals i ser portadores de sentit.

La novel·la de Vicent Usó regira els vessants forts del secret: la mentida, la ficció i la impostura. Unes vegades, els personatges mateixos les ordeixen; d’altres, en canvi, els cauen al damunt sense esperar-les i descobreixen la seua biografia com una estafa. La cosa encara va més enllà: la mentida pot tenir conseqüències terribles i de abast devastador, perquè enxampa innocents i mou els fils de la política i de econòmica. “La mentida –com diu Jean-François Revel en El coneixement inútil– és la primera força que dirigeix el món”. En aquest sentit, l’obra toca amb més o menys intensitat aspectes que fan estralls en el món present, tant en el pròxim com en el més boirós, com ara el tall i els vels entre la realitat i les aparences i els ressons sovint devastadors que ha introduït les distintes etapes de la globalització (estraperlo, contraban, control de la construcció i dels negocis, tràfic d’armes...) que a casa nostra, al Castelló i la Mallorca de la novel·la, té concrecions ben potents.

Als objectius del novel·lista li van com anell al dit la combinació d’espais (Castelló, les Columbretes, Mallorca, els Pirineus francesos, Peniscola....), temps (Des dels anys trenta fins a finals dels segle passat) i personatges diversos (al voltant d’una trentena). Així com la configuració de veus amb coloracions singulars –dialectals o d’altra mena–, perquè ajuden a esculpir la seua personalitat o escandallar fondàries. Hi ha personatges amb grapa, sobretot Colauet i Caterina Muntaner. En un altre graó, però també força vigorós, se situa Mateu Fontelles. A fi que el trencaclosques novel·lístic rendisca plenament l’autor es mostra destre en la dosificació del ritme narratiu, tot distribuint distints pics de tensió mentre cuina el crescendo de la història. Com un prestidigitador, l’autor reforça el joc d’efectes amb la presència d’una figura que a la manera de Roger “Verbal” Kint, interpretat per Kevin Spacey, en The Usual Suspects, per posar un exemple conegut, es dedica a estrafer la història.

Les obres de l’escriptor de Borriana solen ser amenitzades per crims, desaparicions, traïcions i altres virtuts d’índole semblant, i la seua composició, si més no en les darreres obres, té un fort component televisiu o cinematogràfic. I això a voltes, pel disseny massa prim o tipicitat d’algun personatge,i d’alguna trames o d’alguna situació, pot afectar una mica el resultat global. Tot i aquests petits i quasi inevitables desequilibris, per la quantitat de material que empra, Vicent Usó aconsegueix una obra intensa, llegidora i plena d’interrogants. Sens dubte, una de les seues novel·les més imponents.

Vicent Usó. Les veus i la boira. Edicions Bromera. Alzira, 2015. 352 pàgines.

Després de diverses novel·les, com El músic del bulevard Rossini o La mà de ningú, on es centrava en l’actualitat, Vicent Usó ara, sense abandonar-la, torna a un dels temes claus de la seua obra: la guerra i la postguerra. Si amb una escriptura esborronadora travessava l’espessor de la tragèdia de tota guerra en Crònica de la devastació, en L’herència del vent ens instal·lava en el conflicte bèl·lic espanyol i els seus efectes en la inacabable postguerra, i amb tons grotescos denunciava la manipulació de la realitat que orquestrava el règim i el control i l’abús interessats que perpetrava en la vida quotidiana. En Les veus i la boira, guanyadora del premi Alfons els Magnànim de narrativa 2015, renova les problemàtiques que el caracteritzen i depura i desplega amb efectivitat la versatilitat del seu joc narratiu i l’articulació de les distintes veus.