L’historiador de la violència ultra en la Transició valenciana: “La majoria de les accions van quedar impunes”

L’historiador Borja Ribera (València, 1987) és autor d’Una historia de violencia. La Transición valenciana (1975-1982)),editat per Tirant lo Blanch i basat en la seua tesi doctoral. Ribera ha analitzat, amb les fonts disponibles limitades, tots els episodis de violència política esdevinguts durant la Transició al País Valencià, la immensa majoria comesos per l’extrema dreta i el moviment anticatalanista. Una visió territorialitzada que indueix l’investigador a pensar que les xifres totals de violència política en el conjunt d’Espanya estan infrarepresentades. Amb una estimació prudent, seria una “mitjana d’uns huit incidents diaris”, afirma en aquesta entrevista amb elDiario.es.

Per què es va interessar per la violència política en la transició valenciana?

És un tema que des de molt jove m’ha generat una curiositat enorme i del qual sempre vaig tindre la sensació que ens faltava molt per saber. També estic convençut que per a conéixer la vertadera dimensió de la violència política en el conjunt de la Transició calen estudis territorials. El recompte més complet que teníem fins ara, el de la historiadora francesa Sophie Baby, ens parlava d’un mínim de 3.200 episodis de violència política esdevinguts a Espanya entre la mort de Franco i la primera victòria electoral del PSOE. A partir de la meua pròpia investigació, i encara que no puc donar-ne una xifra exacta, estic en condicions d’afirmar que només al País Valencià n’hi hagué més de mil.

Segons el recompte proposat per Baby en van ser 111, això és una xifra almenys nou vegades inferior a la real, segons els meus càlculs, per la qual cosa resulta evident que el nombre que dona aquesta autora per al conjunt d’Espanya ha de quedar també molt per davall de la realitat. És possible que el nombre total d’episodis de violència política ocorreguts a Espanya al llarg de la Transició estiga més prop de 30.000 que de 3.000, cosa que és una autèntica barbaritat. Suposant que en foren 20.000, que és una estimació prudent, parlaríem d’una mitjana de huit incidents diaris.

Quines especificitats va tindre el territori valencià pel que fa a la violència política en la resta d’Espanya?

Vull subratllar que ens falta molt per saber sobre la Transició a escala territorial, en particular pel que fa a la violència política. Dit això, en funció del que coneixem, el cas valencià es distingeix perquè la violència la van exercir la ultradreta i els seus aliats de manera pràcticament unilateral. De les accions en principi més greus, que són les que he pogut classificar, tres quartes parts van ser obra d’aquests grups; l’extrema esquerra i els grups independentistes en van ser responsables d’una mica més del 15%, mentre que la responsabilitat del 10% restant és dubtosa o desconeguda.

Quin paper hi va fer la UCD?

Després de les eleccions del 1977 va cristal·litzar a València un moviment anticatalanista que des dels inicis es va mimetitzar amb la ultradreta i que més tard es va aliar amb UCD. Amb vista a les eleccions del 1979, el Grup d’Acció Valencianista (GAV), l’organització anticatalanista més radical, va signar un pacte amb el partit centrista que va implicar, entre altres coses, que diversos membres del GAV anaren en les llistes d’UCD. Aquesta aliança d’UCD amb grups radicals és una altra de les peculiaritats de la Transició valenciana, i de fet pot dir-se que el GAV va ser una mena de pont entre la ultradreta, amb qui compartia tumults, i UCD, amb qui compartia llistes electorals. Però la cosa va anar més lluny el 9 d’octubre de 1979: està demostrat que càrrecs d’UCD van promoure un disturbi que va derivar en uns incidents gravíssims.

D’altra banda, encara que la persecució de la cultura per part de la ultradreta no és un fenomen específicament valencià, ací va arribar a cotes particularment altes: un escriptor com Joan Fuster va rebre dos atemptats amb bomba en el seu domicili, el catedràtic Manuel Sanchis Guarner un, la Universitat de València va rebre un atemptat amb bomba en vespres de la mort de Franco i un altre el 1981, instal·lacions de la mateixa universitat van ser tirotejades almenys una vegada. També van ser atacats almenys tres cinemes, dos espais culturals i altres tants espectacles musicals. D’atemptats contra llibreries, n’hi hagué quasi trenta.

Quin paper va fer el moviment anticatalanista?

El moviment anticatalanista, quasi sempre mesclat amb la ultradreta, va tindre un protagonisme molt visible en la violència tumultuària. En el que és, sens dubte, una altra de les grans singularitats de la Transició valenciana, va haver-hi desenes de tumults que sovint van acabar amb autoritats democràtiques d’esquerra agredides. L’alcalde de València va arribar a ser colpejat diverses vegades un mateix dia. Això ocorria sovint davant la passivitat de la policia, que obeïa, no ho oblidem, un governador d’UCD. També hi ha un cas documentat en què la Guàrdia Civil va desoir les crides d’auxili d’un alcalde, aquesta vegada el de Catarroja. Pel que fa a la violència més netament terrorista, les proves disponibles indiquen que els responsables cal buscar-los sobretot en l’extrema dreta tradicional. Sí que va haver-hi, no obstant això, accions de poca envergadura i amenaces fetes en nom d’uns suposats comandos anticatalanistes.

Uns reportatges signats pel periodista Xavier Vinader a mitjan 1979 aporten proves bastant sòlides que moltes de les accions més greus comeses fins a aquesta data al País Valencià van vindre de l’entorn del partit d’extrema dreta Fuerza Nueva; és possible fins i tot que en la seu d’aquest partit es prepararen artefactes explosius. Però la veritat és que la frontera entre anticatalanisme i ultradreta és extremadament difusa i, de fet, sabem que en la fundació del GAV van participar persones vinculades al sindicalisme vertical franquista.

Què va suposar en xifres la violència en la transició al País Valencià?

He classificat 162 accions a priori de més gravetat referides únicament a la violència contestatària, en què he inclòs: assassinats, atemptats amb bomba, incendis i assalts d’establiments, assalts a domicilis, incendis de vehicles, metrallaments d’edificis i agressions a autoritats. D’aquestes 162 accions greus, 68 van ser atemptats amb bomba. Fora del comptatge han quedat les agressions de carrer, els atacs amb còctels Molotov i altres atemptats de menys entitat. També va haver-hi desenes d’accions de motivació política dubtosa, però sovint plausible, així com una enorme quantitat d’atracaments comesos per grups terroristes. A part quedarien les amenaces falses de bomba i altres coaccions, els xocs en manifestacions i el conjunt de la violència policial.

A la vista queda que és molt difícil contar tots els episodis violents, però és segur que sobrepassen folgadament el miler. Amb tot, malgrat aquestes xifres colpidores, la mortalitat va ser relativament baixa, amb un màxim de catorze morts i un mínim de nou. Aquesta forqueta es deu al fet que va haver-hi cinc persones assassinades en atracaments susceptibles de ser comesos per terroristes, però la responsabilitat dels quals no és segura. La xifra de morts queda, en qualsevol cas, molt lluny de la d’altres territoris com el País Basc, Navarra, Madrid o Catalunya.

Va ser una violència impune?

La majoria de les accions més greus van quedar impunes, i això que va haver-hi mitjans de comunicació que van donar pistes bastant solvents i precises sobre els possibles responsables. Sí que va haver-hi, no obstant això, un grup de possible naturalesa parapolicial i diverses bandes d’atracadors integrades per ultradretans que van ser desarticulades. També va haver-hi una operació policial contundent contra grups armats d’extrema dreta desenvolupada en diverses ciutats espanyoles entre el final del 1980 i el començament del 1981 que va tindre un fort impacte a València, però, pel que sabem, els detinguts a penes van passar uns mesos a la presó. En qualsevol cas, la major part de les accions més greus mai s’han resolt.

Va ser el cas dels atemptats contra l’assagista Joan Fuster.

Després del primer atemptat patit per Joan Fuster, uns veïns van aconseguir anotar el model, el color i una part de la matrícula d’un cotxe que va fugir a tota velocitat. En el cas del segon, que no va causar morts de pur miracle, es van obrir diligències per un delicte menor de danys i en un mes la causa va ser sobreseguda i arxivada. Aquest segon atemptat és particularment inquietant, perquè va poder ser una represàlia per un altre atemptat comés un dia abans per Terra Lliure contra la seu del Govern Civil de València. També va haver-hi dos atemptats el 1976 en què els objectius van rebre quasi alhora sancions econòmiques. Com va dir la revista Dos y Dos: ‘‘Multa d’una banda i bomba de l’altra. Sorprenent coincidència’’.

La violència tumultuària també va quedar quasi sempre impune. En diversos episodis especialment greus la desídia de la policia va ser clamorosa, i més tenint en compte que hi havia autoritats en perill. El seu comportament era molt diferent quan les manifestacions eren de signe esquerrà, en què va haver-hi quatre morts i centenars de ferits i detinguts.

Quines fonts ha emprat?

La meua investigació s’ha basat, sobretot, en fonts hemerogràfiques. No hi ha una altra manera de fer un recompte seriós d’accions violentes. Limitar-se a les xifres que apareixen en les memòries dels governs civils no sols és insuficient, sinó també enganyós. Les del Govern Civil de València, que són les que he llegit i contrastat, estan enormement esbiaixades, per no dir manipulades. A penes s’hi esmenten atemptats de l’extrema dreta. De fet, almenys les de València, són més valuoses pel que callen que pel que diuen. Per descomptat, també he visitat uns quants arxius, en què he consultat, a més de les memòries del Govern Civil, uns quants documents interessantíssims.