A finals de novembre de 2018 la Generalitat aprovà el Pla Bàsic de Mobilitat Metropolitana. La premsa, entre irònica i sorneguera, titulà l’esdeveniment com “12 anys per a ser més sostenibles”. 12 anys i 128 milions d’euros. Un altre pla per executar. I van… A mi em sembla bé la “filosofia” però vull recordar que el 1991 ja es féu una enquesta metropolitana (no gaire diferent de la que es va fer per al pla aprovat) i que es creà la base jurídica i de gestió (l'ETM, després AVM fins la seua dissolució el 2012) que el PP s’encarregà de dinamitar. Restem doncs exercitant- nos en la màquina del temps i l'Autoritat Metropolitana de Transport recentment creada està recollint adhesions voluntàries (hi manquen prou municipis encara) alhora que demana “a Madrid” els 38 milions de justícia per al transport metropolità.
Les dades (abundants) no ofereixen massa sorpreses pel que fa al nombre global de viatges i corredors (encara és molt radial la mobilitat metropolitana). El pla esta farcit de bones intencions que el que escriu, subscriu. El problema, a banda de l’evidència de la progressiva ampliació de l’àrea metropolitana, de l’increment de la mobilitat global i de la insuportable i injustificable mesquinesa de Madrid, és el comportament divergent de la ciutat central i de la resta de l'àrea metropolitana.
Gràcies a la tossuderia de Grezzi (un regidor hiperactiu que va fent sense esperar a la sempiterna planificació), a la ciutat de València ja es fan a peu, en transport públic o en bici/patinet quasi el 70% dels desplaçaments mentre que només el 30% es fa en cotxe particular i la tendència és a millorar. En canvi, a l’àrea metropolitana el 74% dels viatges encara es fan en cotxe particular amb els elevats costos econòmics i mediambientals derivats. Si volen alguna prova del fracàs (marcadament 'pepero') de les polítiques de mobilitat metropolitana, aquesta xifra és més fina que la prova del cotó. L’extensió del transport públic i de la xarxa ferroviària, la unificació tarifària i horària i la fi del cantonalisme mental són necessitats tan urgents com la reclamació financera. Però, malauradament, la consciència que la ciutat real és l’àrea metropolitana és molt feble i “l‘autonomia municipal” serveix per a posar entrebancs. La línia discontinua del terme municipal és tan sagrada (així la Bíblia o la Constitució) com absurda, però les baralles i resistències són contínues.
Ja fa moltes dècades que sabem que en temes de mobilitat cal utilitzar la política del pal i la pastanaga: mentre millorem el transport públic, penalitzem el privat. Només així canviarem els hàbits físics i mentals, fent, això sí, més i millor pedagogia. Si no fos pel ridícul de les falses voreres pintades de verd fosfi, de l’escàndol del futbol i d’algunes decisions tal vegada un tant precipitades, Grezzi (els taxistes haurien de fer- li un monument) s'ha guanyat un notable alt, malgrat ser l’objecte de totes les ires irracionals, conservadores i carpetovetòniques. Però no es pot treure pit a la ciutat quan el problema global està tant, tant verd. Com deia Josemaría García: !!Ojo al Dato!!
Sobre este blog
Aquest blog pretén oferir una opinió curta i concisa sobre temes d’actualitat .El mateix títol ja fa evident el desig explícit d’utilitzar, tant com siga possible, l’humor i la ironia, fugint de la grandiloqüència, el “Catarroja descoberta” i les desqualificacions apriorístiques. Tota idea és benvinguda i pensar diferent només pot enriquir-nos. L’autor te la consciència nítida de la seua minorització i l’assumeix amb joia.
