Dues històries exemplars

L’eufemísticament denominada precampanya, amb totes les bestieses verbals que l’acompanyen, s’ha situat al bell mig de l’actualitat “informativa”, la qual cosa fa que altres temes o bé baixen d’intensitat o bé simplement passen desapercebuts. De tot n'hi ha perquè la decisió sobre quines noticies paga la pena posar en portada i quines no és un secret tan ben guardat com les receptes de verí made in el Vaticà. Aquests dies estem tips de “policia patriòtica” i altres noticies -fins i tot les que han tingut incidència en la precampanya- es fan velles a tota màquina. Hi ha un munt de temes -alguns ben interessants per cert– que ja  no “venen” i, per tant, cauen ràpidament en l’oblit.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Malgrat que es puga posar en dubte l’oportunitat d’aquesta reclamació i recordar que l’imperi azteca no era precisament exemplar en la seua relació amb les tribus indígenes dominades, també es cert que els nostres il.lustrats candidats a governar  Espanya des de les esències, podrien traure-li la pols als apunts dels famosos masters i recordar el conegut debat (la Junta de Valladolid el 1550 i 1551) on Bartolomè de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda es van veure les cares. El segon tractà de justificar els evidents excessos des conqueridors per ser els indígenes naturalment inferiors, fins al punt de posar-se en dubte que tingueren ànima.

Pel que fa als nostres indignats polítics, han fet un ridícul majúscul i no va malament conèixer la debilitat mental d’aquests troglodites que veuen en tot açò una infàmia i un atac a la pàtria, sense parar esment en la sàbia expressió galega que diu que “haberlas , haylas”. L’evangelització cristiana de la Conquesta i l’aportació de “civilització” és una dolenta i grollera justificació. Això ja ho fan –i molt be– els nordamericans perquè ens empassem el genocidi dels indis.

La segona història exemplar té un registre molt diferent i respon al lema publicitari d'aquell sabó del franquisme (Gior, roig a l’ inrevés) que ja ens avisà d’allò de “un poco de pasta basta”. De pasta va la cosa, perquè ha eixit a la llum la multa de 118 milions d’euros imposada per la Comissió Nacional del Mercats i la Competència a les 15 empreses que s’ha posat d’acord per a repartir- se al llarg de mès d’una dècada la minúcia de 1.055 milions d’euros. que és el que Adif ha invertit en licitacions per a l’AVE. A més de la col·lusió, els contractes han experimentat importants sobrecostos sempre justificadíssims, of course.

No és la primera sanció, i els recursos legals solen prosperar, però tampoc va malament que es facen públics aquests comportaments exemplars en què destaca Florentino Perez d’ACS. Això se'n diu viure del BOE (i dels impostos de tots). Si hi havia un seriós dubte sobre si l’opció de l’AVE fou pitjor que la de millorar la xarxa existent, aquestes maniobres orquestrals en la foscor encara fan créixer els dubtes i debiliten la nostra confiança en els esforçats empresaris que generen riquesa i treball.

Dues històries que fan pensar i que serien dos bons exercicis per a debatre en una cada vegada més urgent assignatura d’educació per a la ciutadania, a la qual tanta por li tenen les forces de la reacció, eclesials, civils o militars.