Vòmit

Ja fa més d’un mes que vaig fugint de la permanent intoxicació mediàtica, dels programes de debat i/o d’infames tertulians (amb molt poques excepcions) i de tot allò que m’afecte  al fetge. Tanmateix, la solució no es perfecta perquè la majoria dels taxis sintonitzen la Cope i perquè els cafés dels bars estan normalment acompanyats per la verinosa veu d’Ana Rosa i altres companyes i companys dels diferents informatius “nacionals”, inclosa la Sexta, que tampoc desentona. No debades La Razón és del mateix grup (Atresmedia) i a La Sexta sovintegen els programes sensacionalistes i grocs que fan també d’altaveu de la reacció (la Sexta Noche, però no sols, com a paradigma.)

De tota manera, he de confessar que, quan puc, veig el programa del Gran Wyoming per riure’m una mica, tot i que no sempre m’agrade el guió. I, és clar, en el pecat va la penitència i, mal que bé, m’assabente de com va la cosa. Tot plegat, el resultat és que no puc controlar el vòmit. Si fem per un moment abstracció dels noms, els “missatges” són encantadors. En un melting pot de difícil digestió, hi trobem innovacions espectaculars en l’oferta d’una dreta que juga a arrapar desesperadament vots dels companys de viatge que, en consonància, tracten de veure qui és més cavernícola. Vullguen els Deus que s’arrapen tant els vots que al final es perjudiquen tots tres.

Propostes importades de l’ extrema dreta europea, amb l'spanish touch, on tot hi cap: la xenofòbia, el negacionisme de l’holocaust o del canvi climàtic, els ventres de lloguer, l’eliminació de la política de gènere, la negativa a exhumar el dictador i a “obrir ferides” (allò de la guerra de “l’abuelito”  de Casado), la baixada d’impostos, la llei de llengües per la qual sols parlarem castellà i anglès i, per descomptat, tot el que tinga a veure amb els odiats i odiosos catalans.

Continua la fixació malaltisa, siga la fantàstica prohibició dels llaços grocs que “condicionen” el vot, el judici del procés (suposadament garantista) on s’explota la “percepció” de guàrdies civils “objectius” o la proposta d’un 155 de llarga o infinita durada. Tota una ofensiva que recorda malauradament la causa general franquista (Decret de 26 d’ Abril del 1940) davant de la qual “l’estratègia” de confrontació feta des de la plaça de Sant Jaume tal vegada no haja estat la més adient. Torra no és precisament un estadista però, cal dir, que, descartada la submissió, després de la desautorització brutal de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, tota l’elegia del “bloque constitucional” és pur cinisme i reacció. De tota manera, és clar que això acabarà malament, però estem parlant d’una batalla, i no d’ una guerra, que ja dura massa i que continuarà perquè aquest país no es governable des de la negació de les diferències.

L’ofensiva dretana o ultradretana del tripartit de les essències fa que els partits “nacionals” (que ja tenen tots un fort component espanyolista sense que els apressen les circumstàncies) estiguen combatius amb la “regressió” del missatge carpetovetònic. Però això ho troben “compatible” amb la “fermesa” en la defensa del Leviatan de l’Estat (amb l’ inestimable ajuda d’ una judicatura on dominen les tesis conservadores) i d’una Constitució obsoleta. Cal reivindicar la memòria històrica però una altra cosa es donar crèdit als torracollons dels catalans. Ens defensem contra l’ultradreta però acceptem una monarquia imposada per Franco. El “no cedirem” a les pretensions “inconstitucionals” i el “no passaran” als de l’Espanya eterna mariden malament.

Sols la miopia més aclaparadora explica que els partits no feixistes no entenguen que sols assegurant el respecte i la convivència de tot els pobles amb una Constitució nítidament federal podem eixir del bloqueig actual. Sense l’acord amb la dreta no és possible assolir la majoria necessària dels 2/3 que demana la reforma de la Constitució però si es denunciara de forma contundent el bloqueig i se sumaren voluntats de canvi, potser hi hauria esperança.

Però ni en el PSOE ni en Unidos Podemos hi ha claredat i sí molta por i confusió. Vaig tindre l’oportunitat de sentir el senyor Javier Lambán, president d’Aragó i “socialista”: “Pedro Sánchez ha sido ”sorprendido en su buena fe“ por unos independentistas que ”desde los tiempos de Azaña y pasando por los políticos de la Transición, son congénitamente desleales, mentirosos y no se puede uno fiar de ellos“ (sic). I al País Valencià, ni parlar del tema que resta vots i nosaltres els valencians som bons xics que no donem problemes. I això que estem en la Corona d’Aragó, no en laVilla y Corte. O estem tots còmodes (sense recels ni complexes) o no hi ha llum al final del túnel.

Deia abans que per no barrejar massa faria abstracció dels noms. De tota manera, encara que el nom no fa la cosa, els protagonistes de l’aquelarre no tenen desperdici i les “noves” cares sorgides al caliu de les eleccions encara ho fan tot més al·lucinant. A més de les clarividents propostes i opinions dels Rivera, Casado i Abascal, unes altres veus (impagables) s’han unit al corifeu, augmentat el tarannà fanfarró, xulesc i insultant. En Ciudadanos, a Arrimadas i Cantó (“l’aportació” valenciana) s’han afegit el “progressista” Marcos del Quinto i Edmundo Bal en resposta a la ínclita Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte i protegida d’Aznar, i a Juan Jose Cortés, noves “adquisicions” del PP . Vox no s’ha quedat curt, amb tres militars d’elevada graduació nostàlgics, l’històric Ignacio Gil Lázaro i, en pla estel·lar, Ivan Espinosa de los Monteros (de casta le viene al galgo) i el filo-nazi Fernando Sanz, apartat a última hora perquè era “massa”. Entre tots no hi ha ni un gram de futur.

Comprendran vostès que tinga ressentit el fetge i que em sovintegen el vòmits. Quina creu!!!!