Hipoteques del passat, hipoteques de futur

Com era d’esperar, els governs de la Nau i el Botànic s’han trobat amb un seguit d'hipoteques en forma de decisions aprovades en el passat que, normalment, generen drets legals i, per tant, costos importants de qualsevol reversió i/o modificació, a banda de suposar un focus de conflicte amb els interessos en joc. A això cal sumar les “dissensions” internes en els partits d’esquerra que fan coalició, on el PSPV-PSOE s’ubica nítidament a favor del continuisme mentre que Compromís i Podemos tenen per costum alçar la veu  però (perquè la sang no arribe al riu i no trontolle la coalició) triguen poc a transigir intentant introduir canvis marginals que no arriben a ser percebuts per la ciutadania com a canvis significatius. És el regnat de la Realpolitik, amb la seu a dosi de  possibilisme, pragmatisme polític i cinisme.

En el Botànic tenen, entre altres molts temes punyents, el repte del Puerto Mediterráneo d'Intu del qual, si de cas, ja en parlaré altre dia. Avui m’interessa una trilogia que afecta més directament el govern del la Nau: el PAI del Grau, el PAI de Benimaclet i la ZAL. En el primer cas, després d'un cert rebombori i de l’escenificació de la dissensió, els tres partits signaren una pax romana y el tema deixà de ser noticia amb la qual cosa cal suposar que prompte o tard assistirem a un urbanicidi que ha estat coent-se a foc lent des del 2004 i que ara comença a estar ja “madur”. En el cas de Benimaclet, el que fou un dels primers PAI de l’era de Rita va quedar en suspens i ara, de la mà de Metrovacesa, torna a prendre cos un projecte que, en lloc de generar un continuum decreixent per a tractar adequadament la trobada amb l’Horta, manté una elevada edificabilitat i “a canvi” de “liberar suelo verde” (uns equipaments i uns innecessaris horts urbans) manté la pantalla arquitectònica i dues torres de 30 altures. De nou, rebombori, dissensió i pau.

Què volen que els diga de la ZAL? El projecte no té ni cap ni peus i parlar de la inversió realitzada és pur cinisme, tan trist com carregar el problema a la reclamació indemnitzatòria del SEPES. El Port ja fa anys que hauria d'anar desplaçant-se poc a poc a Sagunt en lloc de no enmendalla i mamprendre la boja ampliació nord amb efectes mediambientals molt greus. Una ZAL reduïda a 300.000 metres quadrats no resol cap problema de futur. Superar els 674 milions de contenidors amb l’horitzó d’arribar a 100 milions en sis anys no és cap bona noticia, malgrat les felicitacions mútues i la foto de família. L’estratègia hauria de ser un altra però, com sempre, el debat seriós no hi és present.

En el tres casos esmentats el benefici per a la ciutadania és discutible. En els dos primers perquè responen a la ja coneguda voracitat immobiliària i en el cas del port (un important actiu econòmic) perquè les decisions estratègiques preses des de fa anys (i que continuen) són, al meu parer, errònies. També en tots els casos es tracta d'actuacions no reversibles com passa en tots els temes territorials. Una errada dura moltes generacions i només algunes vegades –com ha passat amb la Marina- es pot fer de la necessitat virtut i aprofitar els desencerts. Les hipoteques del passat esdevenen hipoteques de futur i la ciutadania no vota el possibilisme. Millor parlar clar (quan no es pot fer res) que introduir petites millores -com el corredor verd de la ZAL- que  no alteren el resultat final d’un territori governat per falcons. Em posaré la música de Limbotheque per a relaxar- me.