Tres autors d’Alacant

Els autors dels quals vull parlar són molt diferents en la seua producció, trajectòria i també, en un dels casos, adscripció generacional, però tots tres són vertaderament considerables i excel·lents. Tenen en comú la seua naixença a la ciutat d’Alacant i la seua identificació profunda amb l’avatar col·lectiu valencià, al qual han fet aportacions d’una vàlua extraordinària. En som conscients, de València estant? No, sens dubte, en tota la dimensió del fet. En són conscients a Alacant? No ho sabria dir, però em sembla que tampoc.

En tot cas, es quasi segur que en aquell Alacant de no fa tant, on et trobaves sovint amb expressions d’incredulitat o d’allunyament, pel que fa a l’adscripció valenciana, hauran estat considerats una mena de rara avis, gent que havia fet una tria inversemblant. Avui afortunadament han canviat molt les coses, tant en termes culturals com polítics. I és una bona nova. A hores d’ara a Alacant hi ha vida cultural, persones i equips que treballen amb una clara consciència de País, en molts àmbits i terrenys. Per raons ben explicables, la ciutat d’Alacant –la meravellosa ciutat d’Alacant, que tant li agradava a mon pare, amb una Esplanada millor que la Promenade des Anglais, deia ell-, ha tingut èpoques diguem-ne de desconnexió. Grups de pressió, poderosos, que han actuat i actuen en aquest sentit. Però també ha tingut l’energia suficient per no deixar-se endur per camins que no menarien enlloc. Noms com Manuel Alcaraz, Faust Ripoll, Carles Cortès, Josep Balaguer, Josep Forcadell, Mariano Sánchez Soler, Josep Bernabeu, Ferran Isabel, Ximo Caturla, Joan Borja o Anna Esteve (una professora de Filologia Catalana, lúcida i magnífica), entre tants i tantes altres, són exemples de compromís cívic i de treball cultural solvent, que s’ha de reconèixer com cal. Un estol de gent de cultura que han recollit la flama de J.V. Mateo, Josep Bevià, Ernest Contreras (quin gran tipus!) o Josep Maria Perea en temps més foscos.

Potser la creació i la consolidació de la Universitat d’Alacant ha afavorit un retrobament ajornat. Siga com siga, Alacant, l’Alacant de la PIC i del desacomplexament, és ara una altra cosa.

Però vull referir-me ací de manera especial a tres autors molt concrets d’Alacant, ja una mica sèniors, que han donat fruits, en el terreny de la cultura i el pensament, o de la creació, d’un altíssim nivell, i que pertanyen a generacions anteriors a la dels esmentats, Tot plegat seria la demostració que la cultura i la llengua del País ha rebrotat amb força inusitada a Alacant, en contrast amb èpoques anteriors en què el predomini castellà hi era aclaparador. O que compta amb els elements interns per fer-ho.

Per començar, Emili Rodríguez-Bernabeu, nascut el 1940 a Alacant. Metge cardiòleg de professió i poeta de llarga trajectòria, amb molts poemaris publicats, l’obra del qual ha estat recollida recentment (Obra poètica completa, IAC- Juan Gil-Albert, 2018, pròleg d’Antoni Prats). Un creador de llengua i d’imatges, de sentiments, de representacions, de bellesa feta de paraules. De les nostres paraules! Un poeta destacadíssim, un clàssic de la literatura valenciana contemporània, que començà el 1962 en ser inclòs a l’Antologia de poetes universitaris promoguda per Manuel Sanchis Guarner (publicada a L’Estel) i que no ha parat d’escriure, de publicar i de fer sentir la seua veu creadora. A més, el 1994 publicà l’assaig Alacant contra València a l’editorial Curial, que dirigia Max Cahner, un llibre que vàrem reeditar anys després a la col·lecció “Assaig” de PUV, perquè s’ho valia. Una reflexió profunda sobre Alacant i València, sobre el País i les incògnites d’una ciutat que ha experimentat transformacions fortíssimes en l’època contemporània. De lectura imprescindible, informat, agut, polèmic a estones i escrit amb la lucidesa i la passió d’algú que sent l’amor a la terra i no renuncia a res. Emili Rodríguez-Bernabeu és un intel·lectual sòlid i alhora un dels nostres grans poetes.

Un altre alacantí que sobresurt és Antoni Seva Llinares, nascut el 1942. Llatinista, professor de Filologia Llatina a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, membre del Consell de la Fundació Bernat Metge, editor i traductor de Catul, Claudià, Sèneca, director del Diccionari llatí-català (Enciclopèdia Catalana), editor i traductor de Pico della Mirandola, Campanella i Erasme a la col·lecció “Breviaris” de PUV... Erudit i competent, seriós i compromès, autor fa ja anys dels assaigs Alacant, trenta mil pieds-noirs i de Quadern d’ocis, tots dos a Tres i Quatre. I que acaba de publicar Mosaic. Màximes i pensaments (col·lecció “Assaig” de PUV). Si com deia el meu estimat i malaguanyat (i tan intel·ligent) professor Ernest Lluch “som el que fem”, el que fem a cada moment i no el que hem fet (una dita que no deixa de ser una mica cruel), Antoni Seva és ara, el 2018, l’autor d’un llibre extraordinari d’aforismes i d’assaigs breus i comprimits plens de saviesa, cultura, intenció i gràcia. En la línia dels moralistes francesos, però amb ulls d’avui, que ja han vist moltes coses. Un llibre amerat de cultura clàssica i de suggestions contemporànies. No podria entendre que no fos valorat i rebut amb l’entusiasme que mereix. Provoca, aquest llibre. Provoca, vull dir, la reflexió, el somriure, l’admiració... Ja el pioner treball sobre els pieds-noir a Alacant obria camins renovadors i posteriorment Quadern d’ocis descobria un assagista subtil i molt interessant. Llàstima que no s’ha prodigat més en aquest terreny, absorbit probablement per la tasca docent i erudita.

I finalment, Ernest Garcia, nascut també a Alacant el 1948. No m’és fàcil parlar amb equanimitat d’Ernest, a qui considere un amic i un company proper des de fa dècades. Son pare tenia a Alacant un estudi fotogràfic (Fotografia Ernesto) i ell se n’anà a València a estudiar, sense perdre’n mai el contacte. Encara recorde son pare, orgullós del fill, quan assistí a la lectura de la seua tesi doctoral a la Facultat de Filosofia de la Universitat de València. Hem compartit vicissituds, sobretot polítiques. Ernest Garcia és un home d’una rara intel·ligència, analítica i sintètica alhora. Té -com se sol dir- el cap “molt ben moblat”. Ja d’estudiant en donava mostres i com a jove professor impressionava. De la Filosofia passà a la Sociologia, de primer de l’educació i després del medi ambient. En aquest darrer camp ha excel·lit. Ha esdevingut un referent en la matèria, no només a l’Estat espanyol. La darrera publicació d’Ernest Garcia és l’article “Marxisme ecològic?” (L’Espill 57), que té l’origen en una intervenció al congrés “Filosofia de la praxi i crisi ecològica”, organitzat per l’INKRIT, l’Institut de Teoria Crítica de Berlín, presidit per Wolfgang F. Haug. Val la pena llegir aquest petit assaig d’Ernest Garcia, tan antidogmàtic i tan crític com cal. En fi, d’Alacant a València i de València a Europa o els EUA, escrivint en català, castellà, francès o anglès, i obrint vies innovadores. El 1995 publicà El trampolí fàustic. Ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible (col·lecció Sagitari, editorial Germania), un assaig seminal, i el 2004 la seua obra cimera Medio ambiente y Sociedad. La civilización industrial y los límites del planeta (Alianza Editorial), que és un text clàssic sobre la crisi ecològica i la impossible sostenibilitat, una aportació teòrica i metodològica de primer nivell. D’altra banda, Ernest Garcia ha tingut una trajectòria política molt intensa: secretari general del PCPV (1979-1980), i posteriorment dirigent i candidat de la UPV (fins el 1994). Premi Octubre el 1983 amb Les cendres de maig (Tres i Quatre, 1983), desenes d’articles polítics i acadèmics publicats, importants recerques empíriques, degà de la Facultat de Ciències Socials... Un teòric reconegut de la translimitació, del decreixement, de l’era post-carboni; un referent en molts camps, però sobretot en un aspecte: el rigor de pensament i la rectitud moral, no renyida amb el gust de viure.

Tres autors d’Alacant, doncs. Tres personatges imprescindibles que donen sentit al País a mig fer que som. Un País que de vegades no ho sembla, però que és més, molt més dens de suggestions, molt més interessant i captivador, del que volen i diuen. Del que voldrien, i que per tant ens amaguen tant com poden.

Els autors dels quals vull parlar són molt diferents en la seua producció, trajectòria i també, en un dels casos, adscripció generacional, però tots tres són vertaderament considerables i excel·lents. Tenen en comú la seua naixença a la ciutat d’Alacant i la seua identificació profunda amb l’avatar col·lectiu valencià, al qual han fet aportacions d’una vàlua extraordinària. En som conscients, de València estant? No, sens dubte, en tota la dimensió del fet. En són conscients a Alacant? No ho sabria dir, però em sembla que tampoc.

En tot cas, es quasi segur que en aquell Alacant de no fa tant, on et trobaves sovint amb expressions d’incredulitat o d’allunyament, pel que fa a l’adscripció valenciana, hauran estat considerats una mena de rara avis, gent que havia fet una tria inversemblant. Avui afortunadament han canviat molt les coses, tant en termes culturals com polítics. I és una bona nova. A hores d’ara a Alacant hi ha vida cultural, persones i equips que treballen amb una clara consciència de País, en molts àmbits i terrenys. Per raons ben explicables, la ciutat d’Alacant –la meravellosa ciutat d’Alacant, que tant li agradava a mon pare, amb una Esplanada millor que la Promenade des Anglais, deia ell-, ha tingut èpoques diguem-ne de desconnexió. Grups de pressió, poderosos, que han actuat i actuen en aquest sentit. Però també ha tingut l’energia suficient per no deixar-se endur per camins que no menarien enlloc. Noms com Manuel Alcaraz, Faust Ripoll, Carles Cortès, Josep Balaguer, Josep Forcadell, Mariano Sánchez Soler, Josep Bernabeu, Ferran Isabel, Ximo Caturla, Joan Borja o Anna Esteve (una professora de Filologia Catalana, lúcida i magnífica), entre tants i tantes altres, són exemples de compromís cívic i de treball cultural solvent, que s’ha de reconèixer com cal. Un estol de gent de cultura que han recollit la flama de J.V. Mateo, Josep Bevià, Ernest Contreras (quin gran tipus!) o Josep Maria Perea en temps més foscos.