El 2024, l’any que se n’acaba d’anar, ha estat testimoni de moltes coses, i romandrà en la memòria. Per als valencians ha estat sobretot l’any de la DANA devastadora, que ha costat tantes vides i sofriment. I que és un episodi encara viu i roent -no resolt, ni de bon tros- en el qual es combinen de manera endimoniada problemes de llarg abast (el model urbanístic, l’ocupació indiscriminada de territori inundable), problemes globals (l’escalfament de l’atmosfera que extrema els fenòmens climàtics adversos), la manca de sistemàtica de prevenció de catàstrofes, i un problema polític propi, valencià, que fa feredat: la ineficiència criminal d’uns governants incapaços -en primer terme el president, Mazón- que no donaren l’alarma quan calia i que no estigueren al seu lloc quan tocava. I que despès en comptes d’organitzar des de les seues competències els socors, només exhibiren caos, incapacitat i nul·la predisposició a col·laborar.
Més enllà d’això, que és molt vergonyós, el 2024 també ha estat l’any del retorn de Trump, amb els mals averanys consegüents. O de l’ofensiva de lawfare -guerra bruta judicial- contra el govern de coalició legítim i democràtic presidit per Pedro Sánchez per part d’una dreta feréstega i un entorn mediàtic tòxic. O de l’enquistament de conflictes com el d’Ucraïna o la insensata destrucció de Gaza per part de l’estat israelià, amb un cost humà altíssim que, sens dubte, en un moment o altre els passarà factura. O de la constatació de la feblesa i crisi larvada de la Unió Europea, amb governs en precari als seus puntals bàsics (França i Alemanya) i l’accés de l’extrema dreta al govern d’Itàlia. Un any de mals averanys, sens dubte.
Però enmig de tot això, un raig d’esperança, un senyal lluminós. Malgrat el menyspreu oficial, de les màximes institucions valencianes, culpable i inexplicable, la societat civil valenciana i catalana en el seu conjunt ha celebrat de manera vibrant el centenari d’un poeta. Els cent anys de Vicent Andrés Estellés.
S’ha celebrat amb desenes d’actes i iniciatives, amb recitals, paraules i música, representacions dramatitzades... i amb llibres. Una commemoració plena d’ensenyaments, una mostra de vitalitat d’allò que en diem la societat civil i que és simplement la gent, organitzada en associacions, grups, colles, entitats, el món escolar, universitari i acadèmic, la gent anònima i sense adscripció, però que pensa, llegeix i estima la seua llengua i cultura. I que va descobrint moltes coses que ens havien amagat. En són molts milers ja, de cap a cap del País i en connexió amb la resta de l’àmbit lingüístic del català, una sintonia que mai s’havia perdut i que en ocasions com aquesta -o com l’Any Fuster, celebrat el 2022- retorna amb força i suggereix el que podria arribar a ser.
Passats els actes i els recitals, les celebracions efímeres, els sopars i la resta, hi ha un objecte fonamental per a la cultura que roman, que és testimoni per a molts anys del que s’ha dit, pensat, estudiat i escrit a propòsit del poeta. Un objecte que és el llibre. Ací em referiré a uns quants llibres relacionats amb la commemoració. Però cal dir d’entrada, que n’hi ha molt més. Reedicions de llibres singulars (La clau que obri tots els panys, per exemple, a Peu de Mosca), antologies com la magnífica de Jaume Pérez Muntaner (Una tendresa oculta, a Tres i Quatre), biografies com la de Pau Alabajos, (Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, a Sembra Llibres, que ja va per la 2a edició), la culminació de l’Obra completa en la nova edició, revisada, a cura de Ferran Carbó i Jordi Oviedo (Tres i Quatre), estudis, monografies, reculls i fins i tot còmics per a ampliar públics.
Estellés fou un gran poeta, de molts registres, una veu aclaparadora i magmàtica. Cantava el seu poble i país en moments de foscor, però també la vida, la vida ran de terra, l’amor, la solitud, la tendresa, tot plegat amb humor, ironia i, si tocava, sarcasme. Sempre s’hi troben replecs en la seua obra que no havies acabat de conèixer o de percebre. A més de tot el que s’ha dit -el poeta de la postguerra, de l’amor carnal, el diàleg amb els clàssics, etc.- apuntaria la voluntat de deixar constància d’una visió molt personal de les terres valencianes, la seua història i la seua gent, en forma poètica, a la manera d’un Cant general nerudià d’enorme riquesa. I em sembla que cal valorar sobretot un aspecte decisiu: el seu registre idiomàtic, la llengua fluïda, vigorosa, natural i alhora elaborada. Perquè la simplicitat de vegades, o sovint, encobreix una gran complexitat. Simplicitat aparent, una cosa molt difícil d’aconseguir.
El cas és que Estellés va fer -i no com altres- una poesia entenedora, a l’abast de milers de lectors. Un veritable assoliment, un triomf. Res més lluny del prestigi de la dificultat o de l’arcà... Però, no té claus ocultes? Significats molt lligat a elaboracions intel·lectuals o referents no tan planers o directament accessibles? Per descomptat que sí. Això i una obra oceànica dona per a molt. Per a molta tasca d’interpretació i estudi. Tot i que el fet primari i fonamental -i apassionant- hi és la resposta del públic i el lector actual, que ha assumit la seua poesia.
Una guia segura per orientar-se en aquesta obra oceànica ens l’han fornit Ferran Carbó i Jordi Oviedo, professors de Filologia Catalana a la Universitat de València, especialistes en Estellés i codirectors de la nova edició revisada de l’obra completa, amb el volum Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024). Un llibre magnífic que articula de manera competent vida, obra i context o època. Molt recomanable.
A la Institució Alfons el Magnànim -que depèn de la Diputació de València, l’única institució valenciana que s’ha “comportat”- s’ha publicat Estellés: mirades i records, a cura de Lourdes Toledo. “Vida, poesia i memòria”. “Obres en prosa”. “Estil, temes i símbols”, “El meu, el nostre Estellés” són els epígrafs que encapçalen uns textos entre la memòria, l’anàlisi i la recepció, realment suggeridors, empàtics, elaborats. A càrrec, a més de la curadora, d’Isabel Añó, Irene Mira, Antònia Cabanilles, Xenia Dyakonova, Meritxell Matas, Maria Àngels Francés, Glòria Bordons, Fanny Tur, Begonya Pozo, Irene Rodrigo i Susanna Lliberós. Totes dones. Signe benvingut del temps (Estellés n’estaria desvanit)...
Paraules per a tothom. Estudis sobre Vicent Andrés Estellés (PUV, 2024), a cura de J. Àngel Cano i Ferran Carbó, és l’aportació de la Universitat de València (que va organitzar també un cicle de conferències a La Nau) al Centenari d’Estellés, investit el 1993 doctor honoris causa per la UV a títol pòstum. Una cosa molt seriosa, rigorosa i acadèmic en el millor sentit de la paraula. Autors: Pere Ballart, Antònia Cabanilles, Ferran Carbó, Pere Císcar, Irene Mira, Salvador Ortells, Francesc Parcerisas, Margalida Pons, Lluís Roda, J. Àngel Cano, Jordi Oviedo, Maria Saiz-Raimundo, Rafael Roca, Xavier Hernàndez-Garcia, Josep Vicent Frechina, Aina Monferrer i Violeta Ros, F. Martínez Gallego, Adolf Piquer, Vicent Simbor, Gemma Pasqual. Diversitat geogràfica i d’inserció, temàtica, generacional... Un llibre que restarà com a referència, amb textos i estudis de qualitat.
I finalment en aquesta síntesi abreujada, Estellés desconegut, a cura d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb participació de Josep Porcar, Joan Garí, Manel Pitarch i Lluís Meseguer. Una aportació des de Castelló, que em plau especialment referenciar. Dedicat a l’enyorat Vicent Salvador, que tanta petja va deixar a Castelló. Un llibre especial, molt bonic, amb gravats de Pilar Dolz. Poemes d’Estellés acarats amb poemes de diversos autors actuals de les comarques de Castelló, i unes fotografies fantàstiques. Un llibre fet amb molt de gust. A la pàgina 66 hi veig un Estellés alçant el puny. Quines èpoques! Donaria per a molt, aquesta imatge...
Com dona també per a molt -i els diversos volums que se’n publiquen ho certifiquen- l’obra d’un autor, un poeta que es va identificar amb la llengua, el poble i el País. Enmig de les contradiccions biogràfiques, perquè tot és sempre un garbuix complex de clarobscurs i compromisos inestables. Estellés: un heroi improbable, redimit en la seua poesia. Amb un impacte social impressionant. El més gran poeta valencià des d’Ausiàs March. I no és cap exageració.
Molts títols més, com apuntava més amunt, donen compte de l’impacte de l’obra estellesiana el 2024: El sud de Vicent Andrés Estellés, a cura d’Irene Mira (Llibres de la frontera); Estellés de mà en mà, una antologia a cura de Francesc Anyó i Borja Penalba (Onada); Mort i pam. Antologia poètica, a cura de Carmina Andrés Lorente (IAM), amb il·lustracions de Rafael Armengol; Estellés recitable, a cura -textos i àudio- de Vicent Camps (Edicions 96). I caldria afegir, encara, les traduccions d’Estellés a diversos idiomes, un aspecte fonamental, de què se’n va parlar abundosament en l’acte organitzat pel PEN Català i celebrat al Centre Octubre de València el 19 de desembre del 2024, amb la participació de traductors a l’anglès (Dominic Keown), l’italià (Gianpiero Pelegi), al frisó i neerlandès (Ignasi Ripoll) i al castellà (Marc Granell). Uns parlaments en els quals es va posar de manifest la potència incitadora -vital i actual- de la poesia d’Estellés més enllà del nostre context immediat i de l’àmbit català.
No acabaríem mai. Per molts anys Estellés!
0