L’audiollibre, el llibre llegit que es pot escoltar a voluntat, pot ser una bona opció, una opció a explorar. Per què no? En països com Alemanya o Holanda, si més no, els audiollibres tenen tradició i acceptació. Se’n venen quantitats importants. Presenten avantatges innegables, i no tan sols per a persones amb dificultats de visió. Fer un llarg viatge en cotxe -o en tren- mentre escoltes la lectura d’una novel·la, d’una narració, d’uns poemes, d’un clàssic de la literatura, presenta matisos insòlitament estimulants en els quals no caldrà insistir. És una experiència que ens retorna a un temps d’oralitat una mica perdut, però de cap manera esvaït. També -podríem dir- evoca temps infantils, quan la mare o el pare llegien un conte abans de dormir, una pràctica sortosament vigent encara. Perquè és bona cosa -en una època de “nadius digitals”- aquesta de llegir als infants, que molts pares actuals practiquen i que no s’hauria de perdre.
Però no cal ser infants per a parar l’orella. La lectura de contes, relats o llibres en viu pot ser una ocasió plaent. Un goig i alhora un enriquiment. Amb el suport dels estris tecnològics actuals, les possibilitats se’n multipliquen.
Recorde ara una pel·lícula, d’altra banda inquietant, que es titulava El lector (The Reader, 2008, dirigida per Stephen Daldry), amb Kate Winslet en un paper protagonista. Una història d’amor, amb gran diferència d’edat inclosa, en la qual la lectura de llibres a una dona que se n’avergonyia, però que mai no ho confessava, de no saber llegir, hi tenia una gran importància. La pel·lícula en realitat plantejava temes molt de fons, la participació inconscient en els moments més tèrbols i brutals de la història d’Alemanya (l’Holocaust), el crim i el càstig ajornat, la culpa i el perdó, el remordiment, la comprensió i la lectura -primer en viu, gravada en cassets- al llarg de tota una vida. Una història metafòrica i pertorbadora.
Aquells cassets de la pel·lícula han passat tecnològicament a la història. A hores d’ara hi ha suports molt més sofisticats i còmodes. Però quan es tracta de llibres, hi ha un producte molt definit i comercialitzat com a tal que és l’audiollibre. No massa corrent ni estès encara entre nosaltres, però molt comú en altres latituds.
I jo em pregunte, per què no explorar aquesta opció a casa nostra? Tenim índexs baixos de lectura. Potser l’audiollibre seria una opció. La qüestió és transmetre l’emoció de la bona literatura, el gust estètic, el gaudi de la familiaritat amb la cultura, que pot aportar molt a fer la vida més agradable, interessant i intensa. No fa tant de temps les lectures per la ràdio aconseguien grans audiències. Era, certament, una altra època, anterior al boom audiovisual. I a més, no es pot dir que, en general, la fórmula fos precisament vehicle d’alta literatura. Però no deixa de ser una dada significativa.
La fórmula de l’audiollibre permet una gran llibertat d’elecció, permet triar l’obra concreta que pot interessar en un moment i circumstància donats, i ofereix flexibilitat i versatilitat. Podria ser una opció a explorar per les nostres editorials. Un mercat que se’ls podria obrir.
D’altra banda, des del punt de vista de la llengua, estic convençut que aquesta opció de l’audiollibre seria un gran exercici de difusió cultural i de plaer per als sentits. Un retorn a l’oralitat. I en el nostre cas, a més, comptem amb un planter excel·lent de veus que podrien enriquir els nostres registres sonors amb la seua fonètica i riquesa de matisos. Pense en professionals com Reis Juan, Isabel Garcia Canet o Maria Josep Poquet, i en tants periodistes, actrius o actors que saben pronunciar amb ductilitat i mestria els mots de la nostra llengua. Seria un goig escoltar en la seua veu la gran quantitat d’obres literàries que podrien traslladar-se a aquest format de l’audiollibre. Reis Juan, per exemple, va fer recentment una lectura d’uns fragments del llibre de Simona Skrabec Torno del bosc amb les mans tenyides (L’Avenç) i crec que ningú em desmentirà si dic que va deixar el públic que assistia a aquella presentació bocabadat i amb ganes d’escoltar més estona la seua veu melodiosa.
En un article recent (“Llibres sonors”, a l’Ara del 22 de juny), sobre aquest mateix tema, Jordi Llovet -sempre enyoradís dels bons temps passats-, defensava un punt de vista completament oposat. Creu que els llibres sonors -així en diu- s’han fet “per desplaçar l’invent de Gutenberg”, el llibre imprès. Pensa que ningú tindrà paciència d’escoltar -anant en metro o en avió- Tirant lo Blanc o El Quixot, sobretot ara que les noves tecnologies han induït com mai en la vida de la gent l’acceleració sistemàtica i la immediatesa. I rebla el clau dient que el llibre de Gutenberg “encara és molt viu” i que “aquests nous e-books sense lletra no arribaran lluny”. Ajudaran els cecs, però “no els escoltaran els homes de negocis, sempre adelerats”. Supose que voldrà dir aqueferats o accelerats...
La temptació passatista i la veneració per allò establert o tradicional el fan incórrer, em sembla, en un greu desenfocament. En una fal·làcia. Que comença per veure contraposicions on no n’hi ha. O no hauria d’haver-n’hi, perquè es tracta de respondre a necessitats específiques i diferenciades. I és estrany que un home tan culte com Jordi Llovet no sàpiga que l’audiollibre -o llibre sonor- gaudeix d’una gran tradició i presència precisament a la pàtria de Johannes Gutenberg i que cada any, a la Fira del Llibre de Frankfurt, a la Frankfurter Buchmesse, s’hi fan grans exposicions i presentacions d’audiollibres, que mouen importants xifres de negoci.
L’invent de Gutenberg, certament, té una enorme salut. No podran amb ell els nous estris tecnològics digitalitzats, fins on podem albirar, perquè és còmode, pràctic i versàtil, com el got, la cadira o la forquilla. Però si anem a cercar-li enemics, que en té, per descomptat, no els trobaríem -de cap manera!- en el modest audiollibre, que és un bon invent i que no conspira, ni de bon tros, contra el llibre imprès. Més aviat hi ha raons per a pensar que seria justament al contrari...
0