La darrera tongada de llibres de l’editorial Afers mereix atenció. Sol passar, perquè Afers ha aconseguit una cosa bastant difícil en el complex món editorial, només a l’abast pocs segells, que és generar interès -entre determinats cercles de lectors, si més no- per les seues novetats pel fet de venir de la mà d’una editorial que suscita confiança. Com s’aconsegueix, això? Complicat, però em sembla que l’única recepta segura és una trajectòria de qualitat i coherència, sense errades greus. Seria el cas, per exemple, d’editorials com Acantilado o Galàxia Gutenberg, amb molt més recursos i mercat potencial que l’editorial de Catarroja. Quan anuncien les seues novetats, ja generen expectativa.
Traure el màxim profit dels mitjans -limitats- a l’abast és el secret de l’ànima d’Afers, Vicent Olmos. I unes quantes coses més, és clar. Per dir-ne les més importants: mirada editorial decantada, coneixement del panorama cultural, intuïció editorial, molta feina, i passió per l’ofici, sense la qual res no seria possible. De vegades pense que Vicent Olmos és un editor tan apassionat i obstinat com Pepe Martínez Guerricabeitia (l’artífex de Ruedo Ibérico, originari de Villar del Arzobispo, a menys de 40 minuts de València), salvant totes les distàncies. Viure per a editar...
La darrera tongada de novetats d’Afers -he apuntat d’entrada- inclou un seguit de títols que criden l’atenció i desperten interès. Vegem-ho. Per exemple, Ni fet ni desfet, una síntesi competent de la història del valencianisme polític entre 1974 i 1998, obra de l’historiador Natxo Escandell. Calia, aquest llibre. Des del clàssic El valencianisme polític, d’Alfons Cucó, no s’havia publicat cap síntesi -amb aquest nivell d’exigència i detall, car és el producte d’una tesi doctoral- dels desenvolupaments posteriors del valencianisme polític. Recordem que la primera edició del llibre de Cucó -recuperat també per Afers el 1999- era del 1971 i acabava en l’època de la República. De fet, la primera edició (a l’editorial Garbí) omplia el període 1874-1936. La del 1999 incloïa un capítol sobre la guerra civil 1936-1939. Escandell estudia fil per randa els esforços organitzatius del valencianisme en un període concret: durant la transició, l’època de la Unitat del Poble Valencià (UPV) i la posterior transformació en Bloc Nacionalista Valencià. Hi ha diversos treballs d’interès, sí, però en resta, encara, un buit entre el 1962 i el 1974: la història del PSV, Germania Socialista (analitzada per Xavier Ferré), tot això, una problemàtica oberta i no tan fàcil de delimitar. Natxo Escandell ha fet una bona aportació informativa. Al final, en l’epíleg, apunta aspectes posteriors al seu període d’estudi, la formació de Compromís, que va trencar barreres socials i va fer del valencianisme, per primera vegada, un actor protagonista en l’escena política, força política representativa i també de govern. Del màxim interès, aquest llibre, sobretot ara que de nou el valencianisme s’ha de repensar per tal d’encarar amb garanties un futur ambiciós. Per tal de mantenir la força i la representativitat social assolides, sense trair-se, amb eficàcia i sense perdre’s en conflictes marginals i al capdavall estèrils.
Un altre assaig històric que a mi personalment m’ha interessat molt és El segon Reich i Catalunya, de Xavier Fleck. Dedica un espai esclaridor a les nomenclatures, però finalment diria que no m’agrada el títol (fa evocar el Tercer Reich, quan el Reich alemany en què es centra l’estudi no es deia ‘segon’ de cap manera). El nucli del llibre és la relació amb Alemanya, vista des de Catalunya entre finals del segle XIX i 1914. Quines traces ha deixat en la bibliografia? Quina influència tingué Alemanya a través dels estudiants que hi anaren entre 1907 i 1914, becats per la Diputació de Barcelona o la Junta d’Ampliació d’Estudis? Com va irradiar la cultura i la política alemanyes -institucions, universitats, progrés científic, concepció nacional- a través dels contactes i sobretot a través de figures clau com Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Enric Prat de la Riba i Manuel de Montoliu? Una recerca apassionant i a estones amb besllums contra-factuals. Perquè la desfeta d’Alemanya el 1918 i la posterior i malaurada República de Weimar, l’infame Tractat de Versalles i l’ascens del nazisme anul·laren una història que hauria pogut ser. I que no fou. Alemanya era la potència industrial ascendent i el centre de gravetat en termes culturals i científics d’Europa abans de la Primera Guerra Mundial. Posteriorment es va autodestruir, amb grans ajudes exteriors, per descomptat. Res no fou ja igual. La francofília catalana, molt radical i efectiva, és proverbial. Tot i que França arrasa allà on arriba. Però Alemanya també va exercir una gran influència. Ací trobareu les claus d’una història en bona part amagada. Un llibre important.
La història és marca de la casa en el cas d’Afers. A més de la revista del mateix nom, que va camí dels 100 números, la col·lecció Recerca i Pensament ha publicat uns 120 títols, la major part de caire historiogràfic. El que fa 116 és corprenedor: El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940), de Laia Arañó Vega. Ens projecta de ple a un moment dramàtic, l’èxode dels republicans l’any 1939 cap a França davant l’ofensiva franquista. Ara que contemplem de lluny els terribles estralls de les guerres i el drama dels refugiats, ja va bé recordar que això també ens va passar. “Segons les autoritats [franceses], uns 261.400 homes de l’exèrcit republicà van creuar la frontera a partir del 6 de febrer de 1939.” França va obrir la frontera -després de dubtar-ne- i hagué d’acollir una allau humana de grans dimensions. El llibre es centra en un dels camps d’internament organitzats per acollir-los i l’estudia amb detall esclaridor: ubicació, construcció, organització, composició i perfil dels internats, vida quotidiana, i finalment les eixides del camp i el seu tancament. Les eixides eren totes problemàtiques: retorn a Espanya, enllistament en la Legió Estrangera o en batallons de treball, exili cap Amèrica. Com sabem, molts continuaren la lluita contra el feixisme i alguns acabaren als camps de concentració nazis, que eren tota una altra cosa. Un llibre ben construït, rigorós, acadèmic i tanmateix de lectura fàcil i fluïda. Reconstrueix amb solvència el sistema concentracionari francès en aquella conjuntura i el context polític i històric que determinà la duresa de les opcions a què hagué d’enfrontar-se un contingent humà de tan grans proporcions.
Però no tot és història. També la literatura ocupa un cert espai en els llibres d’Afers. Entre els darrers títols, una novel·la, un volum d’aforismes i un recull d’anotacions literàries. Liorna, d’Ariel Serra, és una novel·la extensa que pren com a punt de partida un procés inquisitorial anti-jueu a la Mallorca de finals del segle XVII. Una reconstrucció notable dels patiments determinats per la persecució i la seua vivència íntima, amb diàlegs ben travats. La matèria del llibre encara cou i perviu al subconscient col·lectiu en més d’un sentit. Les novel·les històriques ben resoltes, per cert, tenen públic assegurat. Un dels èxits recents en aquest camp ha estat La pensió dels alemanys, de Montserrat Corretger, publicada l’any passat per Afers. Per la seua banda, el sociòleg i escriptor Josep J. Conill lliura un nou volum d’aforismes: Estelles sota les ungles. Espetecs brillants ací i allà, frases penetrants, fragments subtils que mouen a la reflexió. I pulcritud formal. Se’n pot demanar més? L’aforisme és un gènere molt difícil de practicar amb una certa consistència, és a dir, sense caure en la banalitat, la poca substància o la “greguería” o pirotècnia verbal. També és de comentari complicat, atesos la dispersió i el gust inherent per la paradoxa.... La seua divisa podria ser: “No feu cas dels aforismes. D’aquest, tampoc”. Finalment, L’encantador de serps, de Josep Ballester, un conjunt d’anotacions sobre autors i lectures en clau assagística o més aviat dietarística -de dietari literari, per a ser més precisos- amb un pròleg de Joan F. Mira i un epíleg d’Antoni Martí Monterde. La primera edició havia estat publicada per l’editorial Moll, de Mallorca. Interessant.
La paleta de l’editorial Afers és més àmplia encara i es completa, entre més coses, amb intervencions de caire sociopolític, com ara el volum de pròxima aparició País Valencià. Eixida d’emergència de Ricard Chulià, que ha creat expectativa. I també amb una experiència editorial singular, la “Biblioteca de Pensament Crític”, de la qual se n’han anunciat dues novetats d’aparició immediata: Discurs contrafeminista, de Mercè Rius, i Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu, de Mitchell Cohen. Que s’afegeixen a títols anteriors d’Enzo Traverso, Albert O. Hirschman, Edgar Morin, Theodor W. Adorno, Craig Calhoun i Simona Skrabec. I en la qual apareixeran, més endavant, textos de Serge Moscovici i d’Ernest Garcia. Llibres per a ser llegits...
0