Martí Domínguez i la Il·lustració

No sol fallar. Quan algú dubta de la ciència, la posa en qüestió, se’n malfia i entra en el terreny pantanós de la superxeria, anem malament. Passa ara, amb els anti-vacunes o els negacionistes del canvi climàtic que sembla que s’han instal·lat en la nova Administració de Donald Trump als Estats Units. És un símptoma pèssim, avantsala de coses lamentables i, a l’extrem, d’alguna forma de feixisme. No es pot perdre de vista que les coses no es repetiran tal qual, però no oblidem tampoc que el feixisme històric era ambigu i ambivalent, contrari a la Il·lustració, mitològic i arcaïtzant, però alhora futurista i modernista quan volia i sempre amatent a les aplicacions tècniques de la ciència, imprescindibles per als seus projectes, dictats per una voluntat nietzscheana de poder.

Un terreny ambigu, sí, però una cosa està clara: la malfiança o fins i tot el menyspreu envers la ciència és sempre un mal senyal. Però què ens han de dir a nosaltres, hereus de la cultura il·lustrada, que hem contemplat astorats el menyspreu envers la ciència filològica i la història dels qui han negat -més de tres vegades- la unitat de la llengua, el fet positiu i contrastat que el català té diverses variants (com tantes altres llengües) i una d’aquestes variants és el valencià. El valencià és català: una afirmació normal, en ambients cultes i acadèmics, o simplement sensats i entenimentats, però casus belli si ho dius segons on, als ambients castellanitzats i d’extrema dreta de València, que utilitzen el matís diferencial per a obrir un abisme insuperable. Per exemple, en una Acadèmia Reial presidida fins fa poc per un Manglano i de la qual en forma part una persona tan culta com el poeta Jaime Siles. Tot és lògic i de fàcil intel·lecció. Divideix i venceràs, estrangeritza la reivindicació, busca bocs emissaris, aprofita la fosca consciència (també la mala consciència)... tot això.

La defensa de la ciència, per tant, marca la diferència. La ciència com a font de coneixement segur. Una altra cosa és la utilització social i política de la ciència. Evidentment, rere tot això hi ha un procés social molt complex. Un científic pot ser eminent en el seu camp i un ignorant de fàcil manipulació en un altre. La ciència com a tal és l’origen del coneixement, però no té connotació moral en principi. En nom de la ciència -o aprofitant les aplicacions tècniques de la ciència- es poden cometre moltes barbaritats, com s’ha pogut comprovar a bastament. Per exemple, els científics de Hitler. A escala micro-local, els Premis Jaume I serien un exemple d’aparador i façana, o fulla de parra que cobreix moltes vergonyes... Però fugim de les simplificacions!

Un dels trets distintius de l’evolució d’Occident -de l’Occident europeu-, que enmig de tantes coses “dolentes” com es sol remarcar ha tingut i té també coses molt bones i engegà una dinàmica d’alliberament que arriba fins als nostres dies, és la ciència experimental, la revolució científica del segle XVII que la Il·lustració del segle XVIII va prendre com a pauta i referent i va potenciar al màxim, i que tants fruits va donar als segles XIX i XX.

La Il·lustració (Enlightenment, Aufklärung, les Lumières, l’Illuminismo), fou un moviment d’idees genuïnament europeu. El laboratori, els experiments, la prova i l’error, la manera de procedir per establir veritats provisionals però demostrables o falsables, que finalment esdevingué el mètode científic fou un afer europeu, tal com va assenyalar amb eloqüència Max Weber i a l’igual que tantes altres coses indestriables de la modernitat que enumera el mateix Weber (a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme).

Convé conèixer en profunditat la Il·lustració, una revolució cultural que capgirà el món de les idees. En aquest sentit, sort tenim d’un intel·lectual com Martí Domínguez. A València i al conjunt de l’àrea lingüística del català. Perquè és un esperit inquiet, insistent i de gran capacitat de treball. Un motor que no ha parat d’ençà de fa molts anys i que conserva misteriosament la creativitat, l’empenta, la iniciativa, la imaginació. Es mou harmònicament en diversos àmbits. Un d’ells, és la defensa aferrissada de la ciència i de la Il·lustració. No podem ser innocents en aquestes alçades: coneixem l’ús maldestre de la ciència i també la dialèctica de la Il·lustració. Però malgrat tot mantenim la confiança, la certesa, en la raó i en la ciència. Jo personalment no puc admetre afirmacions com la d’Albert Sánchez Piñol: “la ciència és una religió com qualsevol altra”... No, home, no. Hauries de matisar molt més.

Ara Martí Domínguez ha publicat un llibre sensacional: La llum de les llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII, Angle Editorial. Una antologia dels il·lustrats francesos sobre mil qüestions, amb citacions seductores, no només del tema de fons (la raó, el lliure examen, la ciència, els bandejament de tota mena de supersticions), sinó de les aplicacions del raonament alliberat a tot de temes relacionats amb la condició humana i els seus dilemes perennes. Un llibre que ensenya tot el que ens interessa i que s’obre amb una Introducció molt competent sobre el segle XVIII i la significació de la Il·lustració: “el segle de la raó, quan el deler per aprehendre la realitat va conduir la societat a abandonar els dogmes religiosos i a donar pas al conreu de la ciència”. Un conjunt de citacions que ens diuen molt del món d’idees, de la cultura de la Il·lustració, marcada per la voluntat de pensar en llibertat, sense constriccions. Martí Domínguez obre amb aquest volum en forma de breviari una via de comprensió directa d’un dels moments estel·lars de la humanitat, com deia Stefan Zweig. Ha triat i traduït citacions pertinents dels il·lustrats francesos, que foren els més prolífics i definidors d’un clima intel·lectual, per bé que un Lichtenberg, per exemple, no hi hauria estat fora de lloc.

L’aportació és magnífica i, a més, plou sobre mullat. El Martí assagista havia publicat el 2013 un llibre molt important i potser no tan llegit com les seues novel·les: El somni de Lucreci. Una història de la llibertat de pensament (Proa), que a partir del De rerum natura de Lucreci establia les fases i episodis clau de l’aproximació sòbria a la realitat del món natural, físic i biològic. Molt recomanable, fins i tot si se’l poden posar objeccions (al meu parer, estirava massa Lucreci). Un assaig molt considerable i documentat, que plantejava el nus de la qüestió: “Al capdavall, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se entre la raó o les tenebres”. El món d’idees de Lucreci estava deslligat dels déus. Tot depenia de la raó. Va prefigurar intuïtivament molts assoliments posteriors de la ciència. Però la qüestió és la pervivència de la deriva cap a la foscor. Per què? “Potser perquè a l’home se li fa molt difícil assumir el que la ciència ha anat revelant a poc a poc”.

Martí Domínguez té un domini aclaparador de l’època de la Il·lustració, sobretot francesa. Va fer la Introducció a un volum antològic de Voltaire publicat a l’editorial Gredos. Són ben conegudes les seues novel·les Les confidències del comte de Buffon (Tres i Quatre, 1977), El secret de Goethe (Edicions 62, 1999) o El retorn de Voltaire (Destino, 2007). 

Els darrers temps -a més d’una atenció constant a l’art i la creació en general- ha decantat la seua preocupació vers els usos aberrants del coneixement científic. ¿Com pot ser que un científic eminent aplique el seu saber a afavorir el mal, un mal radical, un mal absolut? És el tema de la novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019), on recrea els meandres mentals i vivencials d’un científic nazi i la seua època, en la qual els lemes de la raça i l’espai vital varen fer estralls inimaginables. No eren només pseudo-raons o pseudociència (la “ciència racial”, la geopolítica, l’eugenèsia, l’irracionalisme vitalista), que en els nazis tenien un pes important. També hi hagué la participació directa en la guerra i l’Holocaust de l’acadèmia i la ciència alemanya en pes. Tot un desafiament per a qui valora per damunt de tot l’herència il·lustrada.

A més d’escriptor de novel·les (algunes tan memorables com L’assassí que estimava els llibres o La sega), assagista i professor de Periodisme, Martí Domínguez dirigeix des de fa anys la revista Mètode, de la Universitat de València, dedicada a la difusió de la investigació, a la cultura científica en el sentit més ampli. Precisament el seu darrer número inclou un dossier molt esclaridor titulat “Ciència, raça i nazisme”, monogràfic coordinat per Pedro Jesús Teruel, amb articles del màxim interès sobre la ideologia racial dels nazis. Molt recomanable. Ja el 2019 Mètode havia publicat un monogràfic sobre “Ciència i nazisme”, amb materials perdurables.

A l’editorial del número 123, aparegut aquests dies, Martí Domínguez rebla el clau i relaciona tota la problemàtica amb el moment present, l’ací i l’ara, sense fugir d’estudi. Escriu: “mentre guanyen poder els negacionistes del canvi climàtic, els impactes d’aquest en la població són més evidents i greus que mai”. Per un costat, el retorn de Trump a la Casa Blanca i tot el que implica i arrossega. Per un altre, una DANA devastadora relacionada amb les alteracions climàtiques. I afegeix: “Per tot això, l’acadèmia, la Universitat i la ciència han de tenir un paper protagonista, posicionant els arguments científics, les eines i les anàlisis al servei de la societat i de l’administració, però prestant atenció també perquè el discurs científic no es tergiverse ni s’utilitze de forma fal·laç”.

És el programa d’una Il·lustració radical, que només pot ser reflexiva, autocrítica. La ciència és l’única font de coneixement segur, però pot ser instrumentalitzada en un sentit gens recomanable. I ací entra un element tan esmunyedís com imprescindible: el compromís ètic i polític (en sentit de zoon politikon) dels científics. Cal reexaminar un llegat tan complex i contradictori: és l’actitud il·lustrada. D’alguna manera la que inspira la que em sembla que és la darrera novel·la publicada per Martí: Mater (Proa, 2022), una distòpia on explora les conseqüències d’una societat ultra-tecnificada que ha desbordat de llarg -de molt de llarg- la mesura humana. Però què és la “mesura humana” i com la mesurem? Vet ací l’enigma.

No sol fallar. Quan algú dubta de la ciència, la posa en qüestió, se’n malfia i entra en el terreny pantanós de la superxeria, anem malament. Passa ara, amb els anti-vacunes o els negacionistes del canvi climàtic que sembla que s’han instal·lat en la nova Administració de Donald Trump als Estats Units. És un símptoma pèssim, avantsala de coses lamentables i, a l’extrem, d’alguna forma de feixisme. No es pot perdre de vista que les coses no es repetiran tal qual, però no oblidem tampoc que el feixisme històric era ambigu i ambivalent, contrari a la Il·lustració, mitològic i arcaïtzant, però alhora futurista i modernista quan volia i sempre amatent a les aplicacions tècniques de la ciència, imprescindibles per als seus projectes, dictats per una voluntat nietzscheana de poder.

Un terreny ambigu, sí, però una cosa està clara: la malfiança o fins i tot el menyspreu envers la ciència és sempre un mal senyal. Però què ens han de dir a nosaltres, hereus de la cultura il·lustrada, que hem contemplat astorats el menyspreu envers la ciència filològica i la història dels qui han negat -més de tres vegades- la unitat de la llengua, el fet positiu i contrastat que el català té diverses variants (com tantes altres llengües) i una d’aquestes variants és el valencià. El valencià és català: una afirmació normal, en ambients cultes i acadèmics, o simplement sensats i entenimentats, però casus belli si ho dius segons on, als ambients castellanitzats i d’extrema dreta de València, que utilitzen el matís diferencial per a obrir un abisme insuperable. Per exemple, en una Acadèmia Reial presidida fins fa poc per un Manglano i de la qual en forma part una persona tan culta com el poeta Jaime Siles. Tot és lògic i de fàcil intel·lecció. Divideix i venceràs, estrangeritza la reivindicació, busca bocs emissaris, aprofita la fosca consciència (també la mala consciència)... tot això.