Tres premis d’assaig valencians recents

Malgrat les envestides de bou feréstec, la cultura del País Valencià que s’expressa en català (vade retro) ha assolit un nivell de fortalesa, diversitat i riquesa de matisos i aportacions tan alt, que els qui -malintencionats, ignorants, miserables- intenten dinamitar-la s’enduran una gran sorpresa, una enorme frustració. No podran amb ella. Ha superat el punt de no retorn. La Renaixença ajornada que és tret característic de les lletres i la societat valenciana en general, finalment ha arrelat socialment. Ha triomfat. Res a veure amb les provatures, les indecisions i l’escassa entitat del panorama anterior al 1962.

Tot i que els anys trenta del segle XX marcaren ja un tombant molt important, la desgraciada història posterior a 1939 comportà -a la força- un retorn a les catacumbes. Però justament de la ignomínia nasqué la revolta... A partir dels anys seixanta i sobretot de la generació dels setanta, la densitat de propostes i assoliments literaris, i culturals en general, és impressionant en tots els àmbits. Dic això en termes relatius i comparatius i sense cap voluntat d’amagar insuficiències o dèficits: és una observació justa i realista, no el clàssic optimisme de la voluntat. Però sí -també- una manera de bandejar el derrotisme sistemàtic i autodestructiu que tant es conrea en certs ambients que es volen divins i molt à la page, allunyats de la limitació localista, una actitud pretensiosa i un punt fatxenda que a la fi fastigueja.

El cas és que l’existència, la continuïtat i els èxits dels tres premis literaris d’assaig -que, a més, no són els únics- tan destacats com els que comentaré, em sembla una confirmació del que he apuntat. Tres premis amb trajectòria, que ajuden a nodrir una tradició assagística considerable la qual, sumada a l’explosió de la poesia, la novel·la, el teatre i l’erudició en general, configura un panorama nou i estimulant.  

Però anem a pams. S’acaben de publicar les obres guardonades l’any 2023: La terra i la paraula, de Juli Capilla, premi Josep Vicent Marquès dels Premis Ciutat de València (que patrocina l’Ajuntament del Cap i Casal), publicat per Edicions del Bullent; Terra endins. Pensar el futur des del poble, de Maria Josepa Payà, premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, dels Premis Ciutat d’Alzira, publicat per Bromera; i Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mot i la primavera’, de Neus Penalba, premi Joan Fuster d’assaig dels Premis Octubre, publicat per Edicions Tres i Quatre.

Tres llibres molt diferents. I això té la seua gràcia. Perquè -entre altres coses- permet fer distincions i matisar a propòsit de “la paraula assaig” (títol d’un llibre d’Antoni Martí Monterde). Per exemple, un text sobre el castell de Sagunt pot tractar dels seus orígens, estat actual, història i morfologia: seria un estudi erudit. Un llibre sobre els murs i les pedres que sobreviuen al pas dels segles al tossal que domina el vell Morvedre, que assumeix l’estudi anterior i hi afegeix una reflexió sobre història i cultura o la significació de les ruïnes, des d’un punt de vista personal, ben bé podria ser un assaig: un assaig històric.

La terra i la paraula és un assaig autobiogràfic i, en aquest sentit, una proposta una mica insòlita. Ben mirat, l’assaig admet moltes variants, no sé si tantes com la novel·la -que pot ser de ficció o d’auto-ficció, narració real, històrica, epistolar, palimpsest, carta trobada, o bé un text més normal, adscrit als anomenats gèneres, la novel·la negra, eròtica, d’humor, costumista, romàntica, etc. L’assaig no és tan divers com això, però la diversitat també hi és la tònica, lluny del que pretenen les visions més restrictives o canòniques. Si bé és cert que l’assaig no és “sobre” un tema, sinó “cap” a un tema, com apuntava Joan Fuster, i això marca la diferència amb el tractat o la monografia, la varietat d’orientacions de l’assaig contemporani és aclaparadora. Amb un fet clau per davant: si abans l’assaig es nodria -a més del cogito individual- de la saviesa humanística o literària clàssica, a hores d’ara no pot fer abstracció dels avenços i aportacions de les diferents disciplines científiques, en el camp de les ciències humanes, socials i naturals, incloent una historiografia frondosa i plena d’ensenyaments. Un aspecte que no podem passar per alt.

La característica de l’assaig, en qualsevol cas, és que deixa marge per a la reflexió, la interpretació i la recerca personals, que modula -o modela- un punt de vista, una mirada, una manera de veure el món i de situar-s’hi. En aquest sentit, el brillant llibre de Juli Capilla és un assaig, una indagació personal, no sobre ell, sinó cap a ell. Trena molts fils: la vida de poble, la realitat d’un poble concret (Pedralba, a la comarca dels Serrans o la Serania, a tocar de Llíria), els canvis socials de les darreres dècades, la família, els anys de joventut i incertesa, l’amistat, la casa, el camp, les descobertes, l’el·lipsi o l’espiral de la formació i la decantació d’idees i actituds davant la vida. Un llibre d’evocacions i de definicions o, més ben dit, d’elaboració d’un punt de vista, que no defuig pronunciar-se sobre un ventall ampli de qüestions socials i polítiques, cultural i nacionals. Un llibre molt personal que es llegeix amb plaer. Potser el millor llibre de Juli Capilla fins ara.

Terra endins, de Maria Josepa Payà, és una altra variant d’assaig. És un assaig polític, en el sentit més generós i ampli del terme. Un veritable manifest de la terra, una veu que defensa la causa de la ruralia enfront de tots els espolis de la societat contemporània, però ho fa amb coneixement de causa i una bona combinació de visions generals amb experiències concretes. Aquesta enginyera agrònoma, nascuda a Beneixama (l’Alcoià) i que hi viu encara, ha rodat món, però valora per damunt de tot la vida al poble, la vida de poble, la vida arran de terra. Ha treballat directament en la gestió dels programes Leader de promoció rural en comarques d’interior. L’experiència personal sempre és un valor afegit.  La polèmica rural/urbà ve de molt lluny. La modernitat -què hi farem!- ha estat urbana i industrial. Marx parlava de l’idiotisme d’aldea. El món rural es dol durament de la marginació, del fet de quedar-se enrere...  I tanmateix, després de tot el que hem conegut, dels excessos de l’industrialisme postmodern i ultra-urbà, el toc d’atenció que reivindica una altra forma de vida més propera i pausada, més a prop de la natura, té tot el sentit: és urgent. Alhora, és clar, planteja tota mena de problemes davant els imponderables del món tal com és. Però marca fites i propostes de reivindicació. La política és l’únic instrument a l’abast dels desposseïts. Dels que no tenen un gran poder econòmic. De la majoria... També del món rural. Un dilema agut, en ple procés de “des-ruralització” del món. Em sembla que tot plegat són derivacions d’un sol procés: la consumació del domini del capital sobre el conjunt de relacions socials. Un triomf que, segons molts indicis, serà també el començament del seu final. O del final de tot el que havíem conegut.

Finalment, el llibre de Neu Penalba mira d’interpretar el darrer llibre -pòstum- de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera. És assaig literari a partir d’un estudi molt aprofundit de la novel·la de Rodoreda.  Els textos obscurs tenen això, que donen peu a una atrafegada indústria d’hermenèutica. El llibre de Rodoreda, publicat el 1986, tres anys després de la seua mort el 1983, ho és, d’abstrús, i a més és distòpic i simbòlic. Què volia dir, a què es referia? Al que hem viscut a Europa al segle XX, al que viurem, o a totes dues coses alhora, que és el més probable? La mort i la primavera va ser recuperat el 2017 per Club Editor, amb un Epíleg dens -i extens- d’Arnau Pons, com solen ser els seus textos, en total 72 pàgines i 145 notes, un veritable tour de force que titula: “Editar el misteri”. Ha exercit una seducció persistent. Ara Neus Penalba ha mirat de rescatar les claus de lectura d’un text gens fàcil. I alhora ens presenta una Mercè Rodoreda lluny de la Colometa, els atzucacs sentimentals, els viatges i les flors. Una escriptora sense concessions que s’acara a la tragèdia del segle XX i la transforma en literatura... En una literatura simbòlica que té molt de Franz Kafka. O de Beckett. També de les evocacions del primitivisme que estaven en voga a la França que va viure, quan es reflexionava sobre el pensament màgic, el cru i el cuit, els tristos tròpics, l’art primitiu, o la societat contra natura. L’etnologia francesa, companya de l’imperi, també podia ser intel·lectualment productiva i fins i tot subversiva, de la mà de Claude Lévi-Strauss, Pierre Clastres o Serge Moscovici. L’obra de Mercè Rodoreda té un final incert -obert o inacabat- que ha motivat un bona cosa de recerca filològica. ¿Un exercici d’espiritualitat mística o un crit de radicalisme revolucionari? Neus Penalba analitza l’obra de Mercè Rodoreda, els seus antecedents, el seu context intel·lectual i vital, i les interpretacions que s n’han fet, començant per la molt sòlida d’Arnau Pons i també la de Simona Skrabec. Un llibre rellevant de debò, aquest de Neus Penalba, que contribueix a enaltir el gènere de l’assaig rigorós. Benvingut sia.

Malgrat les envestides de bou feréstec, la cultura del País Valencià que s’expressa en català (vade retro) ha assolit un nivell de fortalesa, diversitat i riquesa de matisos i aportacions tan alt, que els qui -malintencionats, ignorants, miserables- intenten dinamitar-la s’enduran una gran sorpresa, una enorme frustració. No podran amb ella. Ha superat el punt de no retorn. La Renaixença ajornada que és tret característic de les lletres i la societat valenciana en general, finalment ha arrelat socialment. Ha triomfat. Res a veure amb les provatures, les indecisions i l’escassa entitat del panorama anterior al 1962.

Tot i que els anys trenta del segle XX marcaren ja un tombant molt important, la desgraciada història posterior a 1939 comportà -a la força- un retorn a les catacumbes. Però justament de la ignomínia nasqué la revolta... A partir dels anys seixanta i sobretot de la generació dels setanta, la densitat de propostes i assoliments literaris, i culturals en general, és impressionant en tots els àmbits. Dic això en termes relatius i comparatius i sense cap voluntat d’amagar insuficiències o dèficits: és una observació justa i realista, no el clàssic optimisme de la voluntat. Però sí -també- una manera de bandejar el derrotisme sistemàtic i autodestructiu que tant es conrea en certs ambients que es volen divins i molt à la page, allunyats de la limitació localista, una actitud pretensiosa i un punt fatxenda que a la fi fastigueja.