Vicent Ventura: un homenot del País Valencià

En el sentit planià -és a dir, de Josep Pla- de la paraula, Vicent Ventura fou sense cap mena de dubte un homenot del País Valencià, i mai millor dit. Un personatge de gruix, important, complicat en mil assumptes, amb una biografia densa i estretament lligada a l’avatar col·lectiu. Ventura (Castelló 1924-València 1998) va superar els seus orígens familiars i els lligams d’una primera joventut deutora del que imperava llavors en el seu entorn, un falangisme que ell va desbordar. La passió vital de Vicent Ventura fou la llibertat. I a partir d’un cert moment, el País Valencià. “De llibertat, mai no n’hi ha prou”, repetia. I tant que no. Per això era socialista, perquè sabia que sense les condicions materials de la llibertat de tothom, que inclouen una seguretat vital garantida, la llibertat esdevé el luxe d’una minoria. Una minoria que pot fer el que vulga, viatjar, crear, divagar, fer creuers per la Mediterrània en iot privat, per exemple, acumular un patrimoni astronòmic o fer de mecenes de la cultura si això els afalaga, mentre que la gent del comú, la immensa majoria, els qui depenen del seu treball, malviuen lligats de peus i mans, en lluita per la mera supervivència. (Que avui vol dir, sovint, pagar factures i arribar a fi de mes). L’excedent s’ha de repartir justament. Això ha estat i és la raó de ser del socialisme, que no caduca.

Vicent Ventura fou, ja d’adult, seguidor de Dionisio Ridruejo, dissident del règim, que de falangista passà a liberal i demòcrata conseqüent (i que mereix tot el respecte), i es va apuntar cap al 1956 al seu embrió de partit clandestí, el Partido Social de Acción Democrática. Com a tal, va assistir el congrés del Moviment Europeu a Munic, el 1962, cosa que li valgué un temps d’exili exterior i després interior, confinat a Dénia. També l’ostracisme de la premsa valenciana, on havia col·laborat a bastament com a periodista professional. Es va haver de reinventar -s’havia quedat sense feina- i va reeixir amb l’agència de publicitat Publipress, una start up d’aleshores, innovadora i eficient.

Ventura era amic de Joan Fuster des de finals dels anys quaranta o començament dels cinquanta i compartia conviccions i projectes amb ell. Però anava pel seu compte i a les envistes de la transició va promoure la creació d’un partit socialista valencià autònom i arrelat al País, juntament amb Mario Garcia Bonafé i J. J. Pérez Benlloch. Aquell partit -el primer PSPV- recollia l’herència del PSV dels anys seixanta, en el qual també havia participat activament Ventura, i del valencianisme d’esquerres de les comarques. Aquell nou valencianisme comarcal i universitari, culturalment expansiu, va canviar moltes coses al País. Era una una innovació que molts no sabien interpretar.

El PSPV de Ventura fou, al capdavall, una mena esperança -frustrada- de la transició. S’integrà finalment, en inferioritat de condicions, després de fracassar a les eleccions del 1977, al PSOE. Ventura ja no hi era. L’havien tret del mig abans, el 1976, els molts aspirants a líder -Cucó, Lluch, els Garcés- que proliferaven en aquella formació. Cal dir que ell tampoc no tenia ni la paciència ni la perseverança, ni probablement la malícia o les ganes, necessàries per a consolidar i protegir un lideratge enmig de les turbulències. Ventura no sobrevisqué políticament a la transició, per bé que va ajudar a la fundació de l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià i de la Unitat del Poble Valencià, i fou candidat a les eleccions europees amb la coalició Europa dels Pobles. Era molt amic, també, de Doro Balaguer. Un personatge semblant, volcànic com ell, Xosé Manoel Beiras, a Galícia, sí que va sobreviure a tot allò i encara avui -o fins fa quatre dies- ha donat guerra.

Ventura va publicar centenars d’articles de temàtiques molt variades, però amb una insistència especial en els temes de País, econòmics i polítics. Però va publicar pocs llibres. I és una pena, perquè els articles es perden, i els llibres romanen.

De tota manera han sobreviscut almenys dos títols: Política per a un País (Tres i Quatre, 1977) i El País Valencià (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978), un volum em sembla que escassament difós amb fotografies de Francesc Jarque. I sortosament comptem també amb el llibre d’entrevistes a cura d’Adolf Beltran, Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà (Tàndem, 1993), on Ventura explicava, en conversa amb Adolf Beltran, la seua vida, obra, trajectòria i conviccions. L’obra de Ventura és molt més extensa, ja ho he dit: centenars d’articles de premsa, en revistes, textos de molts tipus. Reflex d’una època i alhora una voluntat d’intervenció incontenible. Igualment, el volum 6 de la Correspondència de Joan Fuster a cura d’Adolf Beltran, que inclou l’epistolari de Fuster amb Vicent Ventura i Josep Garcia Richart, és una font imprescindible per a conèixer de primera mà aspectes de la vida i del pensament de Ventura.

Política per a un País, que evidentment es fa ressò en el títol del recull d’articles de Joan Fuster que es va publicar el 1976 sota el rètol Un país sense política (La Magrana) -que aviat faria exclamar a Ernest Lluch que “un país sense la política que ens agradaria no és un país sense política”-  és més aviat un aplec de textos de circumstàncies. Molt apegats al moment. Articles publicats a El País, a Dos y dos, a l’Avui, al llarg del 1976 i el 1977. D’un gran interès, en tot cas, perquè expliquen el moment -la conjuntura clau de la transició encara incerta- i les idees de fons del personatge. Ventura era partidari de la ruptura democràtica, d’una autonomia de màxims per al País Valencià i dels Països Catalans. En aquesta mesura, va perdre bous i esquelles. També era un demòcrata, un socialista que xafava de peus a terra i un gran europeista. El País Valencià, amb fotografies magnífiques de Francesc Jarque, feia el número 13 de la col·lecció “Catalunya Visió” de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És un llibre verament fantàstic, poc conegut, és la visió que Ventura tenia del País Valencià, de la nostra gent, de la terra, la història, l’economia, els costums, la mentalitat. Bé mereix una reedició en un altre context. Ventura escrivia molt bé. I les fotografies de Jarque -una mirada molt inspirada d’un país encara força rural- son fabuloses. Les observacions que fa Ventura formen part per dret propi de les interpretacions de la realitat valenciana en fusteriana i accent propi. Però han estat poc ateses. En tot cas, aquestes pàgines -i tantes altres- serien un desmentiment de les propensions edulcoradores, que no faltaran. Sobretot ara.

És curiós com “El País Valencià” ha estat el títol reiteradament emprat per diversos autors. Per Felip Mateu i Llopis als anys 30, per Fuster als 60 (en realitat El País Valenciano, dins la sèrie “Guías de España” de l’editorial Destino, al costat d’autors com Josep Pla, Pío Baroja, José María Pemán, Carles Soldevila o Miguel Delibes), per Ventura als 70, i darrerament pels hereus i editors de textos de Manuel Sanchis Guarner, en un volum publicat el 2023 per l’editorial Tres i Quatre.

País Valencià és un terme històric que alguns feixistes -no tenen una altra condició- voldrien proscriure. És normal, no saben fer una altra cosa. Prohibir, destruir, reprimir, negar. Arribat el cas, empresonar. O coses pitjors. Però s’estavellen una i altra vegada contra la realitat i la voluntat d’un gruix ja molt consistent de valencians conscients. Contra el mur de la raó, de la llibertat i de la democràcia, caldrà afegir. El llibre d’entrevistes amb Ventura a cura d’Adolf Beltran, té un valor extraordinari. Què se n’ha fet? Em sembla que es troba fora de circulació... Caldria salvar-lo de l’oblit i posar-lo en mans de les generacions joves, perquè o mirem la realitat amb profunditat històrica o no entendrem res. Un llibre amè, ple d’emoció, d’informacions útils. No hem nascut ahir. Venim de lluny. La nostra realitat malmesa, però resistent, també és deutora de personatges d’envergadura, com Vicent Ventura. Un heroi del nostre temps. Adolf Beltran va saber fer-lo parlar, quan ja mirava les coses amb perspectiva i distanciament... Una gran lliçó de periodisme, d’humanitat i de política.

Una bona biografia de Vicent Ventura seria, sense cap mena de dubte, oportuna: el retrat d’un personatge capdavanter i d’una època clau del País Valencià, entre la postguerra i el reviscolament decidit i expansiu de la idea, el projecte i l’ambició d’un País Valencià modern i socialment just. Enmig de totes les contradiccions.

Al meu parer, per tal d’anar més enllà de la clàssica veu d’enciclopèdia o entrada de diccionari, una biografia de Vicent Ventura hauria de tractar, si més no, alguns punts d’inflexió, etapes o moments de crisi de la seua vida. Com ara la discussió epistolar amb Joan Fuster (1962) quan Ventura, des de París, exalçava l’alta política que vivia i va rebre la resposta arran de terra de Fuster, que prioritzava la creació de consciència, d’una nova consciència de País, sense la qual cap canvi seria efectiu i realment transformador. També la polèmica amb Lluís V. Aracil a Serra d’Or (1968), on es fa palesa la petulància impertinent d’Aracil -inconsistent i malaguanyat- i alhora com feia patir a Ventura, que coneixia la realitat valenciana pam a pam però sabia que era un autodidacte sense formació acadèmica, la sospita d’una escassa profunditat en les seues anàlisis. Una altra qüestió que caldria escatir és el distanciament amb Fuster arran del projecte d’Estatut anomenat d’Elx, impulsat per Fuster cap al 1975 al marge dels esforços polítics -de política pràctica- de Ventura, una dura prova per a una amistat de molts anys. I last but not least, l’allunyament dels seus “deixebles” del PSPV (Alfons Cucó, Ernest  Lluch, Joan i Vicent Garcés i altres), que el defenestraren o, dit més suaument, el deixaren de banda: un partit amb massa aspirants a dirigents o líders i escasses perspectives electorals.

Una biografia com cal també hauria d’aclarir la participació de Ventura en el Congrés per la Llibertat de la Cultura, la relació amb Gorkin (i en la distància, amb Joaquín Maurín). A Gorkin, ex membre del POUM i anticomunista professional, que era de la Vall d’Uixó, el va conèixer a París, arran del seu exili del 1962.  Segons Olga Glondys, a La guerra fría cultural y el exilio republicano español (CSIC, 2012), Ventura formava part del Comitè Espanyol del Congreso por la Libertad de la Cultura (una entitat finançada per la CIA, com es va saber després), juntament amb Fernando Vicente Arche, a València. Cal dir que la plana major de la intel·lectualitat liberal no comunista de l’estat espanyol (Josep Benet, Castellet o Albert Manent a Catalunya) formava part d’aquella tapadora, que tanmateix -paradoxes o ironies de la història- va activar la dissensió antifranquista en alguns terrenys i va fer una aportació positiva.

Així mateix caldria esclarir -sine ira et studio- les anades i vingudes de la relació de Ventura amb Eliseu Climent, el seu paper al gabinet d’estudis Sigma, i aspectes de la seua fase més abrandada en termes de nacionalisme valencianista-catalanista una vegada es va veure foragitat del partit que havia contribuït a fundar, el PSPV. En realitat, Ventura resumeix com pocs les apostes, les apories i les perplexitats -les insuficiències comprovades, les cruïlles- de tota una època. Per això seria tan interessant una biografia amb cara i ulls. No un mer recompte de fets extern.

Perquè Ventura fou un referent fonamental. En moments de la transició, molts el veien -el vèiem- com un primer president ideal de la Generalitat Valenciana recuperada. No va poder ser. I per què no? Vet ací la qüestió. El factor personal -tan decisiu-, les condicions, el context, la política i la impolítica del personatge, tot plegat i moltes més coses, segurament.

Vicent Ventura era un animal polític -com Beiras, per exemple, probablement atrabiliari i excessiu en molts aspectes. No era gris o tímid o insegur, tot el contrari! Era d’aquells que esdevenen de seguida el centre d’atenció en qualsevol situació. Hauria estat un gran president. Però no era de la mena ambiciosa i poc escrupolosa que sol reeixir i triomfar. Ventura era sobretot una gran persona.

En el sentit planià -és a dir, de Josep Pla- de la paraula, Vicent Ventura fou sense cap mena de dubte un homenot del País Valencià, i mai millor dit. Un personatge de gruix, important, complicat en mil assumptes, amb una biografia densa i estretament lligada a l’avatar col·lectiu. Ventura (Castelló 1924-València 1998) va superar els seus orígens familiars i els lligams d’una primera joventut deutora del que imperava llavors en el seu entorn, un falangisme que ell va desbordar. La passió vital de Vicent Ventura fou la llibertat. I a partir d’un cert moment, el País Valencià. “De llibertat, mai no n’hi ha prou”, repetia. I tant que no. Per això era socialista, perquè sabia que sense les condicions materials de la llibertat de tothom, que inclouen una seguretat vital garantida, la llibertat esdevé el luxe d’una minoria. Una minoria que pot fer el que vulga, viatjar, crear, divagar, fer creuers per la Mediterrània en iot privat, per exemple, acumular un patrimoni astronòmic o fer de mecenes de la cultura si això els afalaga, mentre que la gent del comú, la immensa majoria, els qui depenen del seu treball, malviuen lligats de peus i mans, en lluita per la mera supervivència. (Que avui vol dir, sovint, pagar factures i arribar a fi de mes). L’excedent s’ha de repartir justament. Això ha estat i és la raó de ser del socialisme, que no caduca.

Vicent Ventura fou, ja d’adult, seguidor de Dionisio Ridruejo, dissident del règim, que de falangista passà a liberal i demòcrata conseqüent (i que mereix tot el respecte), i es va apuntar cap al 1956 al seu embrió de partit clandestí, el Partido Social de Acción Democrática. Com a tal, va assistir el congrés del Moviment Europeu a Munic, el 1962, cosa que li valgué un temps d’exili exterior i després interior, confinat a Dénia. També l’ostracisme de la premsa valenciana, on havia col·laborat a bastament com a periodista professional. Es va haver de reinventar -s’havia quedat sense feina- i va reeixir amb l’agència de publicitat Publipress, una start up d’aleshores, innovadora i eficient.